Els Minyons: La Policia Valenciana

Per Oscar Rueda i Pitarque

Fa ya alguns mesos el Conseller de Governació, Serafín Castellano, anuncià oficialment la voluntat del Consell de desenrollar reglamentàriament l´artícul 55 del nostre Estatut d’Autonomia, que establix la facultat de la Generalitat per a, a través d´una Llei de les Corts, crear un Cos únic de la Policia Autònoma de la Comunitat Valenciana.

Deixant de banda les implicacions polítiques, econòmiques o organisatives que puga tindre esta decisió, respecte al tema de la denominació del nou cos policial valencià, s´ha obert algun que atre debat, per més que el Conseller Castellano ya afirmara en son dia que "Policia de la Generalitat" és una bona marca, i que triar una denominació “original” no era de moment una qüestió prioritària.

1.     La seguritat ciutadana en l’época foral

La realitat és que en el nomenat “Antic Règim” les competències que hui reconeixem com a “policials” eren realisades, la major part de les ocasions, pels propis habitants dels pobles i ciutats organisats per a l´ocasió, i en general, no existien massa cossos organisats tal i com hui els entenem.

Aixina, eren comunes les “crides” prohibint circular per la nit, portar armes... En cas d´incident greu, se tocaven les campanes a rebat, per a avisar a la població i indicar que els hòmens jóvens havien d´eixir en les seues armes a ajudar a la justícia i perseguir als delinqüents. La funció policial més evident eren les rondes nocturnes, que normalment realisaven els lloctinents i aguasils, junt en un número indeterminat de ciutadans més o manco organisat segons els casos i la població.

Si hi havia un perill especial, s´establien tandes per a que tota la població colaborara en les tasques de vigilància, en les nomenades “deenes” (grups de dèu persones). En tot, esta vigilància, especialment nocturna, se llimitava als carrers i places del poble i terrenys més immediats: ningú que estiguera en el seu juí s´aventuraria a desplaçar-se de nit llunt dels núcleus poblacionals, a no ser que anara custodiat per un cos específic de defensa.

2.     La guaita

En el pas del temps, en les ciutats més grans fon necessari organisar-se d´una forma més estructurada. En el cas de la ciutat de Valéncia, en 1399 s´acordà que cada any, davall la responsabilitat del Justícia Criminal i elegits pel Consell municipal de Valéncia, se triaren dotze hòmens (u per cada una de les dotze parròquies), en el nom de capdeguaytes, que tenien a son càrrec la guaita o ronda del territori de la seua parròquia. Cada patrulla aixina organisada constava d´un capdeguaita en cinquanta guaites que li devien obediència en tot moment. La seua autoritat (en “vara de justícia”) aplegava a la capacitat de desproveir d´armes als sospitosos, detindre´ls i empresonar-los, si fora cas, fins que l´autoritat competent els jujara.

Per tant, la Guaita seria provablement el primer antecedent no militar d´un cos organisat de vigilància i defensa de l´orde públic en Valéncia.

3.     L’aparició dels Minyons

Deixant de banda uns atres cossos de funció més pròpiament militars, com el famós Centenar de la Ploma, en el pas del temps se documenta (com a mínim des de 1622 ) una atra milícia foral, en este cas al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia, destinada a la persecució de lladres i contrabandistes, o a la custòdia dels boscs reals: els Minyons.

Curiosament, és després dels Decrets de Nova Planta i l´abolició dels Furs quan este cos de seguritat, i molts atres semblants a lo llarc de tota Espanya, entren en la seua etapa de esplendor: Compañías de Infantería Fija de la Costa de Granada, Escopeteros Voluntarios de Andalucía, Fusileros de Aragón, Miñones de Álava, Migueletes de Vizcaya, i els Mozos de las Escuadras del Valle de Valls (els famosos Mossos d´Esquadra, creats pel bale del municipi català de Valls en 1690 i que, després d’adoptar una clara postura proborbònica en la Guerra de Successió, se reinstauraren definitivament en 1719 i s´estengueren a tota Catalunya com a cos de seguritat).

En el nostre cas, Félix de la Croix de Chevrières, governador i capità general del Regne de Valéncia, reorganisà en 1774 el cos dels Minyons, prenent com a eixemple l´organisació de la compañía del valle de Valls, i els dotà d´un reglament. El cos rebia el nom oficial de Compañía Suelta de Fusileros o Miñones del Reino de Valencia, i originàriament constava d´un capità, un tinent, un alferes, quatre sargents, huit caporals i 56 minyons.

La seua tasca es resumia en “aprehender los malhechores, y dar pronto auxilio á las justicias”, i entre les seues obligacions estava que “entre todas las escuadras se recorra recisamente en cada un mes todo el reino de Valencia, para de esta suerte limpiarle de malhechores”.

L´ordenança de la Companyia de Minyons valencians establia que “...cada escuadra ha de rondar de dia y noche el partido que se señale, procurando tenerle limpio de gente viciosa y sospechosa, y para conseguirlo deberán informarse de los alcaldes de los pueblos por donde transitaren de la gente de mal vivir y perniciosa á la república, é igualmente de los perseguidos por las justicias, tomando sus señas correspondientes para el conocimiento de los sugetos y lugares donde suelen retirarse”.

Els candidats a ingressar en els Minyons havien de ser “hidalgos o labradores honrados y acomodados que no hubieran ejercidos oficios mecánicos ni se les conociese tacha en su familia“. Com a nota curiosa, tenim constància inclús del seu uniforme a la valenciana:

El vestuario es á la valenciana: el de los cabos y fusileros gambeto y calzón azul; chupa encarnada; botines de correal ó becerrillo; alpargata á media pierna atada con cinta azul y sombrero sin galón con cucarda encarnada; redecilla y pañuelo de seda negra. El de los oficiales casaca y calzón azul; chupa y divisa encarnada con ojales de plata bordados á ambos lados, y en el collarín un cordoncillo también bordado con dos ojales en cada lado de él, y en la vuelta encarnada una portezuela azul con tres botones pequeños. El de los sargentos de la misma hechura, solo que los ojales son de pelo blanco, y tiene ademas vestido corto para la montaña.

(Foto Minyó)

Els Minyons continuaren desenrollant les seues funcions policials en normalitat, tenint, per eixemple, una destacada participació en la Guerra de l´Independència contra Napoleó. La creació de la Guàrdia Civil en 1844 no va canviar la seua situació, si be era clar l´objectiu del Govern espanyol d´anar substituint els cossos policials “regionals” per un atre model clarament centralisat, jerarquisat, militar i alié al territori: tant per a organisar d´una forma teòricament més eficient el manteniment de la seguritat, com per a servir de força de repressió més efectiva front a elements rebels al poder (com els lliberals o els carlistes).

Front a estos plans governamentals, la pròpia Diputació de Valéncia, avalada per diverses associacions de propietaris, demanà que es continuara en una gestió provincial de la seguritat, en hòmens d´extracció local i, per tant, coneixedors del seu territori i inserts en ell.

4.     La desaparició dels Minyons valencians.

La realitat és que el final dels Minyons vingué en 1868, lligat a la revolució que va derrocar a Isabel II. El nou govern provisional dels generals Serrano i Prim va abolir totes les policies “regionals”, que contaven en una tradició autònoma als interessos polítics del govern de Madrit que no convenia als responsables de la revolució.

I en 1876, restaurada la monarquia en Alfons XII (IV de Valéncia), només alguns cossos policials regionals se reinstauraren també, donat que el cost econòmic del seu manteniment recaïa en les diputacions provincials i els ajuntaments, i les seues finances no eren precisament boyants.

A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, ya en la Segona República, a una unificada Ertzaña), i les Escuadras de Cataluña (reinstaurades únicament en Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment). La Policia de Navarra reapareixeria en 1928.

Décades després, el règim del general Franco, finalisada la Guerra Civil en 1939, va abolir-les totes , excepte les d´Àlava i Navarra (per haver recolzat el seu alzamiento) que continuaren existint. Si be, els Mossos d´Esquadra es restauraren en els anys 50 del sigle XX per la Diputació de Barcelona, de forma pràcticament simbòlica.

Esta situació continuà fins a l’arribada de la democràcia: en el dret, reconegut en la Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que les autonomies tinguen els seus propis cossos policials en plenes funcions, i que donarà lloc a la situació actual, per tots coneguda.

5.     Els Minyons, presents en la cultura popular

Recapitulem. Els nostres Minyons, hui totalment oblidats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valencians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar fondo en l´univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles XVIII i XIX.

Per eixemple, en una data relativament recent com 1891, se donà una curiosa anècdota . Agapito Vallmitjana, l´escultor encarregat de fer el monument a Jaume I que hui es troba en el Parterre de la Ciutat de Valéncia, va triar com a model per al cavall de l’escultura un extraordinari eixemplar que perteneixia a un tal Rafael Martí, que es dedicava al transport de mercaderies en Marjalenes (antic poblat de l’Horta de Valéncia, hui barri d’esta mateixa ciutat) i que usava l’animal per al seu treball.

Se donava la circumstància que Rafael Martí havia segut minyó fins a la desaparició del cos, i conservava com a entranyable recort el vistós barret de l´uniforme, que solia usar com a vedriola per a guardar els diners.

Acabat el mole del monument en fanc, quan el bronze fos escomençava a caure dins, Rafael Martí va decidir tirar dins el seu barret de minyó per a que, en l’interior de l´escultura que reproduïa al seu estimat cavall, permaneixquera una part de sí mateix. Lo que l´antic minyó va oblidar és que dins del barret guardava un billet de mil pessetes... que quedà dins del monument, i encara seguirà hui, si no va ser destruït pel calor del metal fos...

Valga esta divertida anècdota com a colofó de la present reflexió històrica, per a que persones més enteses en el tema la desenrollen, i especialment per a que els responsables de la posada en marcha d´eixa nova policia autonòmica valenciana tinguen en consideració la nostra tradició “policial”: la dels Minyons. Perque si de res ha de servir l´història, és precisament com a font d´inspiració i ensenyança per a que les nostres decisions futures siguen encertades.

- Una bona referència a este respecte la dona Eugenio Císcar Pallarés en Vida diaria y mentalidades en el campo valenciano. Ed. Del Sénia al Segura, 2002.
- Gran Enciclopedia de la Comunitat Valenciana
- Totes les referències històriques dels Minyons d’est apartat les he preses de Juzgados militares de España y sus Indias. Félix Colón de Larriátegui, 1817.
- Policía política y control del territorio en España (1822-1845): De la Superintendencia General de Policía a la Guardia Civil. Marta Lorente / Fernando Martínez, 2005
- Las policías autonómicas y el modelo policial español. Miguel José Izu Belloso, 1991.
- La conta excelentment Mª Francisca Olmedo de Cerdá en el seu llibre Callejeando por Valencia. Carena Editors, 2003.

cites

La valenciana, graciosa lengua, con quien sólo la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable.
Miguel de Cervantes

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: