Pasqual primer, emperador

Per Josep Lluïs García Ferrada

Eren les sis de la matinada quan l’eixercit espanyol prenia possessió de les grans avingudes de la capital del Regne d’Espanya, o siga Madrit. Vestia les seues millors gales, els mes llustrosos uniformes, i exhibia armament d’ultimissima generació. Aparcats en els laterals de el passeig de la Castellana, figuraven una enorme bateria de carros de combat, i demés vehiculs de tracció mecànica, armats hasda les dens en canons de deneu milimetres parabelum. La gent preguntava i se fea creus de que els propis soldats que custodiaven la capital del Regne, no sapieren a sant de qué estaven allí, en aquella parada militar des de les les primeres hores del dia.


Entrada triumfal d´un dictador

Per fi, serien les onze quan un Rolls negre, com el de Franco, pero que duya estampada en la vaca, la Corona Catalano Aragonesa, apareixia per l’entrada de la gran avenguda. La gent, sense saber qui viajava en aquell cochot, comença a fer-se boja aplaudint. El poble lo que vol es diversió i estos pasacarrers li molen. A mida que anà arrimant-se, tot lo mon va descobrir, qui era l’l´ilustríssima autoritat que el Rolls transportava. ¿Quiiii? I, llavors, els caigué la llonganissa a la cendra.

Se tractava de la primera visita d’estat d’un mandatari estranger que arribava a Espanya a presentar les seus credencials diplomàtiques. I, dins del Rolls, en uniforme de gala i tocat de la barretina distintiva, viajava Pasqual I, de Catalunya i la seua esposa, que se dirigien al palau de la Moncloa a cumplimentar al mandatari del Regne d’Espanya. Volien agrair-li que haguera propiciat que Catalunya fora una nació.

El Rolls apresseta, apresseta, passà de llarc sense detindre’s, per a colar-se ràpidament en terrenys del palau presidencial, mentres l’emperador saludava, no sabria endevinar si com si donara la bendició apostòlica o els dibuixara u tall de mànega als madrilenys.

El molt ilustrissim president del Regne d’Espanya, tingué el detall de baixar els cinc escalons que separaven el porche de la terra plana per a medir-se d’igual a igual en el visitant. La dona del mandatari l’acompanyava. Vestia un Victorino de Luki dissenyat a propòsit a càrrec de l’herari públic; segurament encara eren diners que havien sobrat de l’arreglo de la Mareta. Un uixer revestit d’uniforme decimononic, estava preparat per a obrir la porta del Rolls al visitant, que baixà parsimoniosament.

Pasqual I de Catalunya, primer emperador de la nació catalana, desprès de saludar en català i molt efusivament a Rodriguez, pujà els cinc escalons que el situaven baix del porche i convidà al inquilí de la Moncloa a que el seguirà. Allí dalt s’apretaren les mans per a que l’infinitat de prensa internacional poguera deixar constancia de la primera visita de l’emperador català al Regne d’Espanya.

Una vegada dins del palau i ya els dos ben acomodats en les grans butaques preparats per a l’event, començaren per fer-se un aperitiu servit per unes cambreres en trages regionals i tocades, també, per la clàssica barretina. Al fondo de la sala, la bandera d’Espanya, la d’Europa i la quatribarrada aragonesa que Pasqual I, havia adoptat com a seua, en conter de la de Santa Eulalia que des de temps immemorial constituía el sant i senya dels bons catalans.

No cal dir que sent la primera visita del mandatari català a una nació estrangera, el tio se ficà les botes tant en el menjar com en el beure. Mes tart, comentant en la seua esposa els acontenyiments diaris, li expressaria l’eufòria incontenguda que li suposava haver segut nomenat emperador de Catalunya, perque dissimuladament se podia ficar les botes, en estes nyonyeries de les visites oficials; cosa que li fea ilusio desde chicotet i que havia patit, sense alcançar, mentres manava el vailet.

Acabada la menjussa començà l’entrega de les credencials, i les parlaoríes. Pasqual I, se dirigia a Rodriguez en el seu idioma propi i era traduït per un trujama, part important del sequit de l’emperador. Rodriguez li parlava en la llengua pròpia, a qui traduía un subsecretari del seu departament que s’havia criat en Catalunya quan encara no era nació.

La conversa s’anà allargant hasda l’infinit; així que tingueren que detindre’s per a dinar perque estaven esgotats i famolencs. Els emperadors també mengen. El dinar fon frugal i ben regat per caldos espanyols i catalans dels que l’Emperador era un gran erudit. Rodriguez, ni fu ni fa, ad ell li haveren servit vi en llimonà i s’haguera quedat tan tranquil. Brindaren en cava de la terra alta, gentilea d’una empresa americana, que s’havia fet l’ama del millor vi de la nova nació. Rodriguez no tingué, en esta ocasió, mes remei que alçar-se perque Pasqual I, va brindar dret, per l’enteniment entre les dos nacions, el concert econòmic, els blindages, la solidaritat de l’aigua, el morir en dignitat, l’aliança de les civilisacións, la quota de retorn, l’aportació solidaria, la sobirania nacional, els drets històrics, la comissió bilateral per a la aportació pecuniaria catalana i demés particularismes de la nova Constitució que els catalans, en l’ajuda de Rodriguez, s’havien tret de la chistera, com un mal chiste, per a agenollar al poble espanyol als peus de la moreneta i a exclamar “maremeua que me quede com estic”.

Desprès de dinar un tant somordits per la frugal fartada, i la begudada, acordaren l’únic punt clau de la primera visita d’estat d’un mandatari català a la nació espanyola. En la roda de prensa, Pasqual I, exhibint una fácil verborrea, se va manifestar aixina:

- Soc molt orgullós d’haver iniciat les relacions diplomàtiques amb esta Espanya a la que ya no peteneixem de ple, encara que seguirém aprofitant-nos dels imposts que blindarem en el nostre Estatut -i se rigué sarcàsticament, com sempre se volgueren riure els catalans, mentres se rascava la testa coronada-. Hem arribat, este i yo, -referint-se a Rodriguez, amigablement, inclus en públic se tutejaven-, a l’acort important motiu d’aquesta visita d’Estat: les seleccions de fut-bol dels dos països, s’enfrontaran el 20 de Novembre en camp neutral.

Un subsecretari va apuntar la necessitat de sortejar el lloc on s’havia de jugar el primer partit i va propondre tirar una moneda al aire. Pasqual I, se tragué de la boljaca un euro ya en la seua esfigie, i va dir: yo me trie cara, ¿tú que vols? Al president li tocà lo que quedava. Llançà a l’aire la moneda i cara que va eixir, ¿qué havia d’eixir sinó?

- Yo trie, Mestalla, -senyalà, l’emperador-.

- Rodriguez, estomordit per la jugada fosca va sugerir, humilment, ple de talant, el somriure fluix i sense faltar, que li pareixia improcedent per a la nostra civilisació, que el partit se jugara en terres catalanes; a lo que el mandatari català va respondre:

- ¿No me vas dir que lo que ixquera ho donaries com a bo?

- ¿Qué ha dicho, -preguntà al traductor-.

- Que V.E. prometió en campaña que aprobaria lo que saliera de Cataluña.

- ¡Ah! Sí, lo recuerdo -responguè Rodriguez-, pero…

- Puix, oncle, no hi ha pero que valga, a les hores te l’envaines.

I, Rodriguez, va mussitar per dins d’ell: ¡no se qui va inventar el devantalet dels chotos!

Postdata: Front a l’atac frontal a les senyes identitaries dels valencians per voler jugar el primer partit entre la selecció espanyola i la catalana de futbol, en Valéncia, se va muntar el ciri. Dia darrere d’atre estigueren les forces vives al carrer, armant l’asquer corresponent. Tragueren les pancartes de la transició, hasda implicar, en les protestes, al govern valencià que, com era el costum, no volia remesclar-se en banalitats ni assunt estatutaris.

Front al caràcter guerriller que anaven prenent els acontenyiments degut a la ràbia incontenguda dels valencians i les valencianes, l’assunt se fea insostenible. Les ties maries encapçalaren, atra vegada, el moviment en la pròpia capital i a nivell de Barcelona. S’enviaren al principat, comandos teledirigits, i se fletaren autobusos, imitan la tàctica genuïna catalanista de cada nou d’Octubre; en les Iglesies se demanava pel pobre president de la nació, per a que recuperara el senderi, o que el declararen malaltet i que dimitira.

Front al desgavellat moviment, l’emperador va desistir de la seua voluntat. Aixi que un dia pel mati, des del balcó del palau de la generalitat, i arrobat pels mossos d’esquadra, envià este discurs a la nació: “el partit de futbol entre Espanya i Catalunya, se jugarà en la Vall d’Aran”,… “un país en uns drets històrics equiparables als drets forals que vol mantindre el dret a decidir el seu destí”.

- Mentres, Rodriguez, en la seua sabiduría i son embafador talant, l’home que escalà els cims de la Moncloa contra tot pronòstic i en l’ajuda dels efectes secundaris del 11-M, segons Martín Ferran, seguia preguntant-se qui seria l’inventor dels devantalets dels chotos.

cites

Las cualidades de la lengua valenciana son: su brevedad, la abundancia de monosílabos, la suavidad y la cantidad de palabras de origen árabe, griego y latino
Carlos Ros Hebrera

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: