Editorial
Per Gonzalo Romero CasañaInclus les mes llargues travesies del desert, quan el que les porta a fi, es portador en sa cantimplora de l´aigua de la fe de saber-se en la certea de que el cami i el desti, per molt de sol que faja, son els correctes, sempre acaben en el premi de conseguir lo que u vol o desija. La constancia, el no defallir mai, o si quan defallises el descans se convertix en medicina per a mampendre de nou la lluita de la vida, son elements basics, per a no ser uns simples ninots, sense sentits, sense sustancia, sense rumbo, que en la seua desorientacio existencial tant buits se troben.
L´oasis, o tal vegada el riu de la vida, pareixen entrevores com a final d´este cami polsegos, que representa el no poder ser u mateixa. I clar, esta afirmacio optimista quan la veritat es que les circumstancies que acompanyen al moment no aconviden precissament a fer un pensament de que esta historia tindra un bon fi, pareix mes propia d´un foll, o d´un desesperat, que d´una persona que es trobe en els peus en terra.
Lo cert es que per aixo mateixa, per la gravetat del moment, per l´intensitat dels atacs i la profunditat dels treballs que s´estan cometent i encaminant cap a la nostra personalitat me fan ser optimista. L´intent de dilucio d´una personalitat com la nostra, si be pense que mai ha passat desapercebuda, per tots aquells que han volgut obrir els ulls a una realitat incómoda, en estos moments incomoda i preocupa a molts de ferros que escomencen a despertar del somi del que no vol vore. I es tan roïn no voler vore, es tan nefast el aplicar estrategies mes propies dels avestrusos, que esperen a ser mejades per el lleo, enganyant-se en la foscor d´un forat que no mos deixa vore la vida de front.
El mirar cap avant, el ser digne, el saber lo que se vol, el no deixar al preu del mercat o al devindre dels acontenyiments, l´anima d´u, te permitix fer front a la realitat a vegades no ideal, pero sempre certa. I tinc la sensacio, de que eixe metal, en que a vegades se convertix la nostra personalitat, eixe ferro que no s´immuta davant de res, que fa del seu egoisme el pijor dels seus enemics, escomença a adonar-se de que es i que es lo que vol.
La força arrolladora de lo nostre, esta prenent consciencia, i el fadri pareix que ara en mes galania que mai, es sabedor que te que defendre a la seua amada terra per a conseguir que la seua historia d´amor no siga trencada per interessos bastarts, i falsos, que pretenen baix la mentira de l´engany finiquitar una historia d´amor, que mai se tenia que haver ficat en dubte.
¡Oixala! la travesia aplegue a bon fi; que la polseguera del desert no mos haja fet tan cegos, que no vejam lo que de veres tan volem; i que eixa historia d´amor tan bella que tenim en la nostra terra, siga la llavoreta d´un futur junts.
cites
No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independentA. Badia Margarit
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
