El raconet de la Llengua Valenciana. 9

Per Joan Batiste Sancho

DIFERENCIES MORFOLOGIQUES ENTRE VALENCIÀ-CATALÀ (I)

Els organismes que haurien de velar per la recuperacio, promocio, us, i recopilacio normativa de la llengua valenciana, sistematicament venen bandejant, no recomanant en els registres formals i quan no, prohibint, formes genuïnament valencianes. Eixe es el cas que hui nos ocupa: els substantius acabats en el sufix –ea.

Procedent del llati –itia, en valencià este sufix evolucionà a –ea, en castella fa –eza i en catala –esa

Vejam uns eixemples:

VALENCIÀ

CATALA

CASTELLA

agudea

agudesa

agudeza

bellea

Bellesa

belleza

fermea

Fermesa

firmeza

flaquea

flaquesa

flaqueza

fortalea

fortalesa

Fortaleza

gentilea

gentilesa

gentileza

grandea

grandesa

grandeza

malea

malesa

maleza

noblea

noblesa

nobleza

perea

peresa

pereza

Pobrea

Pobresa

Pobreza

Riquea

Riquesa

Riqueza

tendrea

tendresa

Terneza (ternura)

tristea

tristesa

tristeza

La presencia en català d’una -s- intervocálica en l’acabament -esa sona aci, en tot el domini llingüistic valencià, com si d’un castellanisme es tractara, sent esta una pronunciacio incomoda per als valenciaparlants. Fullana(1) ya apuntava a la llei d’estalvi de forces o de menor esforç, una de les quatre lleis de les que es servi la llengua valenciana per a evolucionar i formar noves paraules procedents del llati vulgar, adoptant solucions particulars per al domini llingüistic valencià a diferencia com ho han fet unes atres llengües germanes.

Es cert que les dos formes –ea i –esa han convixcut de dels temps antics, inclus en un mateix autor, pero ha segut la primera, -ea, la que sempre ha prevalgut en els escritors valencians. Del dos sufixos, la forma –ea, i no –esa, es exclusiva del valencià i a soles es practica pels valenciaparlants des de temps immemorials. La caiguda de la –s- deu ser molt antiga perque sempre primer es dona el canvi fonetic i despres passa dit canvi a l’escritura.

Nos recorda F de B. Cremades (2) que “la terminacio -ea es la que mes es conforma a la personalitat del valencià autocton en els escrits de tota classe des dels classics als nostres dies... Ya en Els Furs de Jaume I es la forma –ea i no –esa l’unica que apareix escrita”. Tambe en les Trobes en Lahors de la Verge Maria, Valencia, 1474 trobem: “grech é claréa, sense perea”

En temps de la Renaixença valenciana (s.XIX), els termens acabats en –ea (bellea, grandea, fortalea, etc) son arreplegats per Constanti Llombart i Josep Escrig en el seu diccionari (Diccionari Escrig-Llombart, 1887). Encara que tambe arreplega Llombart algunes de les formes –eça, sempre les remet a la primera, a la que considera la forma mes correcta.

A començament del s.XX, L’eminent filolec valencià Lluïs Fullana ensenyava que devien ser bandejades, com a impropies del valencià, les desidencies en –esa o –eza, que provenen del llati -itia d’alguns substantius abstractes, i gastar la desidencia –ea, per esta rao el seu diccionari unicament arreplega la forma –ea.

Tambe li dediquen un apartat especial llingüistes gens sospitosos com Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor i Badia Margarit quan en el seu moment reconegueren que el sufix –ea no devia ser considerat un dialectisme.

Francesc Ferrer Pastor (3) en el Diccionari de la Rima diu: “La forma en –ea es la normal en el valencià i en la llengua antiga i respon perfectament al tractament etimologic i, a mes a mes, en valencià es mes sentida com a mes entranyablent nostrada front al castellà –eza, puix que les formes en –esa sonen ací a castellanismes…)

Badía Margarit en la seua Gramática (4) diu en relacio al referit sufixe: “…sin embargo, este sufijo -itia no tiene dialectalmente la fijeza del catalán oriental, ya que pierde sistemáticamente la z en valenciano…”

Podem concloure que els substantius en el sufix –ea son part de la realitat llingüistica valenciana. Si els escritors classics valencians ya usaven esta desidencia –ea en els seus escrits, i si en el domini llingüistic valencià no s’ha deixat mai de pronunciar, ¿per quina rao hem de renunciar a la forma propia i substituir-la per una atra mes exotica?
La RACV es molt clara al respecte, considera que en vista de la qualitat i quantitat de paraules en –ea, hauria de ser un cultisme ortografic reconegut per les institucions que velen per la “nostra llengua”.

Per contra, els sectors anexionistes de la llengua valenciana en l‘ambit català tenen un especial interes de donar entrada a les formes catalanes, inexistents en la llengua valenciana, com a formes cultes i preferibles, lo qual està contribuint a vulgarisar i dialectalisar el lexic genuï valencià.

  1. Estudi sobre Filologia Valenciana. Lluïs Fullana Mira. Valencia, 1909.
  2. Normativa de la Lengua Valenciana. Francesc de Borja Cremades Marco, Valencia, 1985.
  3.  Diccionari de la Rima, Francesc Ferrer Pastor en la colaboracio de Josep Giner. Valencia, 1956,
  4. Gramática Catalana, Badía Margarit. Ed. Gredos, Madrid, 1976

cites

La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.
Lluis Fullana i Mira (1916)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: