En aixó, l´arribada de la flota británica en l´Archiduc a Barcelona, feu que Felip V ordenara l´eixida del Regne de Valencia de totes les seues tropes. Per ad ell també era més important Catalunya que Valencia, i els soldats abandonaren el sege de Dénia. Les autoritats valencianes suplicaren al monarca que no s´enduguera les tropes, pero la decissió de Felip de Borbó era inapelable. A soles després de moltes supliques, el monarca va accedir a deixar en el Regne un regiment de caballería de 450 soldats catalans, baix el comandament del coronel Rafael Nebot, tarragoní de Riudoms, de famñilia austracista. Felip degué pensar que era millor deixar als soldats catalans en Valencia: allí li serien fidels, pero en Catalunya li podien traicionar. Per la seua part, les milicies valencianes casi es varen disoldre per la necessitat dels llauradors de tornar als seus pobles a fer les collites.

Gravat de la batalla d´Almansa
Foto:"Historia e Valencia". Levante

Les tropes de Felip V fracasaren en intentar mantindre a Catalunya dins de la causa borbònica. A pesar d´haver jurat les seues lleis, i d´haver reconegut nous privilegis, els catalans aclamaren a l´Archiduc, i la causa austracista triomfà en casi tota Catalunya. Inclús, els austracistes catalans decidiren invadir el Regne de Valencia pel nort. La campanya fon dirigida per la ya coneguda familia Nebot, de Riudoms, en Tarragona. El 27 de setembre, els "miquelets" catalans dirigits per Josep Nebot, germà del coronel Rafael, entraren en Vinarós. Els "miquelets" eren una milicia dels pobles catalans, composta per gent amotinadora i poc recomanable, formada a rant dels conflictes que asolaren Catalunya durant el segle XVII. Després de 1705 es formarien partides de "micalets" valencians, en un carácter més disciplinat que els catalans. La falta de soldats de Felip V en el Regne feu que les comarques del nort del Regne foren presa fàcil presa per als catalans, als quals el croniste Josep Manuel Miñana nomenà "latrones", terme que en llatí significa tant "lladre" com "mercenari". En aquella época, n´hi havia poques diferencies entre uns i atres. També hi ha que dir que la causa de l´Archiduc s´estenia dia a dia pel Regne, i que els esquadrons de cavalleria de Castelló es declararen seguidors de l´Austria. Les autoritats borbòniques, sobre tot el virrey, tingueren pocs reflexos, no varen saber aprofitar l´oferiment de Peníscola per a sofocar la revolta en Vinarós, ni varen afanyar a les tropes felipistes que es dirigien de d´Andalusia a Aragó, per a que pogueren entrar en el nostre Regne. Finalment una part d´estes, comandades pel destrellatat marqués de Pozoblanco, que en la seua brutalitat feu més per la causa de l´Archiduc que cap dels seus propagandistes, entraren en Benicarló, dispostes a assejar Vinarós.

Pero en les seues dilacions, i per falta de soldats, els borbònics perdien la partida. A principis de setembre, Rafael Nebot, que era coronel de Felip V pero com ya sabem de familia austracista, es canvià de bàndol, arrestà al seu comandant suprem, Zúñiga, en Ondara, i a atres comandants borbònics, com Corbí, i després anà a reunir-se en Basset en Dénia. Les portes de viles i ciutats se l´obrigueren a Basset al seu pas cap a Valencia. Entrà en Gandia i Alzira, i el 16 de decembre arribà a la porta de Sant Vicent de Valéncia, rodejat de llauradors de tots els pobles de la rodalia, que l´aclamaven, lloaven l´abolició dels drets senyorials i feudals, i proclamaven la seua fidelitat a Carles III. En les muralles del Cap i Casal, els menestrals dels gremis, armats per a defender-la, també es sumaren a llauradors. El virrey abandonà el càrrec, i els jurats i el Consell decidiren obrir la ciutat. Els canons preparats per a detindre als austracistes es quedaren per tant, muts.

Gravat de la proclamacio de l´Archiduc Carles d´Austria
Foto:"Historia del P.V." de V. Boix

El comte del Real, el valencià Ximen Pérez de Calatayud, fidel súbdit de Felip V, havia acodit des de Morella a la crida del virrei. En vore que Valencia estava en mans dels austracistes, es va reunir en Pozoblanco, llavors en Nules, i decidiren retirar-se cap a Vilafermosa. Després de tres dies de marcha, arribaren a Aragó. Des d´eixe moment, el Regne de Valéncia ya formava part de la causa de l´Archiduc. La seua causa estava encadenada a la sort de les armes dels aliats contra Lluïx XIV i Felip V.

Llavors, els borbònics s´exiliaren. Moltes ciutats reberen cartes comminatòries de Basset per a reconèixer com a rei a Carles III, i sense tropes ni força per a negar-se, molts ho feren. Rafael Nebot entrà en Xàtiva.

¿Per qué triomfà la revolta? Per un costat, Felip V era un monarca desconegut per als valencians: no habia chafat el Regne des de la seua proclamació com a rei d´Espanya cinc anys abans, ni havia jurat els Furs, ni havia segut aclamat com a rei de Valéncia. En canvi, l´Archiduc vingué pronte, va viure una temporada en Valéncia i jurà els Furs el 10 d´octubre de 1706. Ademés, Felip V es va preocupar més per mantindre la fidelitat de Catalunya i Andalusia, i es va permetre el luxe de desguarnir el Regne de Valéncia, deixant aixina obert el camp als seus enemics, que es passejaven per la costa en una flota molt important, poveïda de tropes de desembarcament. Per últim, la personalitat carismática i arrebatadora de Basset, i les seues promesses de redimir els tributs feudals, arrossegaren a una llauradors ofegats per les càrregues senyorials.

La revolta valenciana de la Guerra de Successió fon un fenòmen esplendit, en el qual la voluntat popular es va impondre a unes autoritats esglayades pels acontenyiments. Fon una revolució en la qual les poques notes desagradables corregueren a càrrec dels "miquelets" catalans, els quals no tots eren "maulets" o partidaris de l´Archiduc; també hi havia felipistes.

No obstant, la causa de l´Archiduc s´afonà quan les noves autoritats es negaren a complir les promesses de Basset. El general valencià que havia guanyat un Regne en la seua voluntat, que el governà en prudencia i justicia i que després el posà als peus del seu senyor, fon empressonat, i els valencians abandonaren llavors la lluita activa, més encara quan les milícies valencianes foren despreciades pels comandants de l´Archiduc, l´anglés Lord Gallway i el portugués marqués das Minas. La batalla definitiva es donaria en els camps d´Almansa, el 25 d´abril de 1707, i els soldats valencians que allí hi havien, o vestien uniforme anglés, o estaven en el Terç de Valencia, ara rebatejat com Regiment de Jaén, en el bàndol felipiste, junt als ginets de Corbí, aquell alcoyà pres en Ondara per Nebot. Pero aixó ya es una atra història. Un història en la qual Felip V tingué un paper important, com a bochí d´un poble al qual ell abandonà, i al que després condenà en molta major durea que als que realment l´havien traicionat.