Refrans valencians
Per Carlos RosLo teps sa de pendre conforme be.
La boca amarga, no pot llança sinos fel.
La pedra eixida de la ma, no es sab hon va.
Lhome ques molt pereos, per un pas ne dòna dos.
La recaygudo, es pitjor que la cayguda.
Logrèr, y cart, finsa soterrar, sèmpre es amarc.
Lo qui noscarmenta en una´, noscarmentarà en ninguna.
Les lletres molt bones sòn, mes no les estima el mon.
La lletra, en sanch entra.
Lo be que asi faras, alla trobaras.
Lo mon no deixa a aquell, qui deixat no vol ser dell.
La creu de mes excelencia, es la creu de la paciencia.
La fe del enteniment, desperança es argument.
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
