Associacio Cardona i Vives

Historia d´una carta de dimissio

Per Santiago Vernia

Fa ya algun temps que se veia vindre. Pero no podíem pensar que des de Catalunya, eixa terra a la que se li adjudiquen virtuts com el “seny”, se puguera aplegar, per culpa d’alguns d’els seus dirigents, a faltar al respecte als valencians.

Ausias March
Foto: "Ausias March"
Edic. Bromera, 1997

Jordi Pujol digué fa ya temps que per a Catalunya la qüestio de “l’unitat de la Llengua” era de “prioritat política”. Allo devía d’haver-nos fet pensar que la corda SEMPRE estarien estirant-la. Pero com aquell home anava de “prudent” i de “pragmatic”, entonces no nos alçarem en contra d’eixa intromissio d’una Autonomia en una atra..

Pero ara la cosa ha anat tensant-se.

Quan Carod Rovira eixercí la primera mostra de PODER dins de la Comunitat Valenciana, yo escrigué una carta de dimissio com a soci de la cooperativa Federacio Farmaceutica, que presta els seus servicis en tota Catalunya i també en terres de Castello i de Valencia. Allo suposava un inconvenient per a mí , tan professional com economic. Pero vaig considerar que era important donar un testimoni. Afortunadament hui treballe en atres entitats sense ningun problema.

Reproduixc aquella carta per si pot ser d’interes per ad algú.

Senyor D. Lluis Barenys

President de Federacio Farmaceutica

Carrer Ausias March 101-103

Barcelona

Estimat President:

Per mig d’est escrit te comunique la meua decisio de solicitar la baixa com a soci de Federacio Farmaceutica.

Encara que fa poquets dies li digué a En Manuel Cubedo, nostre Vocal de Zona, que deixava de comprar, i els motius que me portaven ad eixa actitut, i li vaig pregar que ho comunicara ad eixe Consell Rector, la decisio actual, ya definitiva, ve com a conseqüencia de la successio dels fets, tan rapida com inacceptable.

Com se que algunes persones no interpretaran adequadament les raons que me porten ad esta decisio tan drastica, i entre elles algunes a les que aprecie i apreciaré sempre, me veig en l’obligacio d’explicar eixes raons.

Fonamentalment se deu tot a l’ingerencia politica que la Generalitat de Catalunya ha portat a cap dins de l’ambit politic (pero tambe social, cultural i economic) de la Comunitat Valenciana, valent-se d’una coyuntural força de vots que li comporta un poder que esta volta s’ha utilisat torticerament i en una miopía historica que no se on pot portar-nos.

Els fets son coneguts de tots, i per tant no vaig a entretindre’m en relatar-los. Son absolutament anti-constitucionals i reflexen una manera d’entendre la política cega i molt perillosa. Inadmissible.

I com no puc admetre-ho, ho rebuge de totes les maneres legals i democratiques que puc, encara que me siguen incomodes i, en algun cas, doloroses. Una d’elles, la mes forta, es trencar les relacions comercials en una entitat catalana de primer orde, i que al meu entendre ha estat muda davant dels seus socis valencians en tot este contencios.

Lo primer que me podrá dir algu es que esta es una decisio i-racional.

Lo segon que se me dirá es que “qué pot fer Federacio en est assunt”

Lo tercer que se me dirá es que “qué poc de trellat pendre una decisio tan radical , que no mes la pren una persona”.

Lo quart que se me podria dir es que no ho faig per lo que dic, sino per atres conveniencies.

A lo primer diré que no es i-racional ma postura, sino en tot cas a-racional. Com ho son quasi totes les decisions verdaderament importants en la vida d’un home o en l’historia d’un poble: ¿es racional, per eixemple, el Cant dels Segadors i tota la carrega emotiva i reivindicativa que porta darrere? ¿son racionals les preses de postura vocacionals o sentimentals d’una vida?¿es racional la Novena Simfonia de Beethoven?

No son coses racionals totes estes, pero no es pot dir que siguen i-racionals. Pertanyen a lo mes profunt i valios del cor humá. Lo que passa es que moltes persones no arriben a compendre-ho.

A lo segon diré que Federacio si que pot fer. No es “no res”, Federacio. Yo recorde que, fa molts anys, estant en el Consell Rector com a Vocal, Federacio treballava en una determinada entitat bancaria catalana quan esta va entrar en una situacio dificil. El recolzament era important economicament, pero encara ho era mes politicament. I el dia que es va tallar la relacio, en el si del Consell hagueren llagrimes i tensions. Allo, estimat President, ERA política. Sempre se poden fer coses, quan se vol fer algo.

Per eixemple (i anem a supondre una cosa que yo mai desijaria), si el Govern de Madrit, per caramboles de la política, decidira que la llengua que se parla en Catalunya ya no se dirá Catalá, sino Occitá (que era com majoritariament se coneixia ad estes llengües derivades del Llatí abans de que Prat de la Riba posara les mans de la política dins d’este tema i arraconara a tot aquell que tornara a nomenar el concepte nobilíssim d’Occitá), ¿com reaccionaria tot el Poble de Catalunya, desde Federacio Farmaceutica fins a l’ultim sacristá d’iglesieta perduda en la montanya? ¿S’actuaría no mes racionalment? Yo crec que no. Crec que ademes del cervell i de la raó, se gastarien atres visceres.

En tot est assunt, yo me conformaria en que Federacio m’acreditara la seua disconformitat en que el govern d’una autonomia s’arrogue la possibilitat d’intervindre en una atra. Me bastaría en una pobra i solitaria fotocopia del document en que Federacio haja manifestat algo aixina davant del Govern Catalá. Melancolicament diré que no espere que m’aplegue eixa fotocopia, que me faria tornar arrere en la meua decisio de donar-me de baixa.

A lo tercer, tinc que reconeixer que es cert. Poc de trellat si que en te. I en aixó envege a Catalunya: si fora, com he dit, al revés, tot el Poble Catalá haguera saltat unanime-ment.

Dit tot aço anterior, a lo quart ya no mereix la pena de contestar. Si algu pensa que me moc per atres motius, es que no me coneix. No m’interessa convencer-lo de res.

A l’entrar en la Catedral de Valencia per la porta romanica, vullgues o no casi chafes la lapida d’un soterrament tan humil que molts el desconeixen. Es el del mes gran poeta valenciá de tots els temps: Ausias March. Escrigué uns poemes existencials que casi donen vertic. Sempre escrivía en Llengua Valenciana i ho día continuament per a que no hi haguera dubte, com si haguera pre-sentit que anant el temps li voldrien furtar la Llengua. Pero es igual. A mi m’agradaria que estiguera soterrat en la catedral de Barcelona i que s’haguera passat la vida dient que escrivia en Catalá: sens dubte tindria un soterrament infinitament mes pompos, pero sobre tot no hi hauria entre catalans i valencians eixe desagradable contencios per la personalitat i propietat de les respectives llengües.

Voldria, respectat President, que dones curs a la meua peticio, i que est escrit conste en el Consell Rector per a que, sobre tot, les persones a les que aprecie i respecte no tinguen un concepte superficial de ma decisio.

Rep un fort abraç. Santiago Vernia.

Eixa fon la carta. Hui ho tornaría a fer igual. I mes encara, ya que les coses no han parat d’anar avant i d’embolicar-se.

Els valencians no tenim mes remei que anar en l’espasa en la ma, com Tirant lo Blanch.