Reflexions respecte a l´estandart oral de la Llengua Valenciana

Per Idioma Valencià

En idea d´afavorir la pervivència de la llengua Valenciana a nivell parlat i que ésta es mantinga com a llengua vehicular primordial dels valenciaparlants (i no siga substituida ni pel Castellà, ni pel Catala), desde IDIOMA VALENCIÀ fem publiques les següents consideracions:

1) L´estandart escrit de la llengua Valenciana no s´ha d´aplicar necessaria, ni dirèctament al llenguage parlat.

2) La llengua oral o parla es deu mantindre en cada poblacio tal i com tradicionalment alli es té per costum, sense estigmatisar ni considerar incorrècta ninguna senya llingüistica local.

3) Se recomana que cada valenciaparlant parle com sapia i crega convenient, en total naturalitat i soltura, sense tindre que anar pensant quines paraules son "corrèctes" i quines no.

Se deixen de costat, aixina, antics criteris llingüistics prescriptius (presents tant en la valencianista RACV, com en la catalanista AVL), que donen com a "corrèctes" unes formes i usos llingüistics, mentres estigmatisen i prohibixen atres que, encara que vius i presents, no son incorporats (pels motius que siga) a un estandart de llengua supostament "pura" i ideal (que, en molts casos, no es correspòn en la realitat llingüistica valenciana que en teoria deuria representar).

Reflexions:

La llengua valenciana es mante pròu uniforme a lo llarc de tot el Reine, i ademes, en els contèxts orals existix major riquea comunicativa/expresiva que en els escrits, per lo que no es precis utilisar ningun registre estandart artificios/forçat p´a que existixca una comunicacio practica i funcional.

Resulta del tot improductiu/contraproduent prescriure llingüisticament res perque el llenguage de cada persona està adequat/optimisat al contèxt social en el que viu, a la seua realitat i a les seues vivencies/interrelacions personals i particulars, de manera que cada parlant acaba adoptant de forma natural i inconscient les senyes llingüistiques més practiques, necessaries i utils p´als contèxts (ocasionals o permanents) en els que es mòu.

La finalitat de les llengües es la comunicacio humana. La llengua per mig dels parlants s´adapta a cada contèxt particular p´a conseguir una major efectivitat comunicativa. La pretensio de tindre una llengua idèntica, "pura" i "corrècta" p´a tots els contèxts possibles es una idealisacio teòrica impossible de dur a cap, divorcià totalment de la realitat i dinamica practica/funcional de les llengües.

Els pròpis parlants tenen la capacitat, conforme a les seues experiències i capacitats intelectuals, d´interactuar i adaptar el seu còdic llingüistic oral a diferents contèxts en la finalitat d´obtindre una major funcionalitat comunicativa en cada moment i situacio.

Els parlants deuen de tindre total autonomia i llibertat a l´hòra d´articular/adaptar el seu llenguage oral sense inferències prescriptives/correctives d´una normativa teòrica idealisant. En cas contrari la llengua seria més un problema i un estorbo p´al parlant que un mig practic p´a poder éste interrelacionarse còmoda i funcionalment en el seu entòrn.

En el cas de la llengua Valenciana, llengua de menor prestigi social que la Castellana, en inferioritat competitiva davant d´ésta, i a on, per desgracia els seus parlants patixen un auto-òdi cada dia més gran per culpa de les inferències del catalanisme desnaturalisaor (que inadequadament presenta a l´idioma Valencià com un dialècte del Catala), encabotarse en que els valenciaparlants parlen seguint un estandart llingüistic irreal no aprofita més que p´a generar incomoditat i falta de practicitat en l´us de la llengua Valenciana i en conseqüencia, que els valenciaparlants perguen l´estima pel seu pròpi idioma Valencià i adopten com a llengua vehicular la Castellana deixant de costat per sempre la Valenciana, trencantse, aixina, la transmissio generacional del Valencià de pares a fills (unic mecanisme capaç de garantir plenament la pervivència i futur de l´idioma Valencià com a llengua vehicular, a nivell parlat, de la societat valenciana).