Editorial

Per Gonzalo Romero Casaña

Amistat, divina paraula que ens fa humans...la amistat es una prolongació d´u mateixa, un sentiment de camaraderia, complicitat, tolerància, perdó, i veritat. Tal vegada la paraula amistat en la seua màxima expressió, es difícil d´alcançar en esta vida, a lo llarc d´ella no són poques les decepcions que ens trobem entorn a dit sustantiu que cuan es de veres tant dóna, i cuan no, tant pareix llevar-mos.

En este món sol ser en els llocs a on el idealisme tal cual campa pels seus furs, a on trobem dita relació en una més ampla facilitat.

L´amistat es vital per a viure, per a sentir-se viu, el saber que no estem a soles, que en la desgràcia trobem ampar, en el plor un muscle a on recolzar-mos, en el patiment una ajuda desinteresada, o en la incertidumbre unes paraules d´alé que te dixen clar que sempre tindràs al teu costat ad aquell que te les diu. Es tant lo que dóna, i dóna tant el donar-la.

La primera premissa per a que una relació humana funcione sempre be, i encara que surgixca alguna dificultat sempre tire cap avant, es ser amic o amics millor dit, la amistat deu de ser en plural sino corre el risc de convertir-se en un tipo d´aprofitament per ad aquells que mal entenen l´amistat com a instrument d´engany bassat en la bona fe de part del pròxim.

L´amistat en la familia, en la parella, en l´entorn que aixina més s´ho mereix, o s´ho guanya, és en tota seguritat una garantia d´exit, en eixa lluita per la felicitat que en cert modo pense que deuria ser la vida.

I en eixe sentit, eixe món en el que milita la Cardona Vives, eixe món de valenciania, de treball, d´orgull, de dignitat i també de passió per lo nostre, és una terra fèrtil per a que u puga trobar a bona gent, que en la seua presència basada en el sempre aludit amor per lo nostre, en les seues accions, comportaments, confessions, o diàlecs convertixen eixa ploguda fina de les relacions humanes en una ferma amistat, que a mi personalment hem servixen para avalar eixe acte de fe, que hem porta a creure en Déu i en un més allà en el que estaré un dia rodejat de la amistat dels meus.

Des del passat mes de juny, Vicent Martín-Villalba, ya no se senta al meu costat en la taula a on celebrem les reunions de la Cardona Vives; el final del mes d´octubre s´emportà l´esperança de que allí en el cantonet de la taula estiguera fisicament tant extraordinaria persona. Vicent era un compendi de virtuts, en l´extensió més afectiva i admirativa de la paraula era tot un personage. Sabut com ell a soles, tremendament humilt, entranyable, bondadós, i orgullosíssim de la terra qu´el va vore naixer, i a la que tant donava. Vicent era feliç en la Cardona, alli estavem els seus amics, el ideal de defensa, de conreu, de lluita per la dignitat d´un poble li havia donat l´oportunitat de coneixer i fer una sincera amistat en la que sense dubte es la millor gent del Regne de Valéncia.

La mirada se me pert molt a sovint, buscant el rostre de Vicent, des de la seua anada sempre queda un lloc buit en les nostres conferències, sempre falten unes paraules magistrals a l`hora de parlar de la historia del nostre Regne, o unes explicacions del guia que fon de la nostra associació; el tracte humilt, cordial, la sonrisa perenne, la comprensió... i la grandísima dignitat de bon valencià de que fea gala sempre, són el recort que ens ha deixat este membre de la Junta Directiva al que tant tirem en falta.

Recorde l´ultima conversació que vaig tindre en ell, parlarem del nou d´octubre i de lo molt que sentia no poder acodir des de Castelló a Valéncia per a poder seguir la Senyera junt al seu net; de l´excurssió que haviem fet al Tossal del Rei, a la que anava a vindre este proxim estiu una vegada estiguera recuperat, me va preguntar qui anarem... Fernandos, Ferran, Juli, Rafa, Carmens, Joans, Lupe, Vicent, Xavis, Enrique, Federico... i Manolo que era un ser de la mateixa raça que Vicent, tremendament humà, i tremendament bona gent; als pocs dies d´anar-sen Vicent, Manolo junt ad ell manprengué el viage cap el costat de Déu, no me cap la menor duda...; partiren des de Castelló, i des de Valéncia, dos valencians de be estaran ara mirant als seus amics com lluiten, per lo que ells tant donaren...; el compromís en els nostres companyers està firmat més allà de la vida, i se diu Amistat.

cites

Nadie podrá asegurar que el valenciano y el mallorquín sean dialectos del catalán en el verdadero sentido de la palabra. Los tres se han desarrollado con absoluta simultaneidad de tiempo y divergencias léxicas, sin influirse mutuamente
Carreras i Candi

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: