Associacio Cardona i Vives

L’ actualitat de la Declaracio Valencianista de 1918 (II)

Per Juli Moreno Moreno

En esta segona entrega nos ocuparém de les Bases, que en el document de 1918, s’arrepleguen baix els epigrafs IV i V, donant continuïtat aixina a la colaboracio del numero 63 de Renou. Si alli es concloia que algunes de les idees que donaven cos a les Bases I, II i III podien considerar-se caduques, mentres que unes atres necessitaven de la natural revisio, les demes poden ser propies de l’actual debat politic, com ocorre en les que seguidament es van a tractar, referides a les ya indicades Bases IV i V, les quals foren desenrollades, respectivament, per Eduart Martínez Ferrando i per Pasqual Asins Lerma. En esta aproximacio ad aquell text i en el soport de cites de l’original es complementen, en diferents comentaris, aquells principis valencianistes que arribaren a ser l’esquelet sobre el qual s’estructurà el programa d’Unio Valencianista Regional, i que seguixen sent postulats totalment vigents i dignes de ser discutits, alhora que actualisats pel valencianisme en el seu conjunt i pel nacionalisme valencià de manera particular.

IV. La Base IV es desenrollada per Eduart Martínez Ferrando (1), i diu: “Sense prejutjar definitivament la divissió de estes funcions, acceptem per el moment la formulada en la Assamblea de Parlamentaris de Octubre de 1917”. Martínez Ferrando fa un plantejament de les competencies que se li atribuixen a l’Estat central i les que corresponen a la Nacio valenciana, en base als plantejaments de l’Assamblea de Parlamentaris d’octubre de 1917 (esta fon proyeccio d’una primera assamblea de parlamentaris, integrada unicament per catalans i celebrada en juliol del mateix any) la qual es constitui com a conseqüencia de la crisis politica, economica i social del moment. Els principis que alli foren debatuts afectaven a la propia organisacio de l’Estat, be com a federal o be com ultrafederal, i en una acceptacio de les mateixes pels redactors de la Declaracio, es traslladaren en este punt. Es feu en caracter de provisionalitat, la qual cosa es deixa palesa aixina: “Les presents bases, filles del moment actual espanyol, tenen un caráter merament transitori d’oportunitat i transacció, ni suponen el federalisme de Pi i Margall, que assignava deset funcions al Poder Central, ni la confederació de les Bases de Manresa, que l’atribuía tan sols sis, i es que el primer significava, […] la major descentralitzacio de funcios dins d’un mateix poble –l’espanyol-, i la segona, per sa banda, establix que hi ha en Espanya Quatre pobles distints: el galaic-portugués, el bascongat, el castellá i el catalá-valenciá-mallorquí”(2). […] “Més clar per l’Estat compost federal ocorrería que tots els pobles espanyols tindríen els mateixos poders regionals, i aquell iguals prerrogatives respecte d’ells, és un organisme puix, més proper a la “geometría” dels nostres polítics castellans i castellanitzats. En quan a la confederació integra, quasi el sistema contrari, totes les nacionalitats i regions ibériques posseirien diverses llibertats, així com seríen diferents les facultats de l’Estat compost en relació a elles, per tant, representa quelcom més avingut amb la realitat i la vida, qual ritme no és uniforme. Assó no excloix que la confederació puga compendre varios Estats en el cas dels federats.”(3)

Citarém que les funcions que aquella Assamblea indica corresponen a l’Estat espanyol i li atribuiren les següents:

Les relacions internacionals i representacio diplomatica; les forces armades, defensa nacional i control de fronteres; condicio per a tindre la nacionalitat espanyola i reconeiximent de drets; el regim arancelari, tractats comercials i les aduanes; abanderament de mercants; ferrocarrils i canals d’interes general; la llegislacio penal i mercantil, propietat industrial i intelectual; peses i mides, i sistema monetari; correus i telegrafs, eficacia dels documents publics i la justicia; i la llegislacio social.

Martínez Ferrando reclama per a Valencia la capacitat politica, la llegislacio social i sobre tot una adequada i democratica gestio, atenent als principis de l’Assamblea Parlamentaria de 1917.

V. La base V, dia: “Existint en Valencia, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la cooficialitat per als dos idiomes”, i fon desenrollada i glossada per Pasqual Asins Lerma(4).

En esta base quinta Pasqual Asins aborda el tema de l’idioma, al qual considera element essencial en la personalitat dels pobles. Ho fa despres de considerar suficientment justificat el dret a constituir-se Valencia com Estat, i desenrolla i analisa la situacio de la llengua valenciana i el estatus que esta ha d’ocupar en la societat valenciana, a imitacio de cóm ho fan les llengües nacionals entre els moviments nacionalistes que florixen en tots els països del mon.

Partint de la premisa: “No creem que hi hatja aleshores qui, equilibrat, desprovist de tota passió, al tractar de la constitució d’un Estat valenciá s’atrevira a negar l’oficialitat de la llengua valenciana en este Estat.[…] Perqué la llengua […] es –com deía l’Herder- solidificant els valors quantitatius, l’ánima mateixa dels pobles feta visible i tangible. I a un Estat valenciá que li mancara la suma dels valors espirituals –junt als materials- de la nostra terra sería una mena de joguet –per aprimar mes l’argument- que’s trencaría en les primeres mans infantivoles que’l posseiren”(5)

Considera mes que justificada la cooficialitat de l’idioma, pero tambe reconeix que el territori valencià es bilingüe puix hi ha unes comarques interiors en les quals tradicionalment es parla castella, en este sentit realisa un estudi sobre la dita circumstancia dual, dellimitant les zones i el numero de parlants de cada una de les llengües (valenciana i castellana) atenent a les arees territorials identificades en l’un i l’atre idioma.

La solucio, si considerem este tema de la dualitat llingüistica un problema, es la cooficialitat dels dos idiomes: “De l’esperit mateix, de l’essencia del nacionalisme s’extrau la solució amplia i conciliadora: la cooficialitat per als dos idiomes”(6). Qualsevol atra solucio considera que sería una imposicio d’un idioma sobre l’atre i decidir la primacia d’un sobre l’atre “repugnaría el criteri nacionalista, que es d’amplia llibertat i reconeiximent de drets per a tots els pobles.”(7) No s’oblida de fer una comparacio en uns atres pobles europeus que tenen una situacio similar.

Esta solucio es tan actual, llogica i conciliadora que es la mateixa que s’arreplegà quan es confeccionà l’Estatut d’Autonomia, en l’arribada de la Democracia, i la que es manté depres de la reforma estatutaria que es realisà en 2006 i arreplega la Llei Organica 1/2006, de 1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la C.V. Esta es una norma basica, el desenroll de la qual ha originat l’elaboracio de diferents lleis i decrets autonomics al voltant del tema llingüistic. Per una atra banda, esta qüestio tan llogica –la del bilingüisme- que deuria ser escrupulosament observada per les administracions autonomica i municipals valencianes, dista molt de ser realitat i dista mes encara de que els referits poders publics apliquen la llei en equilibri i equanimitat a pesar que, en algun cas, son ells mateixa els qui han elaborat les distintes disposicions i normatives.

Estes dos Bases son columna vertebral d’aquella Declaracio, puix els temes que s’aborden son crucials, per una banda esta el de la distribucio de competencies i la possible relacio Estat centrat i Valencia, i per una atra el tema del idioma, abordat des del respecte a la diversitat i la necessitat de la cooficialitat de les llengües valenciana i castellana com a solucio a la dualitat llingüistica que el propi territori valencià comporta.

1. Eduart Martínez Ferrando (Valencia 1883-1935). Escritor (germà de Daniel Martínez Ferrando, tambe escritor i catedratic en l’Escola de Comerç de Palma), estudia Dret i Filosofia i Lletres en l’Universitat de Valencia. Es u dels principals protagonistes del resorgiment del nacionalisme valencià a través dels seus articuls i de la seua activitat en l’Academia Juridica Escolar i Joventut Valencianista, entitats de les que era soci fundador. Colaborà en La voz de Valencia, Las Provincias, La Il·lustracio Catalana, Valencia Nova, Patria Nova, Joventut Valencianista, La Correspondencia de Valencia i La Veu de Catalunya, El Papagayo o La Mainada. Obres seues son Solidaridad i regionalisme, 1908, Síntesis de criteri valencianista, 1918, un treball monografic sobre l’Archiu Municipal de Valencia en 1919, La Casa de la Generalitat del Regne de Valencia, 1920, basada en el llibre del mateix tema de Martínez Aloy, La industria de la seda, 1933 i Cuatro industrias valencianas de abolengo, que tracta de la blanqueria, el moble, la ceramica i la seda. Esta obra fon editada, sense signatura, per la Cambra Oficial de Comerç, Industria i Navegacio de Valencia.

2. El pensament valencianiste. Declaració oficial i comentaris. Publicacions de la Unió Valencianista Regional. p. 15.

3. Ibidem, p. 15 i 16.

4. Pasqual Asins Lerma: (Valencia 1896 - Benimaclet 1948). Escritor i poeta. Eixerci la carrera de Magisteri i presidi l’entitat Nostra Parla. Colaborà en el semanari El Camí, en el que redactà la seccio pedagogica. Escrivi en les revistes La Coronarió de Nostra Patrona, Taula de Lletres Valencianes i Foc i Flama¸ coincidint en estes dos ultimes en Carles Salvador, Navarro Borràs entre uns atres poetes i escritors. Publicà un recull poetic titulat Melodies (1916). Diverses de les seues composicions aparegueren soltes o disperses en diferents publicacions. En 1949 fon feta una edicio postuma que reuni les seues Poesies.

5. Ibidem. p. 18.

6. Ibidem. p. 19.

7. Ibidem. p. 19.