El Peno de la Conquista

Per Domingo Gimeno Peña

En l´epoca Gotic-Renaixentista, la creacio de falses reliquies era practica quotidiana. De Jaume I, ademes del Peno de la Conquista tenim: l´espasa, el caixco, l´escut, la brida i el freno del cavall, les claus de la ciutat que el rei Zayan li va entregar en la capitulacio, etc...


El denominat "Peno de
la Conquista". Foto:
Domingo Gimeno

Reliquies religioses en la Catedral de Valencia en l´any 1828, se conservaven: Parte del velo que llevaba la Virgen Santisima, parte del craneo del Patriarca Zacarias, padre del bautista, brazo y mano derecha de San Lucas evangelista con que escribió los Santos Evangelios y pintó esta santa imagen de nuestra señora, la nuez del cuello de san Pedro apóstol, la camisita que la Virgen Santísima labró con sus manos y puso al niño Jesús en Belén, relicario de plata dentro del cual hay leche de la santísima, un pedazo de la bandera de San Jorge Martir, etc... (Nota de las reliquias existentes en esta Santa Iglesia Metropolitana y orden con que se manifiestan los fieles. Valencia, año 1828).

La llogica i el sentit comu han fet que la religiositat hage evolucionat, sent en l´actualitat mes culta i rigorosa com els temps actuals demanen, pero atres reliquies historiques son mantingudes com a “base probatoria“ d´una historia valenciana que mai va existir, sent tant falses les afirmacions com les proves.

Per al catalanisme el Peno es la bandera que duya Jaume I en la conquista i que despres va donar en agraïment a l´iglesia de Sant Vicent Martir (despres defenen que no n´hi havien mossaraps). Atres diuen que es la senyera que els moros van alçar en la torre de la ciutat quan es rendiren al eixercit cristia, per lo tant deu ser la nostra bandera nacional, deixant la Real Senyera coronada sobre blau, exclusivament per a la Ciutat de Valencia.

Va ser el 9 d´octubre de 1538, en la celebracio del tercer centenari de la conquista quan Pere Antoni Beuter va traure a la llum el Peno com a bandera portada per Jaume I en la conquista. No existix cap referencia anterior, i les posteriors donen com unica font a Beuter, sense aportar tampoc arguments, documents o algun detall que justifique la consideracio de “Peno de la Conquista“.

No existix cap indici que prove la pertenencia del Peno al Conquistador, pero alguns detalls demostren clarament la seua falsetat:

1º Les fantasies de Beuter ya eren conegudes en el seu temps; en 1605 el tesorer de la Catedral de Malaga, Francisco Padilla, s´escandalisava per les histories contades per Beuter. (Historia Eclesiástica de España. Málaga 1605).

Joan Fuster en, Comentarios sobre la Historia de Valencia de Beuter diu: Beuter solía dejarse llevar por la imaginación: unas veces por la de los autores precedentes, y otras, !ay¡, por la propia. Le faltaba sentido crítico, en la selección de las fuentes.

2º Es del tot increible que algo tant important com la bandera del fundador del regne, permaneixquera trescents anys en l´anonimat, sense cap referencia en documents i sobre tot en la tradicio popular, sent la Real Senyera i no el Peno qui va presidir la celebracio d´eixe any i dels posteriors dasta hui.

3º Alfons X el Savi, casat en 1244 en Violant d´Arago, filla de don Jaume diu: Los pendones, anchos por el asta y agudos por el batiente, eran para los maestres de las órdenes militares y para quienes mandasen de cincuenta a cien caballeros. Mentres eren les banderes les que permaneixien junt al rei.

4º En absolutament tots els gravats, documents, pergamins, taulells, monedes, primers quadros historics, portularis i cintes de seda lacrades en la documentacio real, anterior a 1377 (Pere el Ceremonios), les barres o palos son dos i no quatre com du el Peno, lo que nos demostra clarament, la impossibilitat de perteneixer a l´epoca de la conquista.

5º La tela i la pintura no son les utilisades en el sigle XII, sino molt posteriors lo que explica que despres de set sigles i mig, tres d´ells en absolut abando el seu estat de conservacio siga acceptable, al contrari que alguns portularis que sent varios sigles posteriors i sempre conservats en archius en condicions optimes han perdut practicament tot el color com a conseqüencia del pas del temps.

En el sigle XXI, disponem d´investigacio i mijos tecnics suficients per a demostrar sense dubtes la verdadera historia de la Corona d´Arago i de tots els estats que la formaven, pero des de la renaixença, el catalanisme ha pres mes en serio les fabules creades per cronistes o historiadors romantics i creadors de falses reliquies que les fonts series i documentades, per que estes negen absolutament les seues teories, deixant-los en total evidencia.

Ya se sap, en historia com en tot, qui no pot segar espigole.

* Tratado de la Real Señera, Ricardo Garcia Moya

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: