Bernat Artola Tomàs. Ver empelt d’amor a Castello

Per Manuel Casaña Taroncher

Tinc per Artola Tomàs una especial predilecció – com també, per Enric Duràn i Tortajada – per haver segut u dels primers poetes que vaig llegir des de molt chicotet, per tindre un vers festiu, irònic i rialler. Li coneguí “Elegies” i “Terra”, al poc de temps.

Més tart, ya treballant yo en “Las Provincias”, un dia Ferrer Pastor me va portar dos llibres. L’u era de Roiç de Corella “Lo jardí de l’amor” i l’atre “Poble” – cançoner satíric d’Artola Tomàs – del que me vaig enamorar. I me vaig deprendre de memòria casit tot el llibre sancer. Deixem-se de considerar a Artola com poeta català. D’això res. Escrivia en aquelles normes que molts seguien per creure seues, pero els pensaments, els sentiments sempre foren casolans. Sí es veritat que ell va estudiar en les Universitats de Barcelona i Salamanca. Que el idioma català el tindria mastegat, pero per lo mateix que el seu contacte en el castellà no desfigurà el seu verp autènticament castellonenc tampoc ho feren els anys que va passar, primer estudiant Arquitectura en Barcelona, i poc després deixar aquella carrera per a fer Filosofia i Lletres.

Va nàixer Artola en el mateix any que naixqué mon pare en 1904. Fon professor de lliteratura de l’Institut de Castelló i va morir en Madrit en el mes de maig de 1958, seguent critic d’art. Ya en 1928 aixina es definia:

“Soc vianant sense via ni festa,
car dintre meu cada somni és camí:
somnis esquerps qui, lleus, fugen de mi
i es tornen greus per l’externa tempesta…”

Ara, fa uns dies, li vaig llegir “A l’ombra del campanar” – campanar que supose serà el donós Fadrí -, i llibre que li’l dedica a son pare en estes paraules: “En memòria de mon pare, que m’empeltà l’amor a Castelló”. I en realitat, amic llector tant si eres com si no, fill de la ciutat de La Plana, este llibre es per a llegir-lo en continua delectació. Vers, pura cançò. Canta al poble i a la gent, als animals, a les costums i a les bondats que roden la noria dels dies plens de treball o bullint la festa, pero més gojant que penant. Mirem com desperta l’horta la ploma d’Artola:

“El llaurador matiner
el pollastre, diu, l’alerta,
de matí de matinet,
i el llaurador es desperta
amb un eriçó de fret.
Deixa uns sospir de recança
embolicat al llençol
i a la finestra s’atança
per vore si ha eixit el sol.
Mira al cel i el veu tot negre
(ha plogut tota la nit).
Pensa en la saò i alegre
…¡es fica de cap al llit!”

Té Artola una gràcia especial, per a rimar i fer cant. Versos seus, subtil mostra de lo fàcil que era teixir bells pensaments en recòrts vells. Llenç en el que va saber pintar tot el món seu: poetic, viu, graciòs, humà. Té una cançoneta de Giner que yo li la recorde constantment perque me pareix que siga la visió enterbolida d’uns dies que ya no tornaràn més. Cada cançoneta d’ell es un tipo retratat; lo mateix critica al maicalles que a la fadrina rancia, que a la malalta, que al gat. I com tenim ya casi veí el mes de Giner li recorde yo ací la que va dedicar als gats:

“A la lluna de Gener
el gat va per les teulades
fent cançons enamorades
a les gates del carrer.
¿L’Amor val per un palau?...
¡Miau!
A la llum o a la foscor,
botant patis i migeres,
va dient que les gateres
no són dignes de l’Amor.
¿Fuig de casa i sense clau?...
¡Miau!
Plora el gat tota la nit
l’amorosa serenata
i lluny li respón la gata
que no li plau per marit.
¿Ella diu que no li plau?
¡Miau!...”

Festives, caragoleres, bucòliques imàgens veres d’un temps que casi se nos va perdent, pero que gràcies ad estos poetes com Artola, quedaran enmarcats en els seus poemes, com a autèntics rellats històrics per a la posteritat.

Tenim que reviscolar aquells autors que nos parlen sense interessos per davant. Com ho fa Artola Tomàs, coralment, senzillament, com se conten les coses als amics, com se recorden als germans. Artola m’enceta puix l’any en un sonriure planer. Com el mariner seu:

“El mariner que perd l’ull a les ones
mirant la pesquera que no cria greix,
quan va a la ciutat es creu que les dones,
són totes sirenes, mig dona i mig peix.”

¡Feliç any 2004 tinguen vostes!

cites

Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos
Menéndez Pidal

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: