Associacio Cardona i Vives

Ara fa setantacinc anys

Per Santiago Vernia Martínez

El dia 11 de Novembre farà 75 anys que el franciscà Lluïs Fullana i Mira llegi son discurs per a entrar en la “Real Academia de la Lengua”, es dir, l’Institucio creada per a cuidar i polir la Llengua Espanyola, pero que, en un intent d’aglutinar i racionalisar totes les llengües cultes d’Espanya, havia donat entrada en els seus sillons a personalitats destacades de cadascuna d’eixes llengües.

En aquell moment, l’Academia estava dirigida per D. Ramón Menéndez Pidal, i formaven part d’ella Rodríguez Marín, José Alemany, Leonardo Torres Quevedo, els germans Alvarez Quintero i atres. Pocs moments ha tingut l’Academia de mes forta personalitat en sa composicio.

Mossen Fullana basà el seu discurs d’entrada en una decidida image de l’arbre romanic de les llengües: unic, fort i en moltes branques tambe fortes i bledanes; branques fertils i en poder per a donar atres arbres en fruits.

Està clar que Mossen Fullana tenia el concepte de les llengües com elements dinamics, vius, en constant evolucio. Evolucio adaptada al terreny i a la societat en que se desenrolla. D’ahí que vagen adoptant formes caracteristiques de la gent que les parla i constituint un sistema que no es nomes verbal, sino cultural, artistic, social i vital.

En el seu discurs, que encara hui seguix sent magistral, va desgranant el Pare Fullana el com i el perqué de l’evolucio llingüistica del valencià des d’unes arraïls de Llatí baix i ya en decadencia per la vulgarisacio, fins anar-se constituint en una llengua propiament dita i culta fins a donar possibilitats per a la creacio lliteraria i per a l’expressio de profunditats i matissos poetics de la densitat d’un Ausias March.

La flexio verbal, la modificacio d’arraïls, l’orige i formacio dels temes son els capituls mes importants del discurs del R.P. Lluïs Fullana.

No està escrit, pero se palpa, l’amor desesperat que el portava a defendre la personalitat i independencia de la Llengua Valenciana.

Dic desesperat perque ell, el Pare Fullana, ya sabia lo important que anava a ser la Llengua per al desenroll del valencià com a poble, i lo menejat i manejat que anava a ser el tema per interessos politics, economics i estrategics.

Ell nomes podia anar, com Tirant lo Blanch, en l’espasa en la ma: l’espasa de l’estudi i de la veritat (que fa molt de mal a vegades).

El discurs de contestacio a l’ingres de mossen Fullana el va dir D. José Alemany i Bolufer. Es intens i sense desperdici. I conté una de les idees mes boniques i contundents que yo recorde sobre el tema de l’independencia del valencià com a llengua. Diu D. José Alemany: “El valencià de hui es el Llatí del sigle XX en la Regio Valenciana”.

Eixa es l’idea. Tenim un pare, el Llatí. I eixe pare ha anat evolucionant al compas d’una gent, la valenciana, que l’ha fet a la seua mida a base de vida i treball. Pero vida propia i treball propi. Per aixó es una Llengua propia dels valencians i no es possible furtarnos-la.