In memoriam al Pare Costa

Per Fernando Masip Loras

El passat dia 10 de febrer, moría per absurt accident de trafic, En Joan Costa, jesuita, escritor, gran valencianiste, president de la seccio de Llengua en la Real Academia de Cultura Valenciana, defensor a ultrança de la singularitat propia de la Llengua Valenciana respecte a la catalana.

El dia 12, en l´Iglesia de la Companyia, uns 40 sacerdots oficiaren els actes lliturgics per la seua anima. En un temple abarrotat de fidels, puguerem escoltar al Superior Provincial: "...practicaba el arte d conciliar lo distinto...", "...lo que se ve es transitorio, lo que no se ve es eterno..."
Ademes, va intervindre el pare Climent: "...la seua valenciania era arriscada i compromesa...", "...hi ha una frase molt popular: a rey muerto, rey puesto pero...¡què dificil en este cas!"

Com a testimoni de la seua valia, hem reproduit l´ultim articul d´ell, aparegut el 9 de febrer en Diario de Valencia, d´a on era colaborador habitual i que, com tots els seus escrits, es clarificador, concret i saboros.

LO MATEIX DE LO MATEIX
Joan Costa s.j.

¡Anem a vore! Si el dictamen consensuat en el sí de L´AVL diu que el valencià és "una llengua compartida", i recorda al mateix temps lo que dia el dictamen del CVC, es dir, que "el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents Estatuts d´Autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d´Aragó reconeixen com a llengua pròpia", ¿està afirmant-se una cosa diferent a que hi ha una sola llengua i que el valencià forma part d´eixa sola llengua, el català? Perque tal és el nom de la llengua que els corresponents Estatuts de Catalunya i Balears, territoris hispànics de l´antiga Corona d´Aragó, reconeixen com a llengua pròpia. Dir que tenim una "llengua compartida" implica necessariament que és una sola llengua, i el "compartir" és contradictori a que el valencià siga l´idioms històric i propi de la Comunitat Valenciana. També és propi de Catalunya i Balears. Es força una copropietat que nos lleva als valencians capacitat i llibertat de decissió sobre la nostra llengua, perque no és lo mateix ser propietari que co-propietari.

¿Qué és lo que consensua l´AVL? ¿Simplement una manera de fer-nos engolir la mateixa tesis que està en les arrels i en el cor del conflicte? Que la Llengua Valenciana no és pròpia i exclusiva dels valencians, sino també dels catalans, lo qual justificaria les intromissions catalanes, les exigències de Maragall i de Carod-Rovira, i ans les de Pujol, la formulació que ha dut Zapatero a l´Unió Europea, la catalanisació del Valencià, l´apropiació de tots els seus autors per part de Catalunya, el canvi de nom, i finalment la deglució de la Llengua Valenciana pel català, com fa ya temps proclamen els catalans per tot el mon: que el valencià és una modalitat o dialecte del català. Per això no volen de cap manera que siga reconogut com a Llengua Valenciana en ningun for internacional.

Cap preguntar-se inmediatament qué pinta l´AVL en una mateixa llengua compartida, si ya existix un Institut d´Estudis Catalans, quin sentit i quina finalitat té si no és la missió de liquidar la Llengua Valenciana reduint-la a un sol estàndart català. Es lo únic que ha fet fins al moment, tractant de consolidar les normes ortogràfiques catalanes del 32 sense una mínima adaptació a la fonètica valenciana, modificant infinitat de formes, introduint tot el lèxic català del Diccionari de l´IEC i canviant la sintaxis valenciana per la catalana. És lo que ha intentat últimament al voler canviar-li el nom a la llengua, i seguix intentant-ho des dels mateixos presuposts unitaristes sense que s´escarote el galliner. Simple tàctica, que no canvi d´objectiu. Si no es pot pegar una bona camallada, es fa un passet, pero sempre, de consens en consens, acostant-se més i més a la "solució final".

No he conegut, en tota esta llarga i miserable trayectòria, ni un sol consens en benefici efectiu de la Llengua Valenciana. Els qui diuen els diaris que representen la posició de la RACV sempre s´han batut a la defensiva, buscant un consens en la selecció de les paraules i dels circumloquis, no en el contingut mollar, com si es tractara d´un pur verbalisme o logomàquia, pero entregats ya de bestreta a les pressions constants de la majoria en l´AVL, sempre en benefici de l´objectiu final, el d´eixa majoría, per supost. Pareixen anar de victòria en victòria (la del consens), fins a la derrota final. Consensuant, consensuant, acaben per engolir-se-ho tot, això sí, ben adobat de paraules que no ferixquen massa la sensibilitat del respectable públic. No he vist un cas paregut d´un poble de fa ya décades traït i venut, mentres se li diu constantment que se l´està defenent.

Defendre la Llengua Valenciana no és mantindre el nom oficial en l´Estatut quan la gent es tira al carrer, o mirant a les eleccions, mentres l´Acadèmia de la Llengua evita pronunciar-lo, o encara més, intenta forçar el canvi de nom; quan es manté un llenguage oficial plagat de catalanismes; quan en el dia a dia s´ensenya en les universitats el català, en les escoles s´usen texts catalans, s´obliga als alumnes a llegir llibres catalans, i es diu que el valencià és el català d´anar per casa; quan els mijos oficials de comunicació cada volta parlen més en català i les versions de les películes son en un català de lo més rebuscat i rebordonit.

Ara, quan ya pareix que s´aplega a l´assalt final, a la consumació prevista i pactada de fer desaparéixer el valencià d´entre les llengües espanyoles de cultura, l´única consigna que es manté des de les altures és: Salveu el nom... de moment. Pero res més. Accepteu-ho tot: unitat de llengua, Eurorregió, "país valencià..." Pero mantingau el nom, encara que siga només per a us domèstic, solament per a la Comunitat Valenciana, ni tan sols per al conjunt d´Espanya. El nom. ¡Alerta, vosatres els de l´AVL, que toqueu el nom! Podeu dir que hi ha una sola llengua, una llengua compartida, lo que vullgau. Podeu introduir tota la normativa catalana, modificar el lèxic, la morfologia i la sintaxis, deixant alguna coseta valenciana de mostra i, si voleu, dir que eixes concessions no pertanyen pròpiament al llenguage cult, sino al vulgar: també. Pero el nom, ni tocar-lo... per ara. Potser després de les eleccions, i segons els resultats, ya vorem.

Ya poden els polítics jurar i perjurar, protestar de la seua valenciania. En lo que toca a la nostra llengua nos enganyen, nos han enganyat sempre. No han tingut mai voluntat de defendre el principal i més preat símbol de la nostra identitat. Miren més a les seues conveniències de partit que a la voluntat i els interessos del poble valencià. Han fet, seguixen fent, els seus pactes secrets, i nos tenen venuts i ben venuts. Solament veig una possible solució al fanguer lingüístic en que nos han ficat i nos mantenen: la solució de les urnes. Lo demés, tot mentira.

cites

Acaba la Biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen Berenguer Vives de Boil, cavaller, la qual fon trellada de aquella propia que fon arromançada, en lo monestir de Portacoeli, de llengua latina en la nostra valenciana.
Bonifaci Ferrer (1478)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: