Chicotet estudi comparatiu de les veritats irrefutables de lo valencià i de les mentires de lo català (III) 1ª part

Per Federico Bonillo Vigo

Continuant en ad este repas de veritats i mentires, hui parlaré de tradicions tipiques valencianes: folclor, danses, balls, musica, festes i jocs. Primer… vorem lo valencià.

VALENCIANS:

•     “La Muixeranga” es un conjunt de danses i castells humans, tipics de la poblacio d’Algemesi. Hui en dia s’han estes a Peniscola, Titagües, l’Alcudia, l’Olleria, Sollana, Sueca i Gandia. La datacio documental de la Muixeranga, es remonta a primers del sigle XVIII i mes concretament a 1724, celebracio de les primeres festes solemnes en honor de Nostra Senyora de la Salut (festa major d’Algemesi entre el 7 y 8 de setembre) i des de 1733 en cadencia anual, al pagar un sou als dolçainers que tocaven en les festes.
     
La majoria d’experts i estudiosos, opinen que lo seu orige es molt mes antic i es remonta a temps preterits, i el seu nom ve de la paraula arap “mochain” (emmaixquerat, disfrassat), paraula que evolucionà en lo nostre valencià en “Moixiganga o Moixigangues” en lo significat de ser: la primera dansa que apareix obrint la marcha (davant de la provesso) ab comparses i gent disfrassada.

N’hi ha que dir, que la Muixeranga es “l’orige” dels Castellers catalans, tipics de les terres de Tarragona, Reus i Valls, del mateix modo, que la pareguda construccio a la barraca nostra, que es poden vore en les terres d’Amposta i Tortosa especialment. L’historia ve de llunt, puix, a finals del sigle XVII i en un atre acte de “germanor”, molts valencians de la Ribera Alta i de la Safor anaren, uns a terres de Amposta i Tortosa i atres a Tarragona, Reus i Valls (zona del Delta de l’Ebre) a ensenyar a cultivar l’arros i plantar tarongers, anduen-se’n les seues costums valencianes, la seua cultura i com no, la seua llengua. Es d’ahí , d’on ve eixa pareguda barraca de “joguet”, es d’ahí lo paregut que parlen a mosatros (el nomenat tortosi -dialecte del català-) i es d’ahí d’on ve els castellers, ya que s’avearen a mosatros, i a la Muixeranga, nomenant-la “Ball dels Valencians”. En lo transcurs del temps, començaren a imitar dita dansa, deixant la part del ball i lo seu carácter religios, fent mes grans els castells.

M’agradaria encara que siga eixir-me’n un poquet del fi d’este chicotet treball, fer una miqueta d’historia sobre la Muixeranga i la seua repercussio en terres de catalunya i mes concretament en el triangul format per Tarragona, Reus i Valls.

Be, com he dit ades, l’orige de la Muixaranga son les “Moixigangues o Moixiganga” de cuya constancia documental en les nostres, ne tenim noticies ya en lo s-XV, encara que la tradicio es remonta a temps mes preterits. N’hi ha que dir, que la Muixeranga es una derivacio o que en si mateixa es la transformacio de les reminiscencies de l’ancestral Moixiganga. N’hi ha “fonts interessades” que diuen, que la Moixiganga es l’orige de la Muixaranga i dels Castellers catalans. ¡Res mes fals! ya que, no mes de la nostra presencia en terres de Tarragona, els catalans la transformaren en els Castellers.

Vejam. Els s-XVII i XVIII, foren els de sa maxim esplendor en els que la tradicio estava molt estesa per les comarques valencianes. Aixina ho demostra un document de l’any 1798. L’ajuntament de Sueca solicitava a la Capitania General permis per a celebrar la provesso de la Verge de Sales. El document de resposta autorisant-la, descriu la festa com: “ ….delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres Danzas (…) con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Procesión del Corpus, en las de sus parroquias, en la procesión de Niestra Señora del Carmen y en otras particulares…” (sic) Fon tal, l’espectacularitat i el fet d’integrar-se un ball de carrer en l’estil de les dançes provessionals , que provocà que la nostra tradicio s’estenguera en els sequits de gran part de la peninsula Iberica ab el nom de “Ball dels Valencians”. Algunes d’estes actuacions han quedat molt be documentades:

En l’any 1633, durant la visita a Tarragona de Felip-IV i de Maria Isabel de Borbo, actua un grup de Ball dels Valencians dins del sequit estraordinari en honor al monarca. (Sardanes i Castellers ¡NO!)

Tambe en l’any 1673, un grup de Morvedre (Sagunt) participà en les festes del Corpus en Sevilla.

En l’any 1706, en plena Guerra de Succesio entre Felip-V i l’Archiduc Carles, est ultim visità Tarragona i en lo seu honor aparegue extraordinariament el sequit popular, com es solia fer als monarques i en ell participà “ un baile que llaman de los valencianos” (sic)

En l’any 1762, concretament en Lleida, “els Valencians” actuaren en la colocacio de la primera pedra de la nova catedral. (Sardanes i Castellers ¡TAMPOC! N’hi hagueren)

En l’any 1774, participaren dos grups en la Provesso del Corpus de Granada i
Mes tart, en l’any 1822, atre grup tornà a intervindre en la provesso del Corpus de Sevilla.

N’hi ha que dir, que en la zona castellera de Tarragona, Reus i Valls, escomençaren a imitar als valencians a finals del s-XVII i en l’any 1687 actuà en Tarragona el Ball dels Valencians de la poblacio veïna de Brafim i ¡veges tu! que sent catalans, no mos furtaren ni canviaren el nom del ball, pel de “ball de catalans”, ni tampoc es feren dir o nomenar “Grup de Castellers”.

En acabant de la derrota d’Almansa, existixen tambe documents que parlen de representacions en els anys 1712-1721-1724-1725 i 1733, tant en lo nostre Regne com en catalunya, a pesar de les prohibicions. El lletrat de Madrit Manuel Llorca Agullo, que fon alcalde de Villafranca del Penedes entre l’any 1728 i 1786, despreciava el ball dels valencians i les torres humanes: “.…que se extermine el uso de los castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en Catalunya y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones..…” (sic)

Arribat el s-XIX i, en especial, en acabant de 1836 data en la que es promulga la lley que desmontaba els monopolis gremials, la festa evolucionà, i mentres que en catalunya la tradicio es transforma, en lo nostre Regne s’endormisca i es en eixe moment quan la cultura castellera s’eixampla i s’esten hasda l’Alt Penedes. Com ya esta en marcha el concepte de nacio catalana i nacionalisme català, tot canvia i els conceptes, l’historia i la cultura catalana escomençen a fer de les seues i en l’any 1857 apareix per primera volta la denominacio de “xiquets”, en un principi como un eufemisme de “valencians”, pero tambe, com a definicio d’un nou concepte d’absorcio i anexio per part de catalunya, de tot allo que es nostre i que no els pertany ad ells.

I parlant de les diferencies entre ells i mosatros, aci tenim una mes de moltes: Ells, ya ho sabem, tenen “l’aficio de coleccionar obres d’art” -les nostres- i guarden i defenen lo seu per damunt de tot (lo que puguen tindre, que no es molt i res m’importa), en canvi mosatros, no guardem ni defenem lo nostre (que es molt i bo) i tenim “l’aficio de deixar les portes obertes de nostres cases” en les obres d’art dins, per a que qualsevol lladre mos les furte. N’hi ha que dir, que els lladres no son els culpables, mosatros ¡SI!

Per concloure dir, que alguns indesijables, des de Joan Fuster (Valencià renegat de Sueca), EU, PS-PV i com no ERC-PV, volen fer de la Moixeranga l’himne nacional del seu Pais Valencià, fins i tot dels seus Països Catalans.

Sapiau, que la popularitat de la Muixeranga, es va fer tan gran, que s’exportà a atres terres de la peninsula Iberica i encara es pot disfrutar del Ball dels Valencians en Arago, Euskadi, Castella, Extremadura i com no en catalunya, aixo si, en les seues particularitats.

•     “Bandes de Musica” La tradicio musical en lo nostre Regne, ve des de fa molt de temps, es nacosa que portem casi tots els valencians en la sanc. Dir no mes, que l’actual Comunitat Valenciana, conta en 30 presidencies musicals comarcals (7 en Alacant, 6 en Castello i 17 en Valencia), contem en 513 bandes de musica, que integren a mes de 36.000 musics, que representen l’autentica vocacio i tradicio musical del poble valencià. En quant a instruments tipics tenim “La Dolçaina i el Tabalet”

•     “Els Altars de Sant Vicent Ferrer” es la festa tradicional del patro de la nostra Comunitat Valenciana. En ella es monten en els carrers “els Altars de Sant Vicent”, on es representen per chiquets, escenes de la vida i milacres del sant. Conegut per tots per “Sant Vicent el del ditet”, degut segons conten les llegendes populars a que logra molts milacres ab lo dit senyalador o index. Tambe es representa la seua iconografia en “ales” perque esta considerat com “l’Angel de l’Apocalipsis” per los seus sermons en relacio a la maldat dels homens. Es tradicional i de gran devocio en especial en Valencia, batejar als chiquets en la “Pica o Pouet de Sant Vicent”, pica batismal de l’iglesia de Sant Esteve on va ser batejat Sant Vicent -d’ahí el nom-, puix diu la tradicio que aquells batejats en ella, mai moriran d’accident fortuit i ho faran de mort natural i en la pau de Deu.

En relacio ad estos altars i fet el resum de la seua historia que naix per la devocio a Sant Vicent Ferrer, no seria just per la meua part i per la rellevancia que te dins de la tradico valenciana, ademes de ser el altar del que ara vos parlare, el que dona naiximent a la tradicio i festes en honor i devocio al sant.

M’estic referint al famos “Altar del Tossal“ (des de l’any 1606 fins ara). Mes de quatrecents anys embolten la seua historia i que a continuacio vos conte: En la plaça del Tossal, s´alçava per les religioses del Convent de la Puritat, situat en lo que hui compren els carrers de Rei En Jaume, Conquista i Moro Zeït, en determinades ocasions, un Altar dedicat a la publica veneració de Sant Vicent Ferrer, l´image era propietat del dit convent i s´encontrava en una capella de la seua iglesia. Esta costum de les religioses clarises d´eixe important Convent de la Reconquista, dona lloc a que un grup de devots formaren al voltant de l´any 1606 la "Esclavitut del Pare Vicent Ferrer", celebrant tots els anys la Festa del Sant en el Convent de la Puritat. En l´any 1850 canvia el seu nom pel de "Corporacio de Sant Vicent Ferrer de l´Altar del Tros-Alt", fins al 1940 en que comença a denominar-se "Associacio de Sant Vicent Ferrer de l´Altar del Tossal" fins ara.…/… continuarà.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: