A Don Josep Maria Guinot, sempre mestre

El 7 de març de 2005, abandonà D. Josep Mª este mon. Religios i fervent catolic, de segur que trobà conhort en els seus darrers dies de vida pensant en que pronte es posaria en els braços de Crist, Deu.

No es poden ometre qualificatius cap ad ell. Excelent persona, un gran mestre i un noble amic. Ell, respectuos, afable, conversador, convençut i convincent, dialogant, ferm i en solits arguments, feya tot aço compatible en una extremada educacio i humilitat.

Entrevista a D. J.M. Guinot per
Juli, J.Batiste i Gonzalo

Hi havia ganes de coversar en ell, en el qui sempre hem coniderat un mestre, perque persones en les caracteristiques que hem senyalat resulta prou difícil trobar-ne. Ell ha segut referent i ho es la seua obra i el recòrt del seu talant per als qui creem en el valencianisme i en la singularitat de la nostra condicio de valencians. El temps passava i algun intent de trobar lloc i hora per raonar en ell quedà frustrat per la seua precaria salut, pero no es pergue l´ilusio i trobarem a la fi el moment, just despres de recuperar-se d´una crisis que nos feu temer per la seua vida. Concertarem una visita que realisariem el 19 d´agost en la seua natal Artana.

Acodirem a sa casa el president de la Cardona Vives, Gonzalo Romero, Joan Sancho i Juli Moreno. Encara estava fisicamente debil i provablement la seua manca de salut era ya el resultat d´un proces degeneratiu natural, eixe al que tots els sers humans estem abocats. Nos sorprengue per contra la seua llucidea mental i els raonaments i contundents respostes a les preguntes que, a modo d´entrevista, anaven brollant d´una conversacio sucosa i que no vullguerem allargar per deferencia i respecte a D. José Maria.

D´eixa tertulia que nos autorisà a gravar, volem destacar algunes opinions i consells que, fruit de les seues vivencies i reflexions, considerem mes que utils per a la pervicencia de la llengua valenciana, inclus per a la permanencia de la condicio de valencians.

Nos relatà la seua arribada al valencianisme, als inicis de la decada dels 80 del passat segle. Ho feu de la ma d´Amparo Cabanes i la primera associacio en la que contactà fon en "Valencia 2000". Alli trobà l´acaronament necessari i tambe el mecenage per a editar la seua primera gran obra sobre la llengua valenciana, la Fonetica de la Llengua Valenciana (1984). Esta obra sería l´arranc dels interessants estudis, cientifics i documentats, de qui era una autoritat en llengües classiques. Pronte es sumarien la Gramatica de la Llengua Valenciana (1987) i uns atres estudis documentats sobre ortografia o sociollingüistica.

El seu compromis cultural, des de llavors, l´obligà a manifestar-se davant d´imcomprensibles decisions, com la que impedi, per falta d´una clara i decidida posicio politica, el que en l´ultima etapa del Consell Preautonomic, presidit llavors per E. Monsonis, s´iniciara el proces d´ensenyança de la llengua valenciana en les escoles al no firmar els corresponents nomenamets als mestres de llengua valenciana. Mai va entendre esta fet que sempre criticà.

Un compromis el de D. José Mª, que li ha permes obertament parlar respecte de que la solucio al problema nomes te una via, la politica, perque la científica està clara. La llengua valenciana, nos manifestava, no es mes que aixo, la llengua dels valencians diferent i diferenciada de qualsevol atra llengua contemporania. No vacilà en criticar la tebea d´Unio Valenciana i l´oportunitat que deixà escapar quan fon necessari el seu recolzament per a governar en la Generalitat. Mai deuria d´haver acceptat cap contrapartida que no fora la de dirigir la Conselleria de Cultura.

Nos confessà alguns pensaments sobre determinades "personalitats" del mon cultural valencià i per a res titubejà a l´hora de manifestar la seua opinio repecte de la seua trayectoria. No entenia l´afany d´algunes d´elles de negar l´evidencia, de claudicar davant el fagocitador catalanisme absorcioniste. A moltes les situà a l´entorn de la AVLl, el principal cancer per a la llengua valenciana.

Nomes li trobarem en la conversacio un moment de flaquea, va ser quan li preguntarem pel seu ingres com a academic de numero de la RACV. No pogue ocultar el pesar que li produia haver segut "vetat", en tota seguritat pel llavors Deca, sense rao aparent i sense argumentacio solida. Volem anar mes llunt i pensar lo que possiblement no s´atrevi a dir: la seua preparacio sense dubte el feya la persona idonea per a encapçalar i ser referent llingüistic en eixa institucio, i mes encara la seua preparacio en solits plantejaments hagueren segut arguments invulnerables per a negociacions mercantilistes a les que tots sabem qui es prestà.

Pero l´anim de D. José María es carregà de positivisme quan novament abordarem temes com quína hauria de ser la marca definidora d´un moviment politic autenticament valencià. De les critiques als partits estatals passa a indicar que el terme "nacionalisme" hui la gent el malinterpreta i el fa sinonim de separatisme. Ell apuntava el terme "regionalisme", del qual li discutirem sobre el seu vapulejat significat, hi havia que buscar una terminologia que aunara als valencians, la d´un fort regionalisme o autonomisme seguia indicant-nos ell. Era necessari agrupar-se al voltant d´un força politica autenticament valenciana. No dubtà ni un rellam en condenar qualsevol pacte de forces com Coalicio Valenciana o Unio Valenciana en el Bloc ("Horrible, el foc i l´aigua. Es impossible (eixa unio) no deu ser mai").

Tambe parlarem de l´Iglesia i el nul compromis de la "Iglesia oficial valentina" en la llengua propia dels valencians. Eixe compromis es el mateix que te de reclamar per a la seua potestat els pobles de les comarques del nort adscrits a la diocesis de Tortosa. Ell i la Cardona feren un ardu treball reclamant este dret, dirigint-se a diferents instancies, fins al Vatica, el silenci fon l´unica resposta encontrada. ("L´Iglesia va al sol que mes calenta").

I en eixe esperit tan positiu que el caracterisava nos oferi alguns visos de futur:

•   Destacà a dos personalitats del mon cultural, al voltant de les quals calia agrupar-se i treballar. Per una banda a Joan Costa (q.e.p.d.), el qual li oferia totes les garanties en el camp llingüistic; i per una atra banda a Lleopolt Penyarroja, ell sense dubte es el referent de l´investigacio historica i tambe llingüistica.
•   Nos parlà de necessaries i consensuades revisions sobre el lexic valencià per a donar pas i normalisar paraules com ara "mosatros", "hasda" o "entonces".
•   Insisti en eixe partit que es definixca com a valencianiste al que caldra donar recolzament, sempre que qui el lidere oferixca garanties de persona integra i convençuda.
•   No pogue eludir parlar de l´atualitat llingüistica i retrotraure´s en un simil al cavall de Troya que supongueren les Bases del 32, en refereir-se a l´ent normativisador inventat pels politics.
•   El seu recòrt per a la Cardona el feu patent en la figura del seu president Gonzalo. Lo millor que li havia passat a l´entitat, havia segut tindre un president com ell i un equip com el que ara dirigix l´associacio que no ha d´abandonar el camp cultural i l´expansio del seu treball cultural, especialment per Castello.

  La nostra admiracio i respecte sempre nos faran tindre present i en el nostre recòrt a un home integre i a un sabi.

  Nota: L´entrevista integra es podia haver publicat, pero hem determinat comentar aquella llarga charrada en D. José Mª, sent lo mes escrupusolos en transmetre les opinions que va vertir. Hem cregut que la fidelitat unicament la garatisava la gravacio sonora, la trasncripcio no podia reflexar, tons, silencis o expressions que adquirien tot el seu sentit en el context de la conversacio. Alguns noms tambe era necessari ometre´ls perque no calien per a garantisar l´inteligibilitat de los dit. En un futur es possible que es puga fer una trasncripcio lo mes lliteral posible.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari