II Congres de la Llengua Valenciana

Els passats 26, 27 i 28 de novembre de 2003, va tindre lloc el II Congres de la Llengua Valenciana en el Palau de Congressos de Valencia. Se tractava de fer un repas dels diferents aspectes de la nostra llengua valenciana: lliteratura, ortografia, fonetica, historia, sociologia, etc…, i la realitat es que va ser tot un exit, tant per el lloc a on es va desenrollar, per la categoria dels ponents o la cantitat de congressistes, ya que fins a 120 persones participaren en les 3 jornades.

Pero, segurament l’exit mes gran va ser l’espenta que se li va donar a la llengua valenciana, sempre necessitada d’ajudes per a sobreviure en este mon social i culturalment catalaniste en el que nos trobem, i en el que el catalanisme visceral de uns i el seguidisme meninfot d’uns atres està condenant a la llengua d’Ausias March i de Joanot Martorell a la sumisio primer i a la desaparacio despres.

El Congres començà en la proyeccio d’un video en el que el President honorific del Congres, el nostre benvollgut D. Josep Mª Guinot, va dirigir unes paraules als congressistes. Unes paraules dites, com sempre, des del cor, des del sentiment i des del coneiximent. Dona goig escoltar a D. Josep Mª donar i transmetre anims i ganes de treballar per la nostra cultura.

Seguidament començaren les ponencies, que ara vos comentaré molt breument, perque es impossible arreplegar aci tot lo que se va dir en el Congres. Durant el segon dia tingueren lloc els comunicats, mes d’una dotzena, i entre les que destacaren les aportacions d’Albert Cuadrado, Enric Chiralt, Margarita Lorente, Joan Pau Merita o Philipphe Blanche, i en elles es parlà des de l’estudi dels toponims valencians, a l’occitanisme, catalanisme, provençal i valencià. La realitat es que en estos comunicats se tocaren molts temes, i tingueren una gran calitat.

El tercer dia continuaren les ponencies i, finalment, el Congres va ser clausurat per l’ex ministre espanyol de cultura, Ricardo de la Cierva, que mostrà el seu incondicional recolzament a la llengua valenciana.

Les Ponencies:

La norma i l’historia dels diccionaris del valencià.
Per J. Hans Niederehe (Doctor en Filologia romanica i germanica, catedratic de filologia romanica, Universitat de Trier)

Niederehe va fer un interessant recorregut pels diccionaris relacionats en el valencià, i mostrà el seu convenciment de que el millor criteri per a elaborar un diccionari es el d’us i costums, perque lo important d’una paraula no es el seu orige, sino l’us que d’ella fa el poble. Com a eixemple nos posà el cas d’una llengua que coneix perfectament perque es la seua, l’alema, en la que per a una mateixa llengua hi ha dos ortografies diferents, i les dos utilisades per igual. Un cas molt curios si el comparem en el valencià i la seua “normalitzacio” obligatoria.

Tambe nos parlà de que mentres que els primer treballs d’autors valencians sempre parlaven sobre la llengua valenciana, els primers treballs d’autors catalans foren sobre l’occità, sent eixe un dels punts claus en la diferenciacio dels dos idiomes.

La llengua d’Ausias March.
Per Manolo Gimeno (Llicenciat en Filologia valenciana i membre de la RACV)

Gimeno nos va parlar del concepte de llengua i dialecte. “La llengua es un dialecte que ha triumfat. Les ubiques diferencies entre llengua i dialecte son politiques”, i considerà que un dels factor determinants que afavorixen les tesis expansionistes es el desconeiximent de la propia historia, produït per la falsificacio de la mateixa que fan historiadors interessats.

Gimeno considerà que va ser durant la primera mitad del sigle XIX quan la llengua es fa simbol de l’identitat d’un poble, i posà eixemples com el cas dels pobles escandinaus, dels checs i eslovacs o servis i croates, que parlant llengües diferents no necessiten cap tipo d’interpret per a entendres, pero que seguint el criteri de sentiment i consciencia nacionals normativisen afondant en les diferencies i mininisant les similituts. Per tant, el problema no es llingïstic sino politic.

Llengua Valenciana. Fullana i la R.A.E.
Per el Pare Josep Benjami Agullo (Diplomat en Psicopedagogía i Organisacio d’archius i biblioteques. Membre de la RACV. Membre Cronistes Regne de Valencia)

La ponencia del Pare Benjami Agullo tractà sobre el Pare Fullana i el seu pas per la Real Academia Espanyola, que es va produir pels seus amples estudis filologics, les seues multiples publicacions de diccionaris, gramatiques i atres llibres de llengua, i el fet de ser el primer professor i Catedratic de Llengua Valenciana de l’Universitat de Valencia. El Pare Fullana considerava un desgavell l’idea de que el valencià tinguera el seu orige en el catala i ya en el seu discurs de l’acte de presa de possessio del seu lloc en la RAE va parlar sobre l’intent d’absorcio del valencià per part del catala, i calificà l’unitat de la llengua com a cosa “irracional i antillogica”.

Perspectiva historica i estat actual del valencià.
Per Lleopolt Penyarroja (Catedratic. Doctor en Historia. Membre de la RACV i del Consell Valencià de Cultura)

Lleopolt Penyarroja ens parlà de la clara consciencia que tenien els nostres classics de parlar i de ser valencià, tal i com deixaren reflexat en els seus escrits. Destacà, com a raons que donen sentit a l’identitat valenciana, l’importancia dels mossaraps prejaumins, que son continuament negats per els catalanistas, pero que els seus estudis demostren taxativament, i va indicar que va ser l’existencia d’un ric substrat valencià el factor determinant de la formacio de la llengua valenciana.

Per a concloure, Lleopolt Penyarroja va dir que la AVLl es una entitat inutil a la que ningu fa cas, i que la nova accentuacio de la RACV es un erro historic dut a terme per un grup no representatiu que ha fracturat el valencianisme.

La Llengua Valenciana en Catalunya.
Per Ricart Garcia Moya (Catedratic. Llicenciat en Historia)

Garcia Moya nos va parlar de les moltes influencies del valencià en el catala, i ho demostrà en una serie de documents historics que donen testimoni de la creacio per part de Jaume II d’una Universitat en Lleida, i en la masiva afluencia tant d’estudiants com de mestres valencians que influenciaren en la parla de tota la poblacio de Lleida.

Codificacio Llingüistica. Objectius, criteris i propostes.
Per Chimo Lanuza (Llicenciat en Filologia Hispanica. Membre de la seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV)

Chimo Lanuza nos va presentar una proposta atrevida i revolucionaria de renovacio i adequacio de l’ortografia valenciana per a adaptar-la a la parla del poble, eliminant tota grafia innecesaria que dificulte l’escritura.

El valencià i el catala en els texts migevals.
Per Carles Recio (Doctor en Dret. Cap de publicacions de la Diputacio de Valencia)

Carles Recio va fer un recorregut pel sentiment nacional dels antics valencians. En 1392, el pare Canal i el pare Eiximenis parlen d’una llengua diferenciada i valenciana. En 1412, el Compromis de Casp va ser transcrit del llati al valencià, ademes de a les atres llengües de la Corona d’Arago. En 1574, Marti de Viciana, croniste de la Ciutat i Regne de Valencia, parla de la conjuncio de varies llengües, entre elles el provençal, donant com a resultat el valencià. En 1610, Carles Ros parla sempre de Llengua Valenciana, i diu que la catalana “es una llengua inevolucionada”. Finalment, en el sigle XVIII, Gregori Mayans, fa una clara diferenciacio entre catala, valencià i mallorqui.

Conclusions finals.

Entre les conclusions finals que se poden extraure del Congres estan:

•     El valencià es un idioma que ha arreplegat les aportacions llingüistiques dels molts pobles que han habitat en estes terres. Es una evolucio del romanç hispanic, derivat del baix llati, com els atres idiomes romanics de la peninsula.
•     A partir del sigle XV es poden trobar multitut de mencions a on els autors del Sigle d’Or valencià expliciten que escriuen en Llengua Valenciana.
•     El valencià es un idioma que parlem mes del 50% dels habitants del Regne de Valencia i que mes del 90% l’enten. Ademes, existix una clara consciencia de parlar un idioma propi, diferenciat del catala.
•     La Llengua Valenciana està inclusa en la Carta Europea de Llengües Minoritaries, i es reconeguda per l’articul 7.1 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana com a idioma propi de la Comunitat. La Llei d’Us i Ensenyança del Valencià, reconeix que el nom que li correspon a la llengua es el de valencià, i a pesar de tot aço, el valencià es un idioma discriminat i en greu perill de desaparicio degut a les politiques llingüistiques dute a terme pels diferents governs que han anat passant pel Govern de la Generalitat Valenciana.
•     A partir dels ultims anys del sigle XX, s’inicia una etapa durissima d’acossament i persecucio de la Llengua Valenciana, en un llarc proces que ha acabat en la creacio de la AVLl, orgue ultim de catalanisacio de la Llengua Valenciana (no hi ha que oblidar que la AVLl es una entitat doblement inutil. Inutil perque no servix per a codificar la Llengua Valenciana, perque per ad aixo ya tenim a la RACV, i inutil perque no fa mes que seguir l’ortografia del IEC, i per ad aixo no fa falta tant d’academics, majoritariament catalanistas confesos, clar, i tant de diners com nos costen als valencians els sous i tot el gast de manteniment d’esta sucursal del IEC).
•     A pesar de tot aixo, la Llengua Valenciana es mante viva en la percepcio del poble.

L’informacio que aci es recull ha segut arreplegada del numero 229 de la revista “Som”, que edita el GAV.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari