El 550 aniversari del Magnanim
Per José Vicente Gómez BayarriL´any 2008 es commemora els 550 anys de la mort del monarca Alfons el Magnanim (1416-1458), rei que va contribuir notablement al desenrroll institucional i cultural del Regne de Valencia.
L´Aula d´Humanitats, la Seccio d´Historia i l´Escola d´Estudis Valencians de la RACV per a rememorar esta efemeride ha impartit un cicle de conferencies en un creuer pel Mediterrani Occidental visitant algunes de les poblacions emblematiques d´esta area geografica. En les ponencies es van abordar diversos aspectes de la vida, obra i relacio en Valencia d´este monarca politic i mecenes cultural i de la seua esposa la virreina Maria de Castella.
En el segle XV la ciutat de Valencia es va erigir en la mes important de les poblacions del territori peninsular de la Corona d´Arago. Una breu semblança biografica d´este Sobira ens aproxima a descobrir la relacio que mantingue en el Regne de Valencia i la seua preocupacio per la cultura
Alfons el Magnanim ha segut considerat com un dels reis mes valencià de tots els sobirans forals de la Corona d´Arago. Es notori, que el monarca va tindre certa predileccio per Valencia, Regne que contribuïa en subsidis a sufragar gastos de les seues campanyes mediterranies, i que no li originava problemes politics. La seua cort napolitana fon visitada i contà en notables prohoms valencians. Celebrà numeroses Corts i jurà els Furs i Privilegis del Regne. Durant el seu regnat, Valencia i el seu Regne van gojar de gran prosperitat i dinamisme en molts aspectes.
Una prova mes de l´afecte que professà a Valencia es manifestà en el fet que desijara contemplar la processo del Corpus Christi, en ocasio de la seua visita a la ciutat. De tal manera que en 1427 per a satisfacer la peticio d´Alfons el Magnanim i la de la seua esposa la reina Maria es va repetir la processo, - la documentacio la denomina “volta”-, el dia 3 d´agost per a que pogueren presenciar la solemnitat de l´acontenyiment i complimentar aixi als monarques.
En l´ajuda de la seua esposa, donya María de Castella, va convertir Valencia en el principal empori cultural peninsular de la Corona d´Arago. En el seu regnat, la piadosa Reina consort, Virreina de Valencia (1419-1458), que va eixercir el carrec de Lloctinent General de la Corona d´Arago, fundava els monasteris de la Mare de Deu de Jesus i de la Santíssima Trinidad, es preocupà pel Palau Real, va alçar el convent de Sant Domenec, es regalà a la catedral Valentina el Sant Calze que es conservava en l´Aljaferia de Saragossa, les reliquies de Sant Lluis, bisbe de Tolosa i les cadenes del port de Marsella que es troben actualment en l´Aula Capitular de la “Seu”, com a trofeu de guerra. Se consolidà la Generalitat General del Regne, es creararen l´Archiu del Regne i el carrec de Mestre Racional, i el 20 de març de 1441 fundà el Real Colege d´Apotecaris de la Ciutat i Regne de Valencia.
En el seu regnat, l´any 1455, va ser proclamat Papa el valencià Alonso de Borja, en el nom de Calixt III i es canonisà a Sant Vicent Ferrer, pel tal motiu la ciutat organisà una solemne processo.
Una part dels fons de la biblioteca napolitana d´Alfons el Magnanim, posteriorment, passaren a engrossar la Biblioteca Universitaria de Valencia, ubicada fins fa uns anys en la seu de l´antiga Universitat Lliteraria de Valencia, en el carrer de la Nau, i actualment depositats en estancies del Monasteri de Sant Miquel dels Reis.
La zona de la governacio d´Oriola, annexada per Jaume II al Regne de Valencia, i que pertanyia eclesiasticament al bisbat de Cartagena, va solicitar i consegui de la Santa Seu que es creara el nou bisbat d´Oriola per a aquella demarcacio territorial, en temps d´Alfons el Magnanim.
Dit monarca va morir el 27 de juny de 1458 en Napols, “trencando l´alba”, com deixaren escrites les missives anunciadores de la seua mort que va rebre el Consell Municipal de la ciutat de Valencia. En el seu recort se celebraren grans funerals i la seua mort originà una rica lliteratura panegirica en les distintes cancelleries dels monarques de l´epoca. La seua grandea es plasmà i podem sintetisar-la en una sentencia que arreplega el poema que li dedicà el seu amic i poeta valencià Ausias March “En temps dels deus, els homens li adoraven”.
cites
La llengua te vida propia independent, lliteratura propia i pot formar la seua historia d’evolució morfológica dende que s’emancipa de sa mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt menys lliteratura propia; per lo tant, rigause d’aquells que sostenen que el valenciá es un pur dialecte; eixos no han llegit nostres clássics del sigles XIV, XV, XV, i XVII.Lluis Fullana i Mira (1916)
diccionari
corrector
LINKS
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
NAVEGA EN
VALENCIA
