Editorial

Per Gonzalo Romero Casaña

Pareixia tot perdut…, res podiem fer davant la realitat dels fets consumats pel dia a dia, el nostre desti estava ya decidit de per vida, i el desanim de la lluita per lo inalcanzable havia fet presa de l’ensomi que fa mija, o tal vegada una vida sancera, mosatros haviem perseguit.

Tingué que vindre la constatacio de la catastrofe, per a que d’eixe ferro que ya tan soles palpitava alguna volta, despertara del malson en que les circunstancies adverses, i la nostra falta de romanticismo l’havien convertit, i es transformara en cor rogenc ple de vida.

Lo nostre, no es a soles una historia en nostra historia, lo nostre es la historia en si mateixa, sense u no existix l’atre, perque res s’enten si tu no estas en mi.

I en la foscor de la nit mes tancada de la nostra historia aparegueren monstres sense escrupuls, que intentaren comprar-mos l’anima, fent-mos creure sons vasalls, l’eternitat del negre pareixia haver-se fet l’amo de nostra relacio.

Deambularem perduts en la miseria, del que camina sense saber a on anar, la vida facil era a soles uns pocs segons divertida, perque el poquet mos convertia en uns sers derrotats ans de lluitar.

Passà ya massa temps, i encara hui me negue a entregar-te en els braços de l’estrany,…si ho se, es molt, molt mes senzill, deixar-se portar, e instalar-se baix l’ombra del pagà, pero he arribat despres de moltes nits sense son, a vore en nitidea que les monedes del deixar-se portar, no son monedes que compren cap tipo de felicitat.

Pero hui escomença un nou dia, ho he notat quan m’he alçat, la llum tenue de l’alba encara esmortida, anuncia amada meua que per tu vaig a lluitar, s’han acabat imposicions “convinancieres”, ha tocat fons la nit del meu morir, perque he compres que la vida se passa i ya no torna, mentrimentres les raïls de l’anima s’enfoncen en nostra soletat.

El ferro ha despertat, en aixo crec, en este cor tan ple de nostra sanc que ha decidit viure sense complexes, que ha decidit creure en atra vida, que mai tal volta, mai deuria haver abandonat, la vida del que vol la seua terra, la vida del que creu la llibertat, la vida del que mira per lo seu i enlaira en orgull sa identitat.

Els ultims anys pense que son l’espill que mostra, lo inutil d’este cami traçat de mel amarga. Parlem de lo que som i lo que volem ser, estic segur que te sorprendras quan m’escoltes, i estic segur que a l’escoltar-te, sabrem que el cami que mos queda per recorrer, no es el cami que recorrem, impost per l’injuria del complex.

Encara estem a temps puix estem vius, de tu i de mi depen.

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: