Apunts de Gramatica Valenciana. Els complements
Per Josep Maria Guinot i GalanEls complements.
Les paraules que modifiquen o completen la significacio del subjecte o del predicat nominal o verbal es diuen complements.
Poden ser complements del subjecte un adjectiu, un substantiu en aposicio i un nom ab preposicio.
Els adjectius, per naturalea, son els complements mes freqüents del nom, al que califiquen o determinen en sa extensio o comprensio: carrer estret, herba verda, cinc homens, aquella qüestio, mon pare.
Un nom, complementa a un atre nom, en aposicio o regit per una preposicio, generalment DE. En aposicio, un nom complementa a un atre concordant en ell en els accidents comuns: Roma capital de l´Orbe; la droga, principi de destruccio; la superficie de la terra. Pot tambe ser aposicio tota una locucio substantiva: el conte del rei que rabià.
Si el subjecte es un infinitiu (cas en que fa de substantiu) pot portar articul, adjectius i noms ab preposicio: el saber massa, t´ha perjudicat; el parlar lent, dona pena; acabar d´una, es millor.
El subjecte pronom sol anar acompanyat d´aposicions: ells, els millors amics; algu dels homens que estan aci...
Complements del predicat. El predicat nominal pot anar calificat o determinat per un substantiu, adjectiu o frase equivalent, a l´igual que el subjecte.
Si es tracta d´un adjectiu, pot anar acompanyat de substantius ab preposicio, o d´adverbis: Pere es fava de naiximent; Maria està mol trista.
Una oracio de relatiu, com direm en son lloc, equival a un adjectiu.
El predicat verbal pot portar diferents complements, que solen agruparse en tres classes: complement directe (antic acusatiu), complement indirecte (antic datiu) i complement circumstancial (antic ablatiu, locatiu, etc...).
Complement directe es aquell sobre el que s´eixercix sense intermediaris l´accio del verp: maten “una gallina”; estudiem “la lliço”. Les paraules que recebixen l´accio del verp, es diuen objecte directe.
Complement indirecte es el que expressa la persona o cosa en qui repercutix, en be o en mal, l´accio del verp eixercida sobre el seu propi objecte directe: matem una gallina “per a la meua germana”; Ricart escriu una carta “a son pare”. L´accio de matar la recebix la gallina, la d´escriure, la carta: els beneficiaris son la germana i el pare.
cites
Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasiónGregori Mayans i Ciscar
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
