Les torres de Serrans

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

Les Torres de Serrans o Porta de Serrans, daten del sigle XIV, i és una de les 12 grandioses portes d’entrada a Valéncia, quan esta estava rodejada de l’antiga muralla, que s’ordenà derribar a mitat del sigle XIX, acabant el seu derrocament en 1865, i de la qual a soles queden estes portes, les de les Torres de Quart, posteriors i inspirades en les de Serrans i alguns que atres vestigis, pero pijor conservats.

Els jurats de Valéncia encarregaren la seua construcció al mestre Pere Balaguer. Començaren les obres el 6 d’abril de 1392 i s’acabaren en 1398. La porta fon situada en el lloc a on antigament es trobava el Portal dels Roters i la Porta d’Alcantara, gran baluart musulmà, al noroest del barri antic, sent l’entrada natural que comunicava en els camins que arribaven a la comarca d’Els Serrans, de la qual pren el seu nom.

El conjunt es una grandiosa obra del gòtic militar. Disponent de dos torres que reforcen el seu caràcter defensiu. La seua elegant construcció li fa paréixer més un arc triumfal que una fortalea defensiva.

Les torres són poligonals i en almenes. Estan dividides en tres plantes en voltes de creueries. En l’exterior estan decorades en molt de detall. Abdós torres esta unides per un cos central mes baix format per un arc dovellat de mig punt a on es troba la porta d’entrada i està profusament decorat en estil flamíger.

En 1397, es plantejà la necessitat de millorar l’accés a la planta noble de les torres. Les obres de la porta ya estaven casi acabades. Motiu pel qual es proyecta i se li afig la monumental escalinata de pedra, que engrandix l’edificació.

És de destacar que la porta està disposta a gola oberta, cap la possibilitat de que fora un desig dels jurats per a que les torres no pogueren ser utilisades per forces militars contra la pròpia ciutat.
La composició del gros dels murs és de mamposteria molt sòlida, ya que la seua funció principal era la de servir de fortificació. Posteriorment es revistí de paraments de selleria de pedra calcàrea, procedent principalment d’Alginet, per a donar-li l’acabat suntuós que requeria l’atra funció de caràter representatiu.

Les seues dos fronteres, la de davant i la de darrere, són tan distintes com interessants.

En març de 1398 finalisaren les obres quedant les torres i la porta acabades.

En l’any 1586, darrere de l’incendi de la ciutat, foren convertides en presó per a nobles i cavallers i en 1589, foren reformades per Agustí Roca per a acondicionar-les millor a la seua nova funció de presó, dita funció finalisà en 1887, en el trasllat dels presos al Convent de Sant Agustí. Esta missió carcelària fon possiblement la que salvà a les torres de ser derribades junt a les muralles migevals en 1868, pero el seu us com a presó, (igual que succeí en les Torres de Quart) maltractaren l’edificació, especialment en la seua estructura interior. Es cegaren les seus grans arcades obertes en l’interior i es perforà el mur exterior per diverses finestres, al mateix temps que desapareixia la barbacana almenada que les coronava.

Durant la guerra civil, serviren d´almagasén per a obres d’art, a banda de la colecció de pintura del Museu del Prado.

En 1871, l’Ajuntament decidí farcir el fos situat abans de les portes, acció que afectà a la visió i a l’aspecte de les portes.

Les Torres de Serrans, foren declarades, Monument Històric-Artístic en 1931.

Entre 1893 i 1914, la Real Acadèmia de Sant Carles, dugué a terme una restauració dirigida per l’escultor i acadèmic, Josep Aixá.
El seu us principal fon servir de defensa abans de qualsevol tipo de siti o atac a la ciutat. Encara que un us molt generalisat fon per a les cerimònies i entrades oficials d’embaixadors i de reis, i se la considerava, i encara se la considera, com l’entrada principal a la ciutat de Valéncia.

En l’any 2002 es netejà la pedra i la porta quedà en el seu aspecte actual.

Actualment, les Torres poden visitar-se, i des de dalt del tot es dispon d’una vista formidable de la bella ciutat de Valéncia.
Les portes de Serrans, s’utilisen per a diversos actes de la ciutat. Potser que el més característic siga la, Cridà, de les festes de les Falles, a on a finals de febrer la Fallera Major de Valéncia, crida als valencians i sobre tot als fallers a començar les festes de les Falles.
Des de la plaça dels Furs, si mirem cap al centre de la porta de Serrans, podem observar a la dreta de les dovelles que formen l’arc, l’existència d’una chicoteta i muda campana de bronze vert. La mateixa passa inadvertida per a la majoria dels visitants.

La seua estranya ubicació ha generat una llegenda sobre el seu us i orige, més encara quan preguntant als residents de la zona, ningú recorda res d’allò.

Es diu que en 1363, s’instala la campana en una torre, la qual anys mes tart fon substituïda per les Torres de Serrans, sent el Consell de la Ciutat qui decidix colocar una campana, per a tocar a rebatacapes i advertir de les incursions de Pere I de Castella sobre la ciutat de Valéncia la qual sitià en 1363 i en 1364.

La nostra campana provingué de l’iglésia-hospital de Sant Antoni Abat, situada en l’actual carrer de Sagunt.

Conten que en decembre de 1399, es derribà un vell llenç que quedava dins dels murs de la nova muralla per a favorir la visibilitat de l’escala de pedra del portal nou de Serrans, moment en el qual es pensa que se reinstala la campana, en la nova porta d’entrada a Valéncia
Existix la possible utilisació de la campana, per a avisar al veïnat de l’hora en que es verificava la requisa dels presos, a la fi de que els veïns estigueren previnguts. Aixina com també anunciava la puntual fuga d’algun pres.

En Manuel Sánchez Navarrete, nos conta que un 7 de giner de 1812, darrere d’u dels múltiples bombardejos que realisaren durant el siti de les tropes napoleòniques manades pel mariscal Moncey, un tros de granada clavillà el bort inferior de la campana de la que es desprengué un tros, i esta emmudí per a sempre.

A principis del sigle XX, la campana desaparegué del seu lloc, pero de nou en l’any 1918 la nostra campana torna a aparéixer.
La chicoteta campana de bronze vert, nos oferix el següent lema: “Ave Maria, gràcia plena – 1662”.

cites

Hay unanimidad en los autores valencianos de los siglos XIV, XV y XVI en llamar valenciana a su lengua
Simó Santonja

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: