90 anys de la Declaracio Valencianista

Des del valencianisme que en coherencia proclama una realitat valenciana singular, des d’eixe moviment que treballa per mantindre una concepcio nacional lliure d’ingerencies i tuteles, nos es precis no perdre de vista els nostres origens i, de tant en tant, revisar la propia historia que este moviment començà a generar a finals del segle XIX i principis del passat. Si fem aço nos sorprendrem i molt mes encara si eixa revisio la fem exhaustiva; llavors comprovarém la quantitat de documentacio que diferents colectius, entitats i partits politics generaren per tal d’anar conformant un corpus ideologic i, cóm no, identitari.

Com es natural, al principi, la societat valenciana es mogue entre titubejos, indecisions que comportaren la falta d’un corpus solit o consolidat i que l’abocarien a no poder cohesionar-se al voltant d’un proyecte autonomiste durant la Segona Republica. Arribar a un minim consens en una anteproyecte d’Estatut no nomes costà molt, mes encara, éste no era ni representatiu del conjunt de la realitat valenciana, ni menys encara de tot el territori. Nomes unes minories conscienciades i, com diem, sense una implantacio en tot el territori, assumiren eixe proyecte que quedaria frustrat de manera definitiva per l’esclat de la Guerra Civil.

Des de la perspectiva que dona el temps hui es poden analisar les aportacions de figures fonamentals com Gaetà Huguet Breva o Fausti Barberà (noms que ya formen part de l’imaginari colectiu valencianiste), pero tambe de Rafael Trullenque, Rossent Gumiel, Ignaci Villalonga…, sense oblidar l’accio dinamisadora de distints colectius. D’estos ultims es vol citar ara a la Joventut Valencianista1 puix possibilità la Declaracio Valencianista, document del qual es prete destacar tant els huit punts fonamentals de que consta, com parlar de les persones que precisament desenrollaren els mateixos en diferents colaboracions, les quals es succeiren en el temps, sent publicades com la Declaracio en el diari vesperti La Correspondencia de Valencia. Possiblement sense ser massa conscients, uns i atres anaren donant forma i completant un corpus valencianiste, en este cas en un conjunt de principis i de preceptes que conformarien la part teorica d’este moviment. Cert es que -com ya s’ha mencionat- en eixe moment podem trobar-nos en posicions encontrades, especialment en lo que es referix a elements identitaris, procedencies, filiacions… i en que, i en aixo coincidiran tots, idealisaran l’epoca de la conquista jaumina, arreplegant l’herencia del romanticisme i no fent justicia a la linea constinuista que nos pot lligar en els pobles ibers (idea tan estimada per Nicolau Primitiu o Julià San Valero), o a l’especial protagonisme del qual el Regne cristia de Valencia es faria acreedor per se.

En esta mateixa publicacio, en anteriors numeros, ya s’han realisat alguns estudis i aproximacions ad alguna de les figures mencionades en anterioritat. Ara nomes es volen fer uns breus apunts sobre un document, tambe controvertit, com quasi tot lo que produixen els valencians al voltant de la seua propia identitat i sobre la seua proyeccio com a poble, pero que nos conve coneixer per a seguir refermant la nostra condicio com a colectivitat. Este document es la Declaracio Valencianista de 1918, una proposta que comportava la dinamisacio del moviment valencianiste i que implicava acabar en l’immovilisme de certes entitats, que fins al moment l’havien capitalisat.

La Declaracio Valencianista apareix en un moment en el que es propicia el reconeiximent de les minories nacionals: la proclama o discurs dels “Catorze Punts”2 del president dels EE.UU., Wilson3, que propiciarà un soport, despres d’acabada la I Guerra Mundial (1914-1918), a l’esclat dels moviments nacionals que ya eren emergents en el continent europeu des de finals del segle XIX. En Valencia, Patria Nova, Unio Valencianista Regional (Unio Valencianista) i Joventut Valencianista seran algunes de les entitats mes progressites que intentaran obrir noves dinamiques en un “valencianisme” anquilosat i seqüestrat pel conservadurisme. Precisament Unio Valencianista i Joventut Valencianista seran les impulsores de la Declaracio Valencianista de 1918, un document que s’articula en huit punts i en uns atres tants comentaris o “glosses” que faran destacats membres d’estes agrupacions com: Eduard Martínez Sabater, Ignaci Villalonga Villalba, Josep García Conejos, Eduart Martínez Ferrando, Pasqual Asins Lerma, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluïs Cebrian Ibor. Del comentari de les glosses, aixina com d’una breu aproximacio als personages dels que trobem referencies, convindra ocupar-se en futures colaboracions; ara nos llimitarem nomes a transcriure la propia Declaracio, que aparegue publicada el dia 14 de novembre de 1918 en La Correspondencia de Valencia:

“Declaració Valencianista

Les bases que la “Unió” i la “Joventut” valencianistes defensen, prescindint de les idees que’n atres ordens pogueren professar els seus components, son estes:

1. El Poble valenciá, integrat per els habitants de les tres províncies actuals constituix una fòrta personalitat social caracteritzada per la possessió d´una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de condicions econòmiques.

2. Esta personalitat, per el fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.

3. Reconeixem la compatibilitat de l´Estat Valenciá i la seua convivència amb les demés regions i nacionalitats ibériques dins d´una Federació Espanyola o Ibérica, establint clarament la distinció de atribucions de l´Estat Valenciá i el Federal, i una consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions pròpies de l´Estat Valenciá deuran ser exercides amb plena sobiranía, sense cap intromissió extranya.

4. Sense prejutjar definitivament la divisió de estes funcions acceptém per el moment, la formulada en la Assemblea de Parlamentaris de octubre de 1917.

5. Existint en València, segons els territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demaném la cooficialitat per a els dos idiomes.

6. Conseqüents amb la idea de respecte als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia, tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d´una llei municipal que procure, per a els ajuntaments la máxima eficacia tècnica compatible amb els principis democrátics.

7. Reconeixent les varietats locals dins de l´antic Regne de Valencia i conseqüents amb el criteri descentralitzador, el Estat Valenciá respectará les varietats provincials o comarcals, quan els respectius municipis les consagren per Unions i Mancomunitats entre ells.

8. L´Estat Valenciá podrá mancomunar-se, per a fins concrets, amb atres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.”

Tambe els comentaris sobre les qüestions que s’aborden: nom del territori, llengua valenciana cooficial, estat federal, facenda propia, integritat territorial valenciana… mereixen un estudi comentat, pero sera convenient, primer que res, deixar el contingut de la Declaracio a la reflexio del llector.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari