Posguerra: temps de rogar i regar

Per Manuel Casaña Taroncher

Anys 40-50 de presses, de moltes presses. De corruixes camperoles i ciutadanes. Tot lo món corria, tropeçant per dalt o per baix de les aceres, per por d’arribar tart a la faena, ya de la fàbrica o del camp. Clar que no anaven tampoc, casi tots en coche com ho fem ara; anaven en tranvia, en bus o a peu. A peu més i encara aixina no cavien en aquells tranvies-mig tartanes ni en els busos. Per les carreteres rurals, ni tractors ni camions; sols, el carro i el carreter, pero molts, uns darrere d’atres al pas de la cavalleria. Matinet enganchaven l’haca al carro per a no tindre sol pel camí. I tart de vesprada tornaven per a no agafar calor i poder tindre més temps per a llaurar o rascar, o fer atres mil tasques, els llauradors.


El cultiu de l´arros en "El Quadro" de Benicasim.
Any 1942 (del llibre "Castellón, siglo XX")

Era aquell temps propici a regar i rogar. Açò últim casi per obligació. Aixina que uns ho feyen per devoció i atres per necessitat –demanant al sant sa colaboració per a que la collita no se quedara en la flor, mustia com una pansa. També alguns, per temor a lo que pogueren dir, anaven a missa i a les processons. Lo mateixet que pocs anys en darrere, per anar, probaren les presons i el garrot. Les fàbriques treballaven a montó. Produïen en abondància, puix pobre era el jornal que rebien els treballadors i per centenars se contaven en qualsevol fabricació. Generalment, la producció era manual: es contaven els mistos a mà en la fosforera de Sant Diego (Alfara del Patriarca), com se cosien els sacs, en Moncada i s’empaperaven les taronges, s’envasaven les cebes… i se llavaven, a mà, mocadors, calcetins i pantalons. Els jornals que se pagaven –ya ho he dit, pero ho repetixc- eren pura misèria; d’ahí que el treballador poc tenia per a menjar quan els productes alimentaris eren cars. I escassos. Com la llum, que no sempre n’hi havia. Calien encara ciris i cresols, quinqués i carburers per a poder vore’s la cara dins de la casa, puix pel carrer, com no hi haguera lluna, lo mateix podíes chafar-li el rabo a un gat que a una rata. Difícil era trobar també a ple sol, per qualsevol poble: l’oli, la farina, el sucre i la carn i, inclús, els cigrons. O la llet condensà en pot.

Dies de consumers en les entrades de la ciutat, de carreteres, estacions de ferrocarril i d’autobusos, port i camins veïnals. Allí els tenies furonejant tot aquell paquet que passaves a l’entrar a la ciutat sense declarar. Cada cosa tenia sa tassa que pagar: el pollastre, el conill o el quilo de botifarres. L’oli ni pagant pasava. I manco la farina. Solament la passaven els estraperlistes o els guardies civils, dien les males llengües, que són les que solen endevinar. Perque estes dos “classes socials” eren els espavilats de tanda que gaudien de prebendes especials, menjaven be i no pagaven car. I era perque en esta Espanya lliure que dien que teniem, fins els badalls estaven contabilisats i u al badallar es feya la creu per a no quedar-se en les barres encaixades i es cregueren que estaves parlant mal del govern.

Menys mal que guardies civils i estraperlistes sabien de sobra quàn tenien que apretar i quàn afluixar. Vullc dir, que quàn tenien que detindre a u i quàn tenien que fer la vista grossa per a que el poble poguera menjar i rollar cigarro, puix també el tabac estava racionat. Aixina i tot, rabacetes, cigarros, fulles de tabac o la picadura se venia a granel per baix mà. La Benemèrita era recta, severa i respectada en el poble. Els lladres li tenien pànic. Els del tricorne se sentien sers superiors i, en realitat, és que ho eren, puix ells mantenien l’orde en les coes del racionament i en qualsevol aglomeració com també posaven acompassat el pas perfecte en les processons. Eren els únics que mai somrien, quan anaven darrere dels polítics com guardies de corps. L’alcalde podia somriure i el senyor retor o l’escolanet, pero mai el bigot del cap de la guàrdia civil es tombava a la dreta o a l’esquerra per a saludar al personal o per espantar a un gos. La seua rectitut era modèlica. Donava gust vore’ls formats tan formals i respectats. Eren els vers vigilants de la pau, per això portaven armes i els demés no.

¡Cóm ha canviat tot, abans els lladres se tapaven la cara per a furtar uns boniatos o un almorzar del saquet d’un treballador i hui t’entren en casa o en un banc en la cara destapada i se’n van tan tranquils cap al carrer, que inclús alguns se despedixen de la gent dient: “fins després… si en estos diners no ne tinc prou.”

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: