Associacio Cardona i Vives

Ha mort un gran valencià de Castello

Per Fernando Masip Loras

Al costat del Teatre Principal de Castello, en el segon pis d´una casa relativament nova i confortable del carrer Ximenez, vivia una persona coneguda i volguda per tot el mon valencianiste. Don Josep Mª Guinot i Galán era una persona afable. A nivell personal no tenia enemics. Els que soliem visitar-lo en l´ultima etapa de sa existencia, eixiem de sa casa molt reconfortats pels sabis consells que nos donava sobre la vida.

El pare Guinot
Foto: Domingo Gimeno

En les decades dels 40 i 50 se va donar a coneixer en Castello i se va convertir en una persona de gran relleu per la seua vinculacio com religios en el colege de Les Carmelites, situat en "els quatre cantons" (carrer En Mig, cantó en carrer Colón), elit d´aquells temps en Castello. Va ser professor en l´Institut de Bachillerat "Francisco Ribalta" (el mes important de Castello), donant classes de llati i religio i va eixercir com capellà en les parroquies de la Trinitat i en l´Iglesia de Sant Miquel (carrer En Mig), on solia celebrar missa els dumenges a les 10,30 hores del mati que, per l´horari i la brevetat pero eficacia en els seus sermons, tenia sempre una gran parroquia assegurada. Era molt conegut en les tertulies culturals que se generaven en els salons del Cassino Antic. Tambe li donà prestigi el seu nomenament com Canonge de Sogorp.

La vida t´ensenya cóm el transcurs del temps fa canviar el criteri d´apreciacio sobre les persones. En l´epoca que parlem, la societat castellonenca va mamprendre una deriva perillosa i que encara no ha canviat. La classe que s´autodenominava erudita i que la gent del carrer batejà com "els sabuts", enlluernada pel floriment de la "cultura autoctona" catalana i pel soberbi pensament de no voler estar somesos a l´influencia de Valencia capital (som iguals a ells ya que som tambe una provincia), determinaren crear una "cultureta" de campanar en dos objectius a conseguir.

El primer, seguir mimeticament a la "culta" i rica Catalunya en lo referent a l´idioma. Els nostres veïns començaven a repartir prebendes i premis (diners). Les editorials catalanes recolzaven l´idea al vore el filó que podria representar l´anexio del Regne de Valencia a les directrius filologiques de Barcelona.

La segona meta vindria a estar emparellada en el primer objectiu. Per a unificar l´idioma, tenim que trencar els llaços que unixen als valencians. En Valencia, els blavers i del bunker-barraqueta son centralistes de Valencia capital i nos volen dominar. El Regne de Valencia no existix des de la formacio de les provincies. Castello té dret a separar-se culturalment del Cap i Casal. Per el temps, els Països Catalans seran una realitat. El mal ya estava fet. Llevar-lo no seria facil.

Don Josep Maria no pensava aixina, sempre va defendre al Regne de Valencia, sempre pensà que Alacant, Castello i Valencia tenien llengua, costums, interessos, historia i tradicio comuns que nos havien convertit en un sol poble des de feia sigles. Artana, Castello i el Regne de Valencia eren... la seua vida. La Llengua Valenciana, per ell demostradament diferenciada del catala, era l´argamassa que unia i donava rao de ser al poble valencià. Éll dia que la llengua materna era part intrinseca de la familia i pensava, com home eminentment religios, que tenia obligacio de defendre-la, ya que u dels manaments de l´Iglesia es el de "honrar pare i mare" i la considerava sa segona mare.

Eixa va ser la causa de que poc a poc, la classe culturalment dominadora en Castello, incloguent a l´Iglesia, li feren un buit que mai se´l va mereixer. Ell ho sabia pero no va caure en la facil trampa d´acachar les orelles. Va lluitar valerosament en contra del proselitisme catalaniste que els dos bisbes catalans de Sogorp-Castello, Pont i Gol i Cases Deordal, s´atreviren a fer en el Seminari de Castello i en la Diocesis per a catalanisar-nos. Tambe va combatre a favor de deixar a la Diocesis de Castello lliberada de la dependencia catalana en les terres mes norteres, lo que li costà hasda problemes economics.

Alla per l´any 1977, D. Josep Maria se donà conter de que anava prenent cos l´idea de la catalanisacio de la Llengua Valenciana. Persona inteligent, molt preparada filologicament i enormement enamorada de sa llengua materna, pren la decisio de "saltar a la palestra". Els dumenges, el periodic "Mediterráneo" de Castello transcriu articuls de D. Josep Mª, molts d´ells en defensa de la Llengua Valenciana. Son cinc anys d´articuls domimicals seus. Escomença l´etapa mes viva del filolec. En Valencia l´escolten en atencio. "Est home sap de veres lo que diu i lo que escriu". Alerta de la maldat de les Normes de Castello, escriu llibres, una Gramatica de la Llengua Valenciana que deuriem tindre tots els valencians com llibre de consulta i aprenentage. Se convertix en el guia del valencianisme.

Don Josep Maria ha mort com els homens. Ha deixat darrere d´ell una escola que no morirà. Des de la Cardona Vives, fundada en 1982 per ell i per atres coneguts castelloners (Bort, Peñarroja, Llop, Forcada, Insa i Escuin formaren la fundacional Junta Directiva en D. Josep Mª com president), estem convençuts que val la pena seguir el seu ideari; estem fent-ho i aixina seguirem i esperem que algun dia, en el cel, canviem impressions en ell de cóm deixem la paraeta.

Quan passe pel carrer Ximenez no puc evitar recordar les darreres conversacions en ell, la seua cadira de rodes, els seus sagells coleccionats de tota la vida i "classificats" de forma increiblement ordenada en caixetes de mistos, el seu conformisme per l´invalidea que Deu li havia donat, l´estanteria de llibres d´enorme erudicio, els premis i trofeus escampats per tota la casa…, la soletat des de que muiguera la seua germana Anita, a pesar dels conreus que li deparà la cuidadora Elena i de les visites d´amics i familiars.

Ha mort un bon valencià, un gran valencià de Castello. Deu el tinga en la Gloria.