El surrealisme present

Per Leopoldo Peńarroja Torrejón

El 10 de decembre passat, va tindre lloc en Valencia l’acte de “La Gala Homenage a la Llengua Valenciana”. U dels ponents va ser Lleopolt Peńarroja qui va expondre el text que, per la seua importancia, transcribim en esta pagina.

Un dia de lŽany 1997, en una conversa haguda en la Plaça del Carme dŽesta ciutat, una persona mŽinformava dŽun sopar secret de tres persones, un politic de la maxima responsabilitat de govern, dos representants (virtuals) dels sectors que diem catalaniste i valencianiste, on la dita autoritat posava sobre el tapet lŽintencio de crear una nova entitat que assumira la totalitat de les competencies normatives sobre el valencià. Casual o involuntariament per tant vaig ser el primer en rebre la noticia, i encara que el meu interlocutor no pareixia adonar-seŽn del potencial explosiu que lŽocurrencia contenia, en un moment va passar pel meu enteniment la pelicula del panorama gens afalagador que seŽls aveïnava al valencià i al valencianisme. Han passat set anys; la pelicula sŽha fet realitat, pero la realitat la superat lo previsible.

 Hi havia molta pressa. Als efectes dŽuna rapida fabricacio oficial, lŽidea fon remesa al Consell Valencià de Cultura, que, per expressa peticio de les Corts Valencianes, devia emetre un dictamen (dictat pels dos grans partits majoritaris) sobre el conflicte llingüistic valencià. Tot estava lligat. Tant que un alt responsable del govern valencià me confessava que la decisio ya estava presa, pero que era precis un pont, es dir, un organisme intermig (el Consell Valencià de Cultura) encarregat de donar vida oficial a la nova criatura normativa. Per tant, dŽeste pont, del CVC, que mai va debatre (dŽaixo done fe) sobre les causes del conflicte del valencià, i despres dŽun any dŽescenografia i pressions, va naixer el dictamen de 13 de juliol del 98, la mare de tots els darrers mals del valencianisme.

 Tots sabien i tots saben que alli es soterrava la capacitat normativa de la RACV; que alli, ab meridiana claritat, sŽacceptava lŽunitat de la llengua catalana; que alli se vorejava la normativisacio valenciana de lŽultim quart de sigle, entesa com una simple contestacio localista; que alli se creava un "ens normatiu" de dotacio politica, no cientifica; i que alli es reduïa al no res la llengua valenciana historica, i inclus el seu nom, diluits en una suposta llengua comuna (la catalana, clar) parlada en tots els territoris de lŽantiga Corona dŽArago. No hi ha taronger que done pomes; ni se cullen llimes del llidoner. Per aixo me pregunte: żsŽextranya hui algu de les conseqüencies?.

 Este dictamen dictat, sobre el qual vaig declarar el 13 de juliol del 98 que ab ell el poble valencià perdria tota garantia futura de respecte i preservacio de lŽautentica llengua valenciana (i aixina ha segut), es per tant la raïl de lŽultim big-bang del valencianisme cultural, trencat des dŽaquell mateix moment, de lŽinvencio de lŽAVL i del moviment de voluntats que, arant dŽaixo, a disoldre la seua unitat, de cap a peus. Perque en el 98, el "valencianisme" va quedar doblement orfe: orfe de referents (una part dels efectius de la RACV, presa en la tarallina de les pressions i mentires del poder, sŽentregaren a un colaboracionisme tan infantil com letal ab allo mateix que lŽhavia reduita a la nulitat; i orfe dŽinformacio (la prensa, unilateral, no ha deixat dŽoferir una realitat virtual sobre les supostes bondats de lŽAVL), de forma que acabà partint-se en dos "valencianismes": a) els qui, vista de dins la crua realitat, estimavem vital mantindre lŽunitat i la firmea de criteris, liderada per nostra RACV, i rebujar la participacio en lo que era, i el temps ha confirmat, la disolucio de nostra llegitimitat normativa, de la propia llengua; i b) els qui, aixina i tot, sŽavingueren a figurar, en condiciones anecdotiques, en lŽinvent de lŽAVL, trencant-se lŽunitat del cor mateix de nostra maxima institucio normatisadora.

 Es dir: el poder havia desactivat al valencianisme ab la colaboracio del valencianisme. LŽanulà dins lŽAVL, on els "seus" efectius, numericament irrisoris, carixen dŽoperativitat colectiva i especialisacio filologica, pero ha venut la postal dŽuns pocs noms airejats per la prensa com a suposta, que no real, "representacio paritaria" dŽun valencianisme tradicional.

 Hui, despres de tot, assistim a un panorama surrealiste. Politics de fora disposts a furtar-li a Valencia historia, llengua i cultura (i territori, temps al temps); politics de dins que ni defenen la segua llengua ni el nom de la seua llengua; i politics tambe de dins que defenen el nom de la llengua, pero no la llengua. Creuen que ya la defendrà la peculiar Academia Valenciana de la Llengua, que inventaren perque volgueren, i que dotaren a ciencia certa dŽuna majoria abrumadora de partidaris de lŽunitarisme catala, es dir, que posaren la llengua valenciana en mans dels qui volien la catalana. żNo ho sabienż żNo volien saber-ho? żSŽextranyen ara? żNo han llegit totes y cada una de les seues declaracions oficials, des de la referent al nom del valencià a la que catalanisa de soca i arraïl el marc curricular de lŽensenyança del valencià? Surrealiste.

 LŽAcademia Valenciana de la Llengua es un parlament de partit unic o de partit de majoria garantida i permanent que treballa no per a vitalisar la llengua del seu poble, sino per a disoldre-la i imposar la del veï. Es, una Academia impossible, perque no es possible que qui no creu en una cosa puga dictaminar sobre ella; i unica, lŽunica del planeta on els academics son triats i proposats, previes pressions i maniobres, per dos partits politics parlamentaris.

 Alguns (yo crec que molts, a tenor de lo que he vist el 27 de novembre) estem cansats. Cansats de ser simplement "singulars", perque la nostra llengua, el valencià, es una llengua historica ab un cos fonic, morfosintactic i lexic (i literari), no una cosa peculiar o una variant exotica. Cansats de declaracions florals i de valencianisme light i de saló. Voldriem conviccio i unitat; ciencia front a la falsetat i consciencia front a les ambigüetats.

 I com no hem perdut lŽesperança, creem que la veu dels millers de bons valencians que eixiren al carrer el dia 27 es atra volta el crit de la nostra llengua, la valenciana

cites

La trenta e dues es que aquesta terra ha lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres, he ha presos los millors. E no res menys trobarets dins aquesta beneyta ciutat qui us pot ensenyar les principals lengues del mon. Axi com son lati, ebraych e morisch
Francesc Eiximenis

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio dŽEscritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: