Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana (Capitul I. Fonetica)

Per Josep Maria Guinot i Galan

PRIMERA PART

     FONETICA

                                CAPITUL I

                NOCIONS GENERALS DE FONETICA

     4.-     Fonetica i Fonologia.-     SŽenten per Fonetica la part de la Gramatica que tracta dels sons, estudiant en ells sa naturalea, propietats fisiologiques i sa relacio en atres fenomens llingüistics, aixi com lŽevolucio dels sons en lŽhistoria, si es tracta de Fonetica historica.

     SŽenten per Fonologia la ciencia que estudia els fonemes, es dir, les unitats minimes determinants de significacions diversificades.

     Les dos coses van unides en la present Fonetica.

     SONS I FONEMES

     5.-      Distinguim entre sons i fonemes. Els sons son una cosa fisica i material; els fonemes tenen un valor funcional i abstracte, que es fonamenta en la comparacio dŽuns sons en atres; el fonema es el patro ideal al que hi ha que ajustar-se al parlar: es un esquema mental, mentres que el so es un fet llingüistic que pot apartar-se un poc de lŽideal. Aci parlem mes de sons que de fonemes.

     Al parlar proferim un numero indefinit de sons perceptibles, pero perteneixents a un numero reduit de fonemes. El numero de fonemes es reduix per les regles abstractes que formen el sistema dŽexpressio de la llengua i que no admeten mes que els fonemes que servixen de model ideal per a les manifestacions individuals i concretes.

     La representacio grafica de sons i fonemes es doble. Per a la representacio grafica de sons, tenim un codic fonetic internacional dels principals sons. Per a la representacio grafica dels sons que utilisa un idioma, el codic es mes restringit, se reduix a lŽabecedari, agrupant en un mateix signe ortografic els sons afins (hi ha, per eixemple, una mateixa lletra per a una consonant fricativa i africada).

     PRODUCCIO DE SONS ARTICULATS

     6.-     En la produccio dŽun so articulat intervenen principalment tres grups dŽorguens distints: els orguens de respiracio, els de fonacio i els dŽarticulacio.

     a) Respiracio. La respiracio te dos temps: un dŽaspiracio i un atre dŽespiracio. LŽaire aspirat pels pulmons, en lŽespiracio ix expulsat dels pulmons i passa pels bronquis i per la traquea, obligat per la pressio del diafragma, que actua com una mancha, i seguix per la laring, tubo curt i ample format per cartilacs.

     b) Fonacio. La columna dŽaire espirat passa des de la traquea a la laringe, que està formada per quatre cartilacs, dels quals dos formen un tubo curt i ample. En el centre dŽeste tubo, i tallant-lo perpendicularment, sŽextenen dos membranes anomenades cordes vocals, opostes mutuament a manera de llavis, a lo llarc dŽuna fenedura coneguda per "glotis", una obertura triangular que sŽobri i se tanca segons el modo de respirar. Si la columna dŽaire espirat encontra la glotis tancada, per estar les cordes vocals en tensio, força el pas en una serie de sacsades o moviments uniformes, que fan vibrar les cordes vocals, produint un so sonor; si, pel contrari, la columna dŽaire troba la glotis oberta, per estar les cordes vocals relaixades, passa lliurement, sense moviments vibratoris, i es produix un so sort. (Per a saber si un so es sonor o sort, basta tapar-se els oits i vore si se nota un bruniment en el cap).

     c) Articulacio. LŽarticulacio sŽefectua entre la cavitat bucal, la faringe i la cavitat nasal. Passada la glotis, lŽaire seguix per la faringe, des dŽa on se dirigix a lŽexterior per la boca i pel nas.

     Els moviments dels llavis, de la mandibula inferior, de les galtes, de la llengua i del paladar, modifiquen la cavitat bucal en sa forma i espai, contribuint a modificar els sons. Precisament es diu articulacio la posicio que adopten en un moment donat els orguens que acabem dŽesmentar. Tambe es pot prendre el nom dŽarticulacio per als moviments dels orguens de fonacio quan canvien de postura per a canviar de so: pero aci prenem el nom dŽarticulacio en el primer sentit.

     CLASSIFICACIO DELS SONS

     7.- Els sons es poden classificar de varies maneres.

          a) Sons orals i sons nasals. Si el vel del paladar -lo que diem la campaneta- està alçat, de forma que toque la part posterior de la faringe, lŽeixida sŽefectua per la boca; de lo contrari, si el vel del paladar està caigut, separant les dos cavitats, bucal i nasal, lŽeixida es produix per les fosses nasals. En el primer cas el so es oral o bucal; en el segon, el so es nasal. El vel del paladar pot mantindreŽs en una posicio intermija pels musculs constrictors, i en eixe cas el so ix pels dos conductes al mateix temps.

          b) Sons sonors i sons sorts, segons que es produixquen en vibracio de les cordes vocals, o no hi haja tals vibracions.

          c) Sons vocalics i sons consonantics. Esta es la classificacio mes interessant, i se basa en el punt i modo dŽarticulacio de la cavitat bucal.

     La cavitat bucal està formada per una part fixa i una atra movil. La part fixa està constituida per la boveda del paladar, en la que sŽhan dŽincloure les dents superiors, i la protuberancia alveolar (els alveols o part que correspon a les arrails de les dents superiors): es la part o els orguens passius dŽarticulacio. En la part movil figuren els llavis, la llengua i el vel del paladar: es la part activa de lŽarticulacio.

     El so, a lŽeixir de la laringe es modificat pels referits elements, donant base per a la primera divisio dels sons, en vocals i consonants, i la segona divisio de les consonants pel punt i modo dŽarticulacio. La funcio de la llengua es la mes important de tots els orguens de fonacio. Dotada dŽuna estructura muscular flexible, la llengua pot efectuar contactes en tots els punts de la cavitat bucal, modificant lŽeixida de lŽaire i produint sons diferents. La funcio de la boca en la fonacio es doble: unes voltes es llimita a fer de caixa de resonancia del so laringeu; atres, oposa diversos obstaculs o estrenyiments al pas de lŽaire, obligant-lo a fer parades o eixir modificat. Els llavis, per la seua part, poden intervindre, obrint-se i tancant-se.

     Les vocals es caracterisen perque lŽaire despres dŽhaver passat per la glotis, ix sens obstaculs a traves de la via bucal o nasal.

     Les consonants se caracterisen, al contrari, perque lŽaire ix modificat pels orguens que intervenen en lŽarticulacio, be tancant lŽaire momentaneament (oclusives) be estretint i obstaculisant lŽeixida, per a que lŽaire passe roçant (constrictives).

     El so vocalic es mes perceptible que el consonantic i pot sonar sol o servir de nucleu dŽuna silaba; el consonat es menys perceptible i no pot sonar sense lŽapoyo dŽuna vocal, formant silaba ab ella.

     SŽha de fer notar que la diferencia entre vocals i consonants no es de naturalea, sino de grau: depen de la major o menor obertura dels orguens dŽarticulacio, del resso consegüent i de la freqüencia de les vibracions.

     DŽahi venen les interferencies entre vocals i consonants, que sŽobserven particularment en les vocals, I, U (que poden ser tambe consonants) i en les consonants mes obertes, R, L, M, N, (que poden convertir-se en vocals).

     8.- Punt, modo i temps de lŽarticulacio. Tots estos factors servixen per a distinguir els sons.

     1). Punt dŽarticulacio. Es diu punt dŽarticulacio la zona en que es produix lŽaproximacio dŽun orgue actiu a un atre en el que sŽapoya modificant el canal dŽeixida de lŽaire, estretint-lo o tancant-lo. A lŽefecte, cada regio de la cavitat bucal te un nom, aixi com cada part de la llengua; (apex o apice, predors, migdors, postdors, arrail). Per eixa rao els sons se coneixen per bilabials, labiodentals, interdentals, dentals, alveolars, palatals, velars, labiovelars, apic-palatals, dorsopalatals, etc...

     2). Modo dŽarticulacio. Es diu modo dŽarticulacio la disposicio especial dels orgens dŽarticulacio en cada cas (concepte diferent al de punt dŽarticulacio).

     Per a una classificacio de les consonants des dŽeste punt de mira les articulacions poden ser:

     Oclusives:     ab un contacte complet dels orguens actiu i passiu.
     Fricatives:     ab un contacte incomplet, que deixa eixir lŽaire constrenyit o roçant.
     Africades:     en que darrere dŽun contacte momentani es produix un estretament.
     Vibrants:     ab un moviment vibratori rapit dŽun orgue actiu elastic.
     Semisonsonants: començant en un estretament, que es va ampliant.
     Semivocals:     en un moviment articulatori invers al precedent.
     Vocals u obertes: en que lŽaire ix sens obstacul en una obertura major o menor segons cada vocal


     3). Temps dŽarticulacio. En lŽarticulacio dŽun so poden distinguir-se tres moments: implosio, tensio i explosio. LŽimplosio i lŽexplosio poden faltar, pero no la tensio.

     LŽimplosio es dona al colocar els orguens en posicio dŽarticulacio, per eixemple, tancant els llavis per a pronunciar la B o la P.

     La tensio consistix en el manteniment dels orguens que sŽarticulen en certa posicio durant un temps.

     LŽexplosio es la relaixacio o distensio dels orguens que sŽarticulen.

     El so que careix dŽimplosio es diu explosiu, i el que careix dŽexplosio, implosiu. Aixina, per eixemple, es explosiva la P de pare i es implosiva la P de apte

     9.-     Qualitats fisiques dels sons Els sons articulats, igual que els que no ho son, tenen com a qualitats essencials les següents: to, timbre, quantitat, intensitat, accent, perceptibilitat i, si es tracta de vocals, divers grau dŽobertura.
          
          1) El to. To es lŽaltura musical dŽun so, la qual depen de la freqüencia de les vibracions del mateix so. A mida que la freqüencia aumenta o disminuix, el to puja o baixa, respectivament. Els sons aguts tenen mes numero de vibracions que els greus, en una mateixa unitat de temps.

          2) El timbre. La caracteristica o matiç distintiu de cada so, és el timbre, el qual es el resultat de tot un proces de formacio del so, produit per les vibracions de les cordes vocals, les resonancies i vibracions secundaries de la cavitat de lŽorgue dŽarticulacio, i la posicio particular del mateix, per a cada so. El timbre es mes o menys alt segons lŽaltura de la nota que correspon al seu resonador predominant. Per rao del timbre les vocals valencianes son cinc: A, E, I, O, U.

          3) La quantitat. A la duracio del so lŽanomenen quantitat. Se suposa que una vocal o silaba llarga dura el doble que una simple. La quantitat tenia molta importancia en les llengües classiques, pero en les llengües romaniques dita distincio ha desaparegut practicament. No obstant, cada so ha de tindre un minim de duracio per a que puga ser percebit.

          4) LŽaccent. LŽaccent del so (no el de la silaba) es dificil de definir, encara que tots parlem de lŽaccent andalus o catala i tenim idea de les tonadetes del pobles. Est accent, del que parlem, es el resultat de totes les demes qualitats (to, timbre, quantitat i intensitat) que formen un conjunt diferent en cada idioma.

          5) LŽintensitat. LŽintensitat es la major o menor força espiratoria en que es pronuncia un so, fenomen que es traduix en una major o menor amplitut dŽona o vibracions. Hi ha una intensitat absoluta i una intensitat relativa. Esta ultima obedix a raons historiques relacionades ab lŽestructura de cada llengua. Per aixo tenim silabes o paraules fortes i debils.

          6) La percibilitat. Un so es mes o menys perceptible quan, a igual distancia o en igualtat de circumstancies, es oit mes o menys clar.

          Hi ha una escala de perceptibilitat. Els sons son mes perceptibles quan mes obets son. SŽha establit de menor a major, la següent escala de perceptibilitat: O, oclusives; 1, fricatives; 2, nasals; 3, vibrants i liquides; 4, semivocals; 5, vocals I, U; 6, vocals E, O; i 7 vocal A.

          Les vocals obertes son mes perceptibles que les tancades, i les consonants sonores, mes que les sordes.

          7) Obertura de les vocals. LŽobertura de les vocals depen de la postura de la boca al pronunciar-les. Es vocal oberta la que es pronuncia ab major amplitut del tubo de resonancia foramt pels orguens dŽarticulacio, i tancada, la que es pronuncia en menor amplaria.

          En notacio fonetica, les vocals obertes es representen ab una coma suscrita baix de la O i de la E ( o, e, ); les tancades, per mig dŽun punt suscrit a les mateixes lletres ( e. o. ) . BAIX, NO AL COSTAT COM ACI ESTA REPRESENTAT.

          Mentres el castella conta en tres graus fonamentals dŽobertura per a les vocals A, I, U, i en dos intermijos, E, O, el valencia, als tres sons fonamentals ajunta quatre intermijos, perque la E i la O poden ser obertes i tancades.

          Es costum reproduir el triangul de Hellway: en el que es representa la relacio entre les vocals.

               i.                u. (El punt baix, no al costat com aci està representat)
                i,           u,
                e.           o.          i,e,o,u, (sense puntet, serien llargues ab la coma baix dŽelles)
                    e, o,
                     a

          LA PARAULA I LA SILABA

     10.-      Quan parlem, no ho fem per mig de sons aislats, sino reunint paraules que expressen nostres idees, juïns o afeccions de lŽanima.

          1) La paraula, vocable, veu, diccio o terme, està formada per una o mes silabes que formen un conjunt independent i significatiu.

     Les paraules poden ser:

     a) Pel numero de silabes: monosilabes (dŽuna sola silaba) o polisilabes (que consten de mes dŽuna silaba): estes prenen el nom de bisilabes, trisilabes, etc... segons consten de dos o tres silabes; tetrasilabes, pentasilabes, si consten de quatre o cinc.

     b) Pel punt de la paraula en que recau lŽaccent, les paraules poden ser agudes (si tenen lŽaccent en lŽultima silaba), planes (si el tenen en la penultima silaba) i esdruixoles (si el tenen en lŽantepenultima silaba).

     c) Per lŽofici que eixecuten en lŽoracio, o les idees que representen, poden ser: substantius, adjectius, pronoms, articuls, verps, adverbis, preposicions, conjuncions i interjeccions, que son les anomenades parts de lŽoracio gramatical.

     d) Per sa forma , unes son variables (o que admeten canvis en sa estructura per rao de genero, numero o conjugacio) i atres invariables, que no sofrixen modificacio.

          2) La silaba es el grup fonetic que consta dŽu o mes sons, pronunciats en un sol colp o emissio de veu. Totes les silabes consten dŽun nucleu (una vocal), a lŽentorn del qual sŽagrupen atres sons. Els llimits entre silaba i silaba es delimiten per un atre nucleu, que va darrere en clara perceptibilitat.

     En general una paraula te tantes silabes com vocals, excepte quan es tracta de diftoncs o triftoncs, que conten com una sola silaba. Cada una de les silabes està formada per una vocal, sola o acompanyada dels sons consonantics o semiconsonants que es pronuncien en una mateixa emissio de veu.
     
     Les silabes es diuen directes quan acaben en vocal (ya, va, so); inverses, quan nomes porten consonant darrere (en, el, art), i mixtes, quan van precedides i seguides de consonant (trans, mel, sol).

     La reunio de dos vocals en una silaba es diu diftonc, i la de tres, triftonc. Una de les vocals, en ells, es sempre centre de la silaba, i lŽatra vocal, o les atres vocals, es consonantisen, apoyant-se en la central, i recebixen el nom de semivocals o de semiconsonants.

* Nota: Davant lŽimpossibilitat de representar els signes fonetics, havem afegit entre parentesis lŽexplicacio del signe.

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: