Cuina
Per Ana VerniaHui vullc sugerir un plat que a primera vista podria pareixer de mar, pero en veritat es de muntaya: em referixc a l’abadejo.
Antigament, els pobles de mar no menjaven mes que peix de palangre o d’arrastre, pero en definitiva peix fresc. Era per a anar a la muntanya, quan no hi havias fret industrial, que feia falta la sal per a conservar les coses. I d’ahí que se menjara el abadejo i les sardines de bota mes en l’interior que en la costa.
Alla va: Fa falta ceba, creïlles, ous, jolivert, pimentó dolç i abadejo.
Se posa el abadejo a remulla la nit anterior.
Se sofrig la ceba hasta estar al dente.
Se frig el abadejo desmollat hasta dorar-lo.
Se posen les creïlles en un chorritó d’aigua i de vinet blanc.
S’afig el pimentó dolç i se li peguen dos voltetes.
Se posa el jolivert ben talladet.
Es plat unic.
Li va be un vi rosaet. Pero d’aixó ya parlará mon pare.
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
