Cacera d’adés (i II)

Per Manuel Casaña

Les banderilles les feyem dels barrons de les cadires trencades que trobavem pel barranc, als que afegiem, en la punta, una tacha. Barranc al que també soliem anar a fer harca contra els chiquets d’atres pobles, puix allí material de guerra n’hi havia a manta. Al Carraixet tiraven les enrunes sòlides de la casa, dels derrocaments, puix les atres, les de la cuina, eixes, passaven a engrosar el femer que tenia cada corral be baix terra o amontonat prop del galliner. Per això en el corral podies vore un gat jugant en una sangrantana o un gos en un escarabat, rates i teuladins; estos, de matí, i les atres, de nit. També te podies encontrar, a voltes, alguna culebra endormiscada al calor del sol. O si feyes com les gallines, picant terra, traure cuques, larves, llombrígols i, de baix les pedres, caragols. I si tenies ànecs, podies deprendre a caçar mosques al vol, ya que bons mestres eren ells, que no ne teniem mai prou dins del seu pap.

Aquell temps del cel venia lo pijor: plovien bombes, pero la terra estava com beneïda. Hui, per molt d’abonament que tinga pareix que siga manco apta per a produir tant com abans. Potser que fora perque el fruit no soles era produit per l’esforç del llaurador sino que també ajudara Sant Vicent Ferrer per a que no nos faltara l’aïgua i Santa Bàrbera per a que les pedregades no feren danys. Gràcies a l’horta valenciana, part, molta part d’Espanya no passà tanta fam. En uns boniatos, unes creïlles, bledes, cols, cebes, arròs i en un remijó de farina hi havia prou per a tindre calent el cos tota la família. Que el fret per aquell temps el feya i de valent. Per lo tant, ningú parava de moure’s des d’abans d’eixir el sol fins a pondre´s, tots els dies del mes.

S’escoltaven pel carrer, pel corral i per les cases, més cançons que ara. ¿Seria per allò de que qui canta el seu mal espanta? Pero lo ben cert és que hui no s’escolta pel camp cap cancò com : “Si tu vols casar-te en mi / tinc un horta en Ontinyent / una aixà, un forcat i un macho / i una casa en Agullent” o “Tinc una casa en Albaida / i en casa, un roser / i en el roser una rosa / que com tu volguera ser…/

A hores d’ara, si sents cantar ad algú, eixe no és llaurador. Sol ser el transistor, que no canta en valencià. Casi sempre ho fa en anglés. Clar que al qui treballa poc li importa lo que el cantor diga; lo que li interessa, en veritat, és acabar la tasca per a mamprendre una atra si queda temps.

També note una certa diferència en el soroll dels carrers. Ahir, en fer-se de nit el sereno s’escoltava solament. Ell anunciava les hores. Donava el part meteorològic adient. De matinada, despertava ad algún treballador i feya de vigilant per a que ningún lladre se colara en cap casa ni per la finestra ni pel balcó. Clar que poc hi havia dins, aixina que no era molt tentador que u entrara en lloc algú alié, tenint el perill de que li trencaren el cap en un garrot. Ya dic, per la nit, el silenci era celestial. Convidava al repòs. Sols els gats donaven serenates, per giner, o quan se disputaven rata i amors.

Pero els dissabtes i no tots, podies escoltar el pas d’este o aquell atre jove que tornava content i ho volia fer públic. Cantava a viva veu. Pero tenia que anar en molt de tento i, en vore alguna llum que s’encenguera o obrira balcó posar-se llunt no fora que li soltaren el líquit d’algun cossiol. O passava un bufat carregat d’alcohol fent discursos pel carrer als gossos que eren els únics que l’escoltaven i segur que tindrien llàstima d’ell.

Pero tornant a la música, també el seu mensage ha canviat. Com la intenció del que canta. Adés, es feya per mascarar la necessitat i, hui, perque qui canta massa voltes somia –gràcies a d’ella- tindre riquea. I és perque en la baralla del temps, ahir, s’eixia al joc en bastos i espases i, hui, volguerem que tot foren trumfos d’ors per a empinar copes

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: