La miseria mai s´acaba

Per Manuel Casaña Taroncher

Quan se va acabar la guerra civil els nostres pares clamaren: "¡Ya s´ha acabat la misèria!" Pero… s´equivocaren. Perque encara la tenim, uns més llunt i atres més prop de nostra pròpia casa. I si, ahir, només teniem la que patiem els de dins, ara, la tenen que compartir els pobres d´ací en molts atres que nos arriben clamant misericòrdia, fugint de guerres fratricides, malalties i volent trobar treball. I ya me diran lo que a sovint se troben: poca seguritat junt al rebuig i també l´ahuc de molts païsans. Damunt, tenen el perill de que un dia el govern ordene la seua expulsió del país. Es dir, que patir patixen a montó massa gent. Els que venen i els que són d´ací, puix la crisis, com el mal d´Almansa, a tots alcança.

Com els dia al començament, acabada la guerra esperavem que els maldecaps i els badalls s´hagueren acabat, pero no fon aixina. Encara, durant uns anys, reinà la por en les conversacions. En tento se parlava segons quí era son interlocutor. No se volia anar a la presó, per fer estes o aquelles declaracions, per escoltar una ràdio, per exposar escrites algunes opinions… Espanya, en el seu renou primerenc de pau, vivia dividida en fortuna i pensaments. Pero com la majoria tenia que treballar -i tasca n´hi havia més que de sobra- se posà la població sancera a fer faena a destall. Qui plantava, collia i, qui no, espigolava onsevullga que hi haguera camp ya recolectat. Ara, per ací, cacaus, boniatos i, per allà, creïlles, cebes, cols o encisams. Els carrers, la majoria, no tenien ni farol ni pereta. A fosques se caminava en certa por puix fins el matí podies tropeçar en un viandant o en algún roder qui podia furtar-te la petaca o l´almorzar, lo mateix de nit que si, en jorn, eixies cap al camp. Més no se podien endur perque els pocs diners que hi havia en la casa l´ama els tenia molt ben guardats. També te podies trobar en el sereno passejant-se ben estovat -com si fora el rei del poble- que portava en una mà el seu chuso, i en l´atra, un manoll de claus que de quan en quan les menejava per a espantar les rates que menjaven pel carrer i als gossos que dormien en mig de l´acera.

Els caserius començaren a créixer. S´alçaren edificis. Les cases ya tenien pisos. Alguns corrals i figueres desaparegueren. Moltes obres mossegaren els horts i estos tingueren que desplaçar-se a les montanyes. Aixina que allí, canviaren romarins i espígols, garroferes i vinyes, per tarongers i pereres, albercoquers i ciruelers. Estos arbres frutals que en l´horta tenien l´aigua -sempre cantant per les seues voreres-, i lluïen ses fulles lluentes de content, ara, la veuen, de tart en tart, perque ans hi ha que buscar-la perforant pous en les mateixes entranyes de la montanya. Esta que massa voltes tant per damunt com per abaix estava i està més seca que un bacallà salat. I aixina anarem anant. Passaren els 40 anys de franquisme, treballant i treballant, per a poder, com se sol dir, alçar el cap. De sobra s´havia perdut; uns, per alçar el braç i, atres, el puny. Vingué la democràcia, manant unes voltes les esquerres i atres la dreta, com deu de ser, per a que ningú se vicie per l´us i abús d´una política i oblide al poble que el votà. Pero crec que ben pocs pensaren un dia arribar al punt que hem arribat: ad esta crisis que patim i estem sense vore solució per a eixir d´ella. I hem aplegat a la "recessió" -com el cap del Psoe solia dir-, perque la culpa la té el món. No solament ell. Clar que són més els que pensen que qui gastà més que guanyà sols ad ell s´enganyà.

Aixina que caldrà treballar en més afany, i gastar manco. ¿I per qué hem passat d´una época de benestar a esta d´ara de pobrea i d´ansietat? Per no pensar en sensatea el Govern. Per estirar el braç més que la mànega. Per no tindre dos dits de front, i damunt, vivint de baldraga, creant llocs de treball de sobra on no se treballa i dient al poble que tot va be, per a la fi ya sense un chavo, excusar-se proclamant que la crisis no és a soles d´ell, puix esta balla en el món sancer. Resumint: que el govern nostre ha fet com aquell jove que vivia en plena gorja diària i dia que lo d´aforrar era cosa dels vells i quan se va fer vell no s´enrecordava de res de lo que havia dit adés i tampoc tenia diners. I, si els bancs tampoc els tenen -eixos que treballaven en els teus- , ¿qué s´han fet ells? ¿Ha valgut la pena que un treballador passara tants anys estalviant per, a la vellea, no tindre que captar?

Hui, en dia, ni en tanta policia que tenim, gogem la tébea seguritat d´abans. Eixa que te donaven quatre números de la guardia civil en un minicipi per auixar als furtamantes. Els veïns, tranquils a la porta de la casa sentats, en cadires baixetes, parlaven a la claror de la lluna i les estreles. En l´actualitat, en molta llum per totes bandes, mai estàs segur de que no te roben lo que dus en les bojaques.

Es més, te gites i demanes a Deu que no li toque a ningú dels teus el toc del paro. Que no s´apunten ells ni ningú més, demà, a la cola del INEM. Cosa que preguem al Cel per a tots en este 20l0 que encetarem adés.

cites

La lengua valenciana difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: