Valencianisme en construccio. Una aproximacio ad algunes fonts

Per Juli Moreno Moreno

Des de la tribuna que puntualment me ve oferint la revista Renou, he tingut l’oportunitat de colaborar aportant informacio sobre diferents personalitats valencianes, especialment vinculades al conreu de la cultura valenciana, i tambe l’oportunitat de contribuir en alguna argumentacio per tal de senyalar la transitorietat i l’interes de determinats pactes, com el de les interessades Bases ortografiques de 1932. Sense eixir-se’n de la tonica he estimat convenient referir-me a tot un patrimoni que, els qui nos considerem aprenents de valencianistes, nos cal tindre present i que, a mes, nos conve popularisar perque, en este compromis, nos hem de sentir autentics difusors d’uns pensaments que ajuden a construir els fonaments de la nostra concepcio de colectivitat i de poble. En tot eixe sentit, tambe es possible que pogam obrir algun debat en el mes de maig, si la Cardona Vives ho considera oportu, i profundisar un poc mes en els pensaments de les personalitats de les quals hem permetré fer uns breus apunts.


Constanti Llombart

En son moltes les ocasions en que algunes d’estes figures, o inclus alguns dels postulats que han assumit i raonaments que han argumentat, han segut desconsiderats, quan no barbarament condenats, no sense haver dimonisat alguna de les seues obres escrites. D’aço s’han encarregat els que neguen la llibertat del nostre Poble a ser-ho i ha sentir-se profundament valencià. Es tambe cert, i molt cert, que lo que hui nos pot pareixer, o les valoracions fetes per persones del segle XXI sense tindre en conte la contextualisacio, poden generar opinions critiques i descalificacions facils.

En eixe intent de recuperar alguna memoria i alguns pensaments cal referir-se a personalitats com ara Constanti Llombart, Gaetà Huguet Breva, Fausti Barberà, Josep Mª Bayarri o Miquel Adlert Noguerol. Qualsevol d’ells pot encapçalar la llista dels qui han generat un bagage teoric, i tambe practic, per al moviment valencianiste, encara que son molts atres mes, els que podien fer-la mes llarga i completa. La seleccio pot pareixer aleatoria, pero estudiant les seues biografies i sobre tot les seues obres, entre tots ells i la seua produccio es podria estructurar un corpus teoric que reuniria una pluralitat de pensaments a la vegada que unes coincidencies i concomitancies substancials en tot lo que fa referencia al concepte d’autoctonisme sociocultural i llingüistic, a pesar de les diferents epoques en que vixqueren.

Cronologicament hauriem de començar per l’inspirador del moviment renaixentiste, al menys el que articulà una societat/ entitat cultural i un ambient lliterari i cultural que donarien visibilitat a la Renaixença valenciana, Constanti Llombart (1848-1893). D’ell hem parlat en alguna atra ocasio1 i, enguany, de segur que seguirem parlant, encara que siga gracies a la “Academia Valenciana de la Llengua sense nom”, que ha dedicat l’any a recordar la seua figura i la seua obra. D’entre l’extensa produccio de Llombart destacaria, com a referents ideologics, l’introduccio i prolec de la seua obra Los Fills de la Morta Viva (1883), l’ensaig d’ortografia del Diccionario Valenciano-Castellano (1887) de José Escrig (revisat i ampliat per ell), i el Discurs Panegirich, llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat (1978).

L’ilustre castellonenc Gaetà Huguet Breva (1848-1926), ocuparia la nostra atencio en un segon lloc, cronologicament parlant. Ell sera un personage fonamental en el valencianisme actiu i compromes de finals del segle XIX i principis del XX en Castello. Anima d’interessantissims proyectes culturals (edicions, revistes, associacions, patrocinador de premis, instaurador de certamens lliteraris…) i impulsor d’empreses socioeconomiques importants, i inclus politiques, com ara Joventut Regionalista o Nostra Terra. Valdria la pena revisar moltes de les seues manifestacions, pensaments i mensages, encara que a l’hora de citar-ne aci algun nos decantem pels que arreplega en els articuls: “Notes valencianistes” publicats en els numeros 7 i 13 de la revista Ayer y Hoy (1902), o “Orientacions valencianes. Dedicat a la Joventut”, editat en la revista Arte y Letras (1905).

Fausti Barberà (1850-1924) important figura de la medicina, el seu camp professional, sera l’iniciador del nacionalisme valencià ya que es podria calificar com el seu primer teoric. El seu pensament explanat en la conferencia (1902), despres publicacio (1910), De regionalisme i valentinicultura, supon les primeres bases programatiques i l’argumentari que havia d’haver valgut per a sustentar un valencianisme conscient i conseqüent. Tampoc tingue mes que el resó del moment i de l’epoca, o el de les individualitats que beveren en les seues fonts i anaren construint el seu compromis patriotic. No faltà qui el desacredità i l’apartà de l’entitat des de la que fon capaç de fer public el seu pensament, Lo Rat Penat. Pareix que l’historia es repetixca i com sempre els sectors conservadors, quan no reaccionaris, immersos en esta institucio, han impossibilitat qualsevol alvanç progressiste i de construccio nacional.

Josep Mª Bayarri (1886-1970) fon un home polifacetic, el qual sabe compaginar diferents oficis i ocupacions fins a regentar la catedra d’Anatomia Artistica i la docencia com a professor d’Estetica i Historia de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de Valencia. La seua preocupacio per potenciar les edicions en valencià el duran a fundar diferents publicacions de poesia i d’art –revistes i coleccions- i a realisar diferents estudis i propostes com la que feu sobre ortografia valenciana, encara que sense exit. Per una atra banda publicaria una obra que resulta cabal El perill catala (1931), en la que denuncia l’afany imperialiste que impregnà al catalanisme de les primeres decades del s. XX i posa en alerta respecte de certes concepcions que involucren als valencians en hipotetiques i quimeriques fantasies historiques i culturals.

Per ultim, i en ell no acaba el cicle, un atre teoric, les ensenyances del qual les hem vixcut de prop, es Miquel Adlert Noguerol (1911-1988). La seua figura es l’unica que ocupa en plenitut el s. XX i sense dubte es clau en el moment de la Transicio, un periodo turbulent en una Valencia crispada i convulsa per les qüestions identitaries. El renaixer de grupusculs valencianistes que, estimant l’autonomia i sentint-se hereus d’una complexa historia, no dubtaren/ no dubtarem en devorar ansiosament la seua obra En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s’ha d’escriure la que es parla (1977). En ella denuncia l’engany de la catalanisacio en que personalment havia caigut i cóm abandona tant torta drecera tot iniciant un nou cami esperançador i netament valencià, a mes de fer una proposta normativisadora de la llengua valenciana. En esta i en unes atres obres seues, tal volta mes especialisades, nos va aportant idees i pensaments constructius, d’eixos que ajuden a afermar sentiments o a crear-los quan es carix d’ells, en este sentit Del peridodisme meu es un compendi d’articuls sense cap desperdici.

D’aço podrem parlar ara i sempre, pero si les previsions es convertixen en realitats, sense voler abarcar massa, seguirem parlant en un futur immediat.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: