Joanot Martorell, en la celebracio del 600 aniversari del seu naiximent

El present any, fon declarat per les institucions valencianes com any Joanot Martorell, un homenage al nostre noveliste mes universal que es celebra en motiu del 600 aniversari del seu natalici i dels 550 anys de l’edicio del Tirant lo Blanch, la seua novela. Congressos, exposicions i alguna mostra, mes ludica i festiva, intentaran no sols recordar la figura i l’obra del nostre cavaller, tambe permetran coneixer mes i millor la societat en la que va viure i que, sense ningun dubte, reflexà en la seua novela, aquella Valencia, empori del Mediterraneu, la del segle d’Or de les nostres lletres, la Valencia que possibilità l’expansio i l’esplendor del regnat del Magnanim...

Joanot Martorell hui es ya un personage prou ben conegut, son molts els estudis realisats tant biografics com sobre la seua produccio lliteraria (1), i si fins a ben poc encara es mantenia que havia naixcut en Gandia, hui s’afirma, sense massa possibilitat d’error, que ho va fer en Valencia ciutat en 1410. Aixo si, la seu familia, que pertanyia a la mijana noblea, estava totalment lligada a la ciutat Ducal des de l’epoca de la conquista cristiana. Alguns investigadors, com sempre, sense parar-se massa a profundisar en el tema lliguen el llinage en Catalunya, com si en aquella epoca existira eixa entitat politica i social; mes be es possible que procediren d’algun comtat situat al nort del riu de la Senia i que, despres de quatre generacions valencianes documentades, aparega el nostre Martorell. La seua familia la trobem eixercint els maxims carrecs en Gandia i la seua comarca entre 1342 i 1399, i especialment vinculats a la cort d’Alfons el Vell, lo que li valgue a Guillem Martorell, yayo de Joanot, que fora elevat a ranc de noble, sent armat cavaller en 1374, alhora que membre de les Corts. Pareix que en decaure el poder d’Alfons el Vell, Guillem i Francesc Martorell -yayo i pare de Joanot- es traslladen al Cap i Casal (sería sobre 1399 i domiciliats segurament en l’ambit jurisdiccional de la parroquia de St. Bertomeu) a on es posen al servici de Marti l’Huma, coincidint el seu regnat en el moment de major esplendor dels Martorell, que inclus seran prestamistes del propi rei. Esta situacio acabarà en la mort de Francesc, i Joanot haura de posar-se al cap de la familia –nou germans- i fer front a molts deutes, no sent un administrador massa bo de la propia facenda, la qual cosa li comportarà gran numero de problemes a lo llarc de la seua intensa vida. Duels, “cartes de batalla” (2), reptes, desafius..., inclus en el seu cunyat Ausias March tingue problemes al no poder fer front a la dot que la seua germana Isabel havia d’aportar al matrimoni, tot lo qual marcarà la seua biografia.

Joanot Martorell gojà d’una solida formacio, la propia d’un cavaller en qüestions d’armes, equitacio... pero tambe en la part mes cortesana, i sense dubte en l’intelectual, puix es de supondre que tenía a l’abast la famosa biblioteca dels Mercader, familia de la que era membre sa mare Damiata Abelló. Tot aço anira perfilant la seua personalitat, que es complementarà en l’esperit d’aventura i en els grans viages i tambe litigis en que participarà, i en els quals fara amistats ben importants i es curtirà com a cavaller –acompanya al Magnanim en la segona campanya belica italiana, en la que com a conseqüencia perdria a son pare, que el feu hereu universal, encara que en detriment del primogenit, Galcera, en qui arribà a un pacte sobre l’herencia. El caracter del nostre biografiat era vigoros i belicos, aixina ho demostra la seua actutut puix la major part dels problemes de relacio, familiars, les accions que entenia eren ofensives... tot ho volia solucionar per mig del duel, a traves de les denominades “cartes de batalla”. D’estes, ne va escriure moltes, entre elles destaquen les que dirigi a qui anava per a cunyat seu, Joan de Montpalau, per deshonrar a sa germana Damiata i no casar-se en ella, o a Perot Mercader... estos litigis i alguns viages motivats per estes obsessions l’obligaren a que demanara emprestits i que posara en perill ya no els bens personals sino la propia posicio de la familia, que arribarà practicament a la ruïna en haver-se de desprendre de totes les possessions que tenien. Esta circumstancia, el feu ingressar com assalariat en l’eixercit, pero les penuires no s’acabarien –arribà a estar en preso per diferents pleits i punibles accions (3)- i la seu sort no canviaria fins a que viajà a la cort napolitana del Magnanim a on obtindrà el carrec de cambrer real, lo qual implicava ser el responsable de missions diplomatiques d’alta responsabilitat. Sera una epoca en la que viajarà inclus a Constantinopla, de nou a Anglaterra, etc.; temps en que conviura en una cort, l’ambient de la qual favoria el desenroll cultural i especialment lliterari. No hem d’oblidar als seus contemporaneus Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Andreu Febrer ... ya que sera aci, en est ambient, a on començarà a donar forma al seu Tirant, i a on coneixerà a personages com l’infant Ferran de Portugal -a qui cita en el prolec i li dedica el Tirant- o el princip de Viana, Carles d’Arago; l’amistat que li brindaran, o la seguritat de la cort, en el segon cas, li proporcionaran la tranquilitat per a afrontar l’escritura de la seua gran novela.

L’ultima etapa de la vida de Joanot està es centra en diferents missions diplomatiques en favor del seu senyor el princip de Viana que el portaren a posicionar-se enfront de Joan II, monarca que contava en el recolzament del Regne de Valencia. A la mort prematura de Carles de Viana pergue el favor en la cort i, segurament, tornà a Valencia. Es te noticia de que ya en el Cap i Casal, de nou la penuria protagonisarà els sues ultims anys d’existencia, i nomes gracies a Martí Joan De Galba, que actuà com a benefactor i prestamiste, no moriria en la mes absoluta miseria. De fet en 1464, poc abans de morir, entregà la seua novela, practicament acabada, en penyora per un prestec que Galba li havia fet. Joanot moriria, en casi tota seguritat, en la ciutat de Valencia en 1465, als 55 anys.

Tirant lo Blanch, l’obra de Martorell, es una novela universal i la primera narracio lliteraria realista concebuda de manera moderna, en una mentalitat que s’inspira en fets vixcuts pel propi autor. El passat mes de setembre l’estudi d’esta novela ha segut el centre d’un congrés internacional organisat per l’Institucio Alfons El Magnanim, depenent de la Diputacio de Valencia, en motiu de complir-se els 520 anys de la seua edicio. Com diu el mateix programa del congrés “La novela de Joanot Martorell i l’Europa del segle XV”, el 20 de novembre de 1490, l’editor Nicolau Spindeler va concloure, en la ciutat de Valencia, l’impressio de la primera edició de la novela Tirant lo Blanch, novela que Joanot començà a redactar en giner de 1460 i va concloure sobre 1465. Molts experts son els qui consideren que l’ordenacio en capituls i la preparacio per a donar-la a l’estampa fon obra de Martí Joan de Galba, podent inclus haver reelaborat algun capitul.

Esta novela cavalleresca trenca en el mon fantastic que suponien els llibres de cavalleria, perque des dels protagonistes fins als païsages, passant pels mateixos fets que se relaten resulten proxims al llector, quan no reals i creïbles. El Tirant lo Blanch s’ha convertit en un classic universal que conta en lloances de grans personalitats de la lliteratura universal, i dels que nomes citarém a Cervantes (que el salva en la seua obra El Quixot, en el capitul en que li cremen els llibres de cavalleries al “ingenioso hidalgo de la Mancha”), Damaso Alonso, o tambe Vargas Llosa, que no dubtà en calificar l’obra de Martorell de “novela de caballería, fantástica, histórica, militar, social, erótica, psicológica: todas esas cosas a la vez i ninguna de ellas exclusivamente, ni más ni menos que la realidad...”, a lo que cabria afegir que es, a mes, un relat casi autobiografic i una novela d’amor.

El relat comença en Anglaterra, es un passeig pel Mediterraneu, passant pel Nort d’Africa fins arribar a Constantinopla i regres a la Bretanya a on seran soterrats els cossos del protagoniste Tirant i de la seua amada Carmesina. Viages, noves terres i cultures, intrigues, espirit de creuada, batalles, amor, amistat, valor cavalleresc, ingenis, noblea, vassallage, llibertat, honrada paraula, intrigues de palau, “celestines” de l’amor... tot aixo es pot trobar en la llectura del Tirant.

El Tirant lo Blanch es ademes el gran monument a la Llengua Valenciana, eixa que alguns s’obstinen en negar -just els mateixos que des de la seua condicio manipuladora alteren el titul de l’obra com si els assistira el dret a canviar l’historia, l’ortografia o la voluntat de l’autor-. La llengua valenciana està ben present, no sols en el lexic, sino en el prolec i en el colofo a on es vol fer constancia de quína es la llengua amprada per l’autor. Pero aço pot ser motiu d’una nova cita en els llectors de Renou, que esperem abordar en un futur numero de la revista.

1. Aixina ho afirma un dels seus biografs i estudiosos. “En estos ultimos años la biografia de Joanot se ha visto enriquecida de manera extraordinaria con nuevas aportaciones y ha pasado de ser casi un desconocido [a ser el] al escritor europeo más documentado”. Joanot Martorell. Villalmanzo, Jesús. Ed. Ajuntament de Valencia, 2009. p.9

2. Es tracta d’escrits -lletres, cartes- que se lliuraven mutuament dos cavallers rivals en el fi de posar solucio a un agravi, el qual tenía com a possible causa l’intent d’homicidi o la seua consumacio, la difamacio, litigis i apropiacio de bens, promesa de matrimoni trencada, el rapte, l’adulteri, etc. Estes cartes que comminaven a “una batalla a ultrança”, aço es a un enfrontament a mort, solien tindre sempre una estructura similar i usaven un to solemne, notarial, producte del seu caracter juridic. Joanot es autor d’un bon grapat d’elles i per diferents motius, lo qual ha generat mes d’un estudi tant del contingut com de l’estil.

3. Villalmanzo, J. o.cit. pp. 35, 36.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari