Associacio Cardona i Vives

Historia de la Llengua Valenciana (del seu llibre “Pomell de Valencianitat”)

Per Josep Boronat Gisbert

Les “Regles de trobar” son regles de la “langue d´oc”, que es la que servia als catalans com a llengua lliteraria, perque adoptaren l´art dels trovadors provençals. Era una obra feta per a impedir que penetraren en eixa llengua convencional les particularitats de la llengua en formacio, no lliteraria encara, parlada pels catalans.

Muntaner escriu “catalanesc” referint-se al parlar de Murcia en el sigle XIV. No hi ha en tot el mon cap d´afirmacio semejant, no hi ha res que ho confirme. Pero tot té una explicacio: Muntaner era el croniste de “les gestes dels catalans en Orient”, les de “la celebre Companya Catalana d´almogavers”, segons Reglà Campistol, “el tercer i mes vigoros dels cronistes, un entusiasta partidari de la llengua nacional... en formacio”, com escriu Entwistle (p. 130); tan entusiasta que ensomia en un Imperi Catala. Bosch-Gimpera parla d´ell i l´enjudicia: Pere Bosch-Gimpera, Rector que fon de l’Universitat Autonoma de Barcelona de 1933 a 1939, Conseller de Justicia del Govern de la Generalitat de Catalunya, catala defensor a ultrança de la personalitat de Catalunya, exiliat en Mexic i mort en l´eixili l´any 1974, va escriure que li pareixia absurt fer reviure els ideals efimers de l´Imperi Catala de Muntaner, lo qual sería –diu ell- entrar en el mon fantasmagoric dels somnis i entretindre´s en deliris imperials... que –ell ho esperava del seny dels seus paisans- ningu pendria en consideracio.

Muntaner, en els seus deliris, somnis fantasmagorics, diu una cosa tan incongruent com que en Murcia es parlava catalanesc. Coneixent-lo, no nos extranyem de falsejaments en la seua “Cronica”, la tercera. I mes quan ya de la primera pot dir l´historiador Ubieto que “La comparacio de la “Cronica de Jaume I” én la documentacio que va otorgar tal monarca porta a la conclusio de que aquella presenta arbitrariament els succeits, alterant la seua successio cronologica, falsejant deliberadament la relacio entre ells, i interpretant-los al seu gust”... afegint que “mentix amplament”.

Considerades estes precisions, no es pot deduir de´eixos texts que presenta S.G., ni la generalisacio ni l´acceptacio de la paraula catalanesc, i més tenint present que es referix a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais.

Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d´or, tots la proclamen Llengua Valenciana.