Teodor Llorente, ara que fa cent anys

Per Oscar Rueda i Pitarque

El 2 de juliol de 2011 se compliran cent anys de la mort del poeta, periodiste i polític valencià Teodor Llorente i Olivares. Resumir en unes poques llínees la biografia del més important component de la generació lliterària de la Renaixença valenciana resulta complicat; no ya per la personalitat fecunda i polièdrica d’un home que conseguí el reconeiximent sincer de tot el poble valencià –sense distincions ideològiques ni generacionals–, sino també pel cert –i a mon parer, injust– estranyament que, despuix del dramàtic paréntesis de la Guerra Civil, i especialment a partir dels anys xixanta del sigle XX, ha patit la seua obra i la seua figura. Una figura, la de Llorente, tractada massa a sovint des del prejuí ideològic i estètic, a partir d’unes coordenades i uns suposts que, potser, hui entenem com a normals, llògics i socialment acceptats, pero que en la Valéncia culturalment castellanisada i políticament anulada de mitan sigle XIX no ho eren tant...


Teodor Llorente vingué al món en una casa del valentí carrer dels Serrans, el 7 de giner de 1836 . De família benestant, pertanyent a la burguesia del Cap i Casal, pronte destacà com a estudiant aplicat. La seua carrera acadèmica culminaria en la llicenciatura en Dret, si be no va eixercir pràcticament com a juriste, puix pronte unes atres activitats –per les quals ya havia demostrat notable afició durant la seua etapa estudiantil– acabarien omplint sa vida laboral i personal: la lliteratura, el periodisme i, en menor mida, la política activa.

La flama del periodisme naixeria en Llorente ben pronte: des de l’oferiment per part del Marqués de Campo, que ell acceptà, de la direcció del periòdic La Opinión, en 1861. Com és sabut, als pocs anys Llorente acabaria comprant el diari a Campo i, canviant la denominació pero aprofitant els tallers d’impressió, que continuaven sent propietat de Campo, donaria lloc a la fundació, en 1866, del diari Las Provincias, considerat el decà de la prensa valenciana actual.

Políticament (i per tant, periodísticament) Llorente mantingué unes posicions conservadores, coherents en la seua extracció social burguesa, pero en alguns matisos. Recolzà la Revolució lliberal de 1868 contra Isabel II i, encara que despuix dels experiments fallits del regnat d’Amadeu de Savoya i la Primera República feu costat a la restauració monàrquica en la figura d’Alfons XII (IV de Valéncia), acabaria enfrontant-se al cap tradicional del partit conservador, Cánovas del Castillo, en prendre partit actiu pel seu rival Francisco Silvela.

La bona veritat és que Llorente, des de les pàgines del seu diari, gojà d’una posició notablement influent sobre la política i la societat valencianes de l’época, d’una forma només comparable a la de Blasco Ibáñez des del diari El Pueblo, pero en acabant sempre fon refractari a participar directament com a cap visible en les batalles electorals; encara que la seua respectabilitat i el seu ascendent farien que acceptara ser el cap provincial del partit conservador en Valéncia (1895-1898) i es presentara a diverses votades, en èxit variable, encara que normalment favorable. Llorente seria triat diputat i senador diverses voltes entre 1891 i 1899, pero acabaria abandonant definitivament la política, de la mà del fracàs generalisat de les candidatures silvelistes front a les canovistes.

Llorente, sempre de forma prudent i contemporisadora (actituts que marcaren tota la seua activitat periodística i política, i que provablement conseguiren fer-li guanyar el respecte i l’admiració de tota la societat valenciana del moment, per damunt de prejuïns ideològics), se declarà, per eixemple, partidari del sufragi universal i, tímidament, d’una certa descentralisació administrativa que tinguera en conte les necessitats i les aspiracions de “les províncies” valencianes front al centralisme madrileny (a l’hora que deixava clar el rebuig a qualsevol veleïtat “separatista”).

D’esta manera s’enfrontava de forma evident (encara que també, escassament beligerant ) a les coordenades polítiques tradicionals del conservadurisme espanyol. La lluita interna entre sentiment i raó, entre amor a una llengua-màtria (la valenciana) o a una pàtria superior intocable (l’espanyola) que en aquella época, sent francs, no volia ni sentir parlar de qualsevol llengua o dialecto que no fora la llengua nacional castellana o espanyola , poden detectar-se en tota l’obra de Llorente.

Una timidea de Llorente (com la de Querol, Ferrer i Bigné o Labaila, colegues renaixentistes i de la mateixa classe social) en lo que respecta a les aspiracions del valencianisme polític que molts han criticat i identificat com a causa principal del fracàs de la Renaixença valenciana, més allà de la seua caent lliterària...

Per a ser justs, alguns autors també han observat, ben raonadament al meu entendre , que tenint en conte la situació política i cultural de Valéncia en aquella época, i les pròpies coordenades sociològiques de l’estament social i polític al que pertanyia Llorente , este degué plantejar-se pragmàticament més d’una volta que lo primer –que no era poc– era trencar en eixa perniciosa visió del fet cultural valencià que es trobava fermament arraïlada en la seua pròpia classe social, bastint les bases per a que foren les noves generacions les que, una volta desijablement redirigits els pensaments i les actituts de forma coherent cap a la recuperació llingüística, feren lo propi en la caent política.

El sentit homenage de la reivindicativa Joventut Valencianista a Llorente en les celebracions unànims de la coronació d’En Teodor com a Poeta de Valéncia, en 1909 , només dos anys abans de la seua mort –en un significatiu intercanvi de proclames durant els actes d’homenage en els carrers de Valéncia –, i les observacions posteriors del poeta respecte a que havia segut el dels jóvens “el verdader homenage, el més sincer i entusiasta, el més conscient, el que més m’estime”, vindrien a confirmar lo dit .

S’ha de destacar també que els principals autors que en la segona mitat del sigle XIX usaven la llengua valenciana de forma escrita, continuadors de la secular escola satírica valenciana i sempre en gran èxit de públic –com Bernat i Baldoví, Josep Maria Bonilla o Eduart Escalante–, usaven una ortografia totalment castellanisada i carien d’aspiracions estètiques en la creació lliterària (aspectes que Llorente, per cert, criticà durant tota sa vida), i ademés eren d’extracció popular i tendències polítiques lliberals, quan no directament republicanes. Est últim fet devia de provocar, a ulls de la classe conservadora de l’época (minoritària numèricament, pero que detentava el poder polític i econòmic de forma pràcticament absoluta) una identificació perniciosa de l’us normal de la llengua valenciana ab posicions polítiques o socials que horrorisaven a certes “forces vives” del moment.

Notes

1 Per a la tria de senyes biogràfiques de Llorente he seguit essencialment les obres Teodor Llorente i la Renaixença valenciana, de Rafael Roca Ricart (Institució Alfons el Magnànim, Valéncia C., 2007) i Teodor Llorente. Poesia, a càrrec de Vicent Simbor Roig (Edicions Alfons el Magnànim, Valéncia C., 1996).

2 Les seues abundants manifestacions de espanyolisme convençut intentaven deixar clar que la Renaixença valenciana era totalment apolítica, en contra de lo que succeïa en la coetànea catalana. Si be és just recordar que podem trobar afirmacions de destacats renaixentistes catalans de l’época, com Víctor Balaguer, en una llínea pacificadora totalment anàloga a la de Llorente.
3 Simbor, op. cit., p. 17, i Roca, op. cit., p.156.

4 Un concepte, per cert, inexistent fins a la primera década del sigle XX tal i com hui el podem entendre.

5 De fet, tota la citada obra de Rafael Roca gira entorn d’esta visió de l’ideologia llorentiniana.

6 Cap recordar que l’alta burguesia valenciana era un estament ya molt castellanisat culturalment, que es trobava en plena efervescència d’un fenomen sociològic conegut popularment com la coentor, tan criticada per les classes populars; i gens procliu per tant, llevat d’algunes excepcions, a la recuperació d’unes tradicions ancestrals i d’un idioma, el valencià, que consideraven clínicament mort o, en el millor dels casos, només vàlit per a la sàtira popular de baja estofa.

7 Promogut pel diari El Correo de Valencia i verificat el 14 de novembre de 1909 en l’estadi de l’Exposició Regional Valenciana. L’homenage trobà recolzament unànim: en diaris com Las Provincias, La Correspondencia de Valencia, el republicà blasquiste El Pueblo i en les principals institucions valencianes, incloent els ajuntaments i diputacions de Valéncia, Castelló i Alacant, aixina com també els ajuntaments de Madrit, Barcelona i Palma de Mallorca.

8 Als crits de la Joventut Valencianista de “¡Vixca Llorente! ¡Vixca la llengua valenciana! ¡Vixca Valéncia lliure!” alguns assistents a l’acte, segurament tan llorentinistes com ells (encara que cadascú a la seua manera), se veren en la necessitat de respondre: “¡Viva Valencia española!”...

9 Roca, op. cit, pp 118-128.

cites

La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable.
Miguel de Cervantes

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: