Apunts de gramatica valenciana
Per D. Josep Mª Guinot i GalanELS ADJECTIUS INTERROGATIUS, EXCLAMATIUS I RELATIUS
Els adjectius interrogatius acompanyen a un substantiu sobre el que es pregunta alguna cosa: ¿quina lliço donem hui? ¿quants discipuls som en tot?
D. Josep Mª Guinot i Galan
Els adjectius admiratius o exclamatius acompanyen a un nom sobre el que recau la nostra admiracio. U i atre expressen una actitut subjectiva del parlant.
Els adjectius interrogatius poden introduir tambe un dubte o una interrogacio indirecta.
Els adjectius interrogatius – admiratius valencians son: quin, quina, quins, quines; quant, quanta, quants, quantes. Estos adjectius quan no acompanyen a un substantiu, son pronoms, i “quin” adopta la forma de qui: qui fuig de Deu corre debades.
Quin pregunta la qualitat del nom: ¿quin trage portes?
Quant pregunta la quantitat o el numero: ¿quants chics coneixes?
Els mateixos adjectius servixen per a interrogatius i exclamtius: ¿quin trage portes? ¡quin trage portes!
L’adjectiu relatiu es el que precedix a un nom que repetix una paraula o idea anterior (antecedent). Se sol coneixer per “relatiu compost”, perque sempre va precedit de l’articul determinat: he explicat la lliço, la qual lliço ya havia segut estudiada.
En valencia no hi ha mes que un sol adjectiu relatiu, ab els corresponents singular i plural: el qual , la qual, els quals i les quals.
Quan el relatiu va sol, per haver-se elidit en un context la paraula afectada per ell, ya no es un adjectiu sino pronom: els quals llibres (adjectiu); els quals estaven oberts (pronom).
El relatiu, com adjectiu, es poc usat, perque es fuig de la repeticio del nom al que afecta: en conte de dir “he vist un elefant el qual elefant bevia molt” es diu correntment; “he vist un elefant el qual (o que) bevia molt” sense repetir la paraula elefant.
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
