Refranys valencians

Per Carlos Ros

Lo cavaller, a la guerra, y el llaurador a la terra.

La pobrea es fara rica, si menjar poquet s’aplica.

Lo sacerdot retirat, es de tot hom estimat.

La dona qui prèn, son cos vén.

La lletra, pel cul entra.

L’ultim quixal, costa d’arrancar.

Les burles, venén a verés.

Lo que guanya l’escolà, cantant vè, y cantant sen và.

Lo menester fa fer.

Llargues rahons acurten la nit.

La persona que molt riu, no te sòn discurs molt viu.

L’home de si confiat, prèst es perdut y acabat.

Lo que diu que ia sap proa, lo cap te mes gros que un bou.

(Se respecta l’ortografia de l’epoca)

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: