Aceres planes de vida i color

Per Manuel Casaña Taroncher

Aixina eren, en cada poble les voreres de carrer d’ahir. Aquell que tenia pols i pedres o fanc i parotets sempre i encara ni coneixia l’adoquí ni l’asfalt. No obstant, el carrer –que era més paregut a un camí que a una albereda-, normalment, el tenies ple de gent que hi treballava o res feya. Allí solia estajar una caterva de chiquets renyint a sovint entre ells o de dones, charrant, tenint en una mà la granera i en l’atra, l’arruixadora o el poal. Eixes que desijaven a tots un bondia i s’interessaven per lo que poguera passar pel poble o per la ciutat. Lo de més llunt ya no les solia preocupar. No necessitaven periòdics, ni radios ni teles per a calfar-los el cap. Tenien prou en l’orella disposta a saber més coses abans de començar a agranar. Feya poquet que l’amo se’n havia anat al camp. Temps tenien de sobra per a fer el dinar i com els menuts estaven en l’escola valia la pena raonar. Perque astralejar en les veïnes ocasions varies tindrien quan els menuts feren alguna malifeta i, com és natural, cadascuna defendria al seu propi refillol.

El carrer rebia els primers rajos de sol. Els carros -coixin coixan-, sense pressa i casi en galvana, anaven cap a l’horta que la tenien a quatre passes de la casa. Tant prop estava que el fill menut portaria el plat d’arròs en bledes o el de fesols i naps a l’horta per a que el pare se’l menjara calentet, a migdia, sense tindre que tornar a la llar.

Ben de matí ya tenies a l’afilador i el seu refilet cridant a les dones per afilar tissores i gavinets; a l’herbasser portant les garbes d’herba per als conills; al sabater que sentat a la porta del carrer arreglava tacons o miges soles de les sabates de les dònes, puix els hòmens duyen més espardenyes i abarques que botes o atres calcers. Se trobava per allí, el palleter, el tramusser, el droguer, la peixera, el granerer, i algún que atre pobre de misericòrdia que mostrava son defecte de naiximent o els mossos que la metralla havia fet en la seua cara. Tots anaven a lo seu, pero en calma. ¿Per a qué correr, si la faena tota no la podien fer? Aixina que per ací tenies al matalafer batuçant el matalaf, o al llanterner arreglant algún perol, poal, lletera o gerra perque estaven badats o foradats. Ell mateix sabia fer d’un perol un foguer i d’uns fils d’aram una polleguera per a no cremar-te en la conca.

Les cases tenien les ventalles de par en par o entrebadallades per por a que entraren les mosques ans que els lladres. Perque, ¿quín lladre entraria en una casa sabent que res tenien dins que no fora només que cosa per a entretindre les dents? Per consegüent en esta casa, a la porta, tenies un basquet de cebes, en l’atra un cabaç de creïlles, unes bledes, unes carchofes, taronges, figues, mangranes o carabasses… perque com per a casa ne tenien de sobra hi havia que vendre lo que els sobrara abans que es podrira. D’este modo, el carrer prenia el color de cada fruita o de cada llegum que se venia. Com també contra esta paret hi havia unes garbes de brossa eixamorant-se i, en aquella atra, unes mates de cacau secant-se. Fruites, lleguns i herbes que el sol, al besar-les, les donava una lluentor tentadora. Pel mig del carrer algún que atre gos passava el qual, al vore’t, te mirava trist i badallava. No sabies si era d’avorriment o de fam, que les dos coses, a voltes, arrastrava en la seua misèria el ca i, el gat, que no tenia rata, al tall, descansava enrollat en terra, fruint la seua soletat.

Hui, aquell carrer ple de color i vida ahir, quan no s’ha quedat sense chiquets i dònes, el trobes esmortit pel silenci o espantat pel soroll de coches que passen en corruixes com si anara a acabar-se el món. Aixina que, a hores d’ara, el tens fet un mar perillós on no juga cap menut tranquil pel gran pas de coches i motos. Mai hi veus passar un carro i, dalt d’ell, cantant al carreter o malaïnt-ho tot per tindre el carrer tant de clot i l’haca agafar-los tots.

Ya ninguna veïna agrana el carrer. Ho fa el agranador tan sutilment –pot ser per no fer pols- que després de passar la granera pel llom de l’acera, trobes en ella casi els mateixos papers i fem que abans tenies sense haver agranat ell.

El temps –que tot ho arrasa i mata- és com una ona de la mar que fa desaparéixer el castell que el chiquet va fer en ilusió a la voreta de la plaja.

Ya no sé si aquell vell carrer fon real o un espillisme naixcut pel meu enyor d’un temps passat.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: