L’actualitat de la declaracio valencianista de 1918 (III)

Per Juli Moreno Moreno

En colaboracions anteriors s’ha intentat, de manera fraccionada, puix l’espai ho exigia, presentar el document basic de la Declaracio Valencianista de 1918 i fer alguns comentaris buscant l’actualitat d’aquelles propostes, moltes encara per resoldre. En esta penultima entrega de la serie seguim la mateixa tonica i s’aborden les Bases VI i VII, aço es el municipalisme i l’estructura organisativa social que son el temes glossats i desenrollats, respectivament, per Salvador Ferrandis Luna i Maximilià Thous Orts.

VI La Base VI. Es desenrollada per Salvador Ferrandis Luna1 i fa referencia a la municipalitat. Diu: “Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins dels limits generals d’una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la máxima eficacia técnica compatible amb els principis democrátics”.

Ferrandis considera fonamental l’autonomia dels municipis i que la mateixa està concatenada en la propia essencia del nacionalisme que, llunt de constrenyir als ajuntaments o inclus d’utilisar-los com a correja de transmissio d’un poder central (incorpora per a denunciar aço una cita al respecte sobre el Ministeri de Governacio de l’epoca), considera que el municipi –organisacio social basica i prolongacio de la familia- ha de gojar d’una vida totalment autonoma a nivell politic i tambe economic. Els municipis “no son per a nosatros meres creacions de la llei, sino natural manifestació de la sociabilitat humana en els primers i més robustos graus de son desentrroll, extensió llógica de la familia i amb suficient soberanía, per a suplir en tots els ordens de la vida la insuficiencia individual.”2

Esta base constituix part del programa politic, en lo que a municipalisme es referix, d’Unió Valencianista Regional. Des de l’exaltacio del “fet municipal” o d’indicar quina hauria de ser la manera d’elegir els representants en els ajuntaments (propon el sufragi universal), passa a senyalar que es el municipi qui ha d’oferir i garantisar determinats servicis ocupant-se de la seua gestio. En eixe esperit de modernisacio que supon el canvi de segle i les seues primeres decades, tambe inclou un reconeiximent al funcionariat i a la necessitat de que este tinga l’adequada formacio i especialisacio, per a la qual cosa demana la creacio d’un Institut que complixca en eixa funcio formativa.

A la fi centra en 6 punts les aspiracions del nacionalisme valencià que representen en relacio a la politica municipal, i que resumint els enunciats son:

1. Ple reconeiximent de la personalitat municipal i la seua autonomia a nivell organisatiu i d’eixercici de les seues facultats.

2. Establiment d’un Estatut municipal valencià que marque les llinies generals d’actuacio i que en qualsevol cas actue com a supletori dels municipis, el govern dels quals entranye major complexitat, i que inclus tinga la facultat d’intervencio en general en tots els municipis.

3. Establiment d’un regim electoral per a la constitucio dels ajuntaments, basat en la democracia i en l’universalitat.

4. Dotar d’una Facenda que garantise el seu funcionament i independencia economica.

5. Municipalisacio dels servicis que garantixquen solvencia i economia, tenint present el principi de cooperacio intermunicipal o en unes atres instancies publiques i tambe privades.

6. Creacio d’una institucio destinada a la formacio dels funcionaris de l’administracio local.

La proposta no està exenta d’actualitat puix la vida municipal es la que genera directament el ciutada i l’administracio municipal la que deu ser-li mes proxima. Aixina i tot en el nostre organigrama administratiu hui hi existix un atre escalo, el que representen les mancomunitats de municipis (en general com una suma d’esforços per a gestionar adequadament algun servici).

Des d’una optica nacionalista tambe actualment el municipi es una celula basica de tot l’aparell administratiu, i si be hi ha superestructures necessaries, inclus cal solventar el tema de la comarcalisacio i de l’estructuracio del territori per tal d’una millor articulacio i eficacia, n’hi ha d’atres que en benefici d’eixa vertebracio territorial que cohesione el sentiment de pertanyença a la Patria valenciana, hi hauria que fer desapareixer; este es el cas de la divisio provincial. Son molts els qui indiquen i en atres territoris de l’Estat espanyol ya s’ha fet, que l’estructura provincial no deuria de ser mes que una mera distribucio administrativa a efectes de l’Estat, mentres aço no puga canviar-se, pero buida de qualsevol competencia i de mijos. Nomes d’esta manera nos estalviariem una administracio innecessaria i la qual resulta alienadora i un element distorsionador per a potenciar una autentica consciencia nacional valenciana.

VII. La Base VII que es comentada per Maximilià Thous3 diu: “Reconeixent les varietats locals de l’antic Regne de Valencia o conseqüents amb el criteri descentralisador, el Estat Valenciá respectará les varietats provincials u comarcals, quan els respectius municipis les consagren per unions o mancomunitats entre ells”.

En un principi pot entendre’s com un complement del municipalisme tractat en la Base anterior, aixina es reconeix pel propi autor, pero en realitat es un poc mes; es tracta dels diferents graus d’organisacio social, ell els nomena “graons”, aco es escalons, els quals van des de la base, que es la familia, fins a l’Estat. En els llocs intermijos s’ocupa del municipi, despres la comarca (fa una important defensa com a agrupacio natural i voluntaria, i inclus planteja la forma de les unions o mancomunitats, conformades voluntariament per diferents municipis, com la preferible manera d’estructurar-se administrativament) i, despres de bandejar el terme provincial, entenent la provincia com una imposicio perniciosa que era i ara es, l’ultim escalo ha de ser l’Estat valencià, aquell que permetrà la vertebracio de tota la societat valenciana.

“…estem pujant la gloriosa escala que, fonamentada en l’incommovible base del reconeiximent dels drets individuals, ha de dur-nos fins a la lliure restauració de nostre Estat valenciá.”4

Destaquem despres de la familia i el municipi, el tercer escalo: “un organisme natural se dibuixa ací i enllá acusant linies perfectament delimitades.[…] Son les varietats locals, les comarques, apuntades per la naturaleza i siluetades per el constant trevall dels hómens que en elles viuen.

La comarca no es arbitraria creació del poder central. No ha segut dividida, clasificada i titolada per el capritxo d’un ministre. Es organisme natural i espontani.”5

La llengua i les seues varietats, l’economia predominant, les mateixes particulariats de les nostres gents son les que conformen eixes unitats territorials –i espirituals- que “Els valencianistes, conseqüents sempre amb el criteri descentralitzador havem de respectar eixes comarques i desitjar que els respectius municipis les consagren per mij de Unions o Mancomunitats.”6

Respecte de la divisio provincial s’esplaia indicant l’arbitriaritat de la mateixa, que resulta de l’imposicio d’un estat central i que es “dibuixa sobre el mapa en la llapisera d’un ministre de la Gobernació, lo bastant capritxós per a destrozar a son gust la major part d’Iberia o lo prou mal intencionat per a lligar en un mateix llas a gents de distint esperit a fi de paralizar posibles moviments de protesta contra la tiranía de la absorbent politica centralista.”7 Esta critica es fa mes dura quan aborda el tema del “centralisme de Valencia (ciutat i area central) respecte de Castello o Alacant. El nacionalisme que representa es sustenta en el criteri descentralisador i mai sería colaborador ni coparticip d’eixe pretes centralisme, teoria esta que nomes ha produit desvertebracio i desunio entre el poble valencià. Una presuncio, eixa del poder acaparador de la ciutat de Valencia i de la seua area mes proxima, nomes potenciada pels qui neguen o reneguen de l’identitat del poble valencià i colaboren en proyectes realment centralistes i centralisadors aliens al conjunt patrimonial dels valencians. Maximilia diu: “Per a que alacantins i valencians convixquen hi ha que anar a Madrid”, criticant l’absurt ¿o no tant absurt? traçat ferroviari que llavors negava –i encara hui- la comunicacio directa entre les dos capitals valencianes, i que a abdos els resulta mes facil trobar-se en la capital de l’Estat central.

Acaba en uns paragrafs molt interessants en els quals afirma:

“Per al desentrroll de tot el plá de reivindicació es convenient respectar la actual situació del antic regne de Valencia. […] L’Estat valenciá no ha de medir la seua potencialitat per la quantitat de kilometres del seu territori, sino per la cohesió voluntaria dels seus components” […] La llum de la cultura valenciana es l’únic imá que pot atraure-nos...”.8

Els plantejaments de la necessaria revolucio que ha de viure la nostra Valencia, per a seguir sent Valencia passa per esmortir el poder provincial a favor del de la Generalitat i per potenciar el fet comarcal com element identitari, ans de que la despersonalisacio, la promoguda pels actuals partits centralistes i el seu poder de manipulacio incrementat pel la constant adestrament fet a traves del sistema educatiu, junt a la que se genera pel propi proces de globalisacio, al qual estem abocats sense remei, acaben en l’identitat valenciana.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: