Des de la gramatica normativa de l´Academia de Zaplana (III)

Per Josep Lluïs García Ferrada

SEGUIXEN LES RIALLES. III 

No creguen que les rialles s’acabaren en els preliminars de la gramàtica, no, la cosa donà per a mes i en total complaença comprovarem cóm, en la mateixa fe dels conversos, seguixen explotant les normes de Castelló, hasda arribar al ridícul de ratificar algunes coses d’aquell mal invent catalanero que d’haver segut uns científics com se creuen, ara haveren rectificat i haveren arrelgat el desbarrament de la normativa de Fabra.


Emblema dels monarques de la
Corona d´Arago

Una de les burreres, continua sent el so de la CH, a la que seguixen negant-li el pà i la sal i incorrint en una aberració filològica imperdonable, infringida al poble valencià (que no pronunciarà en la vida XUFA, sinó CHUFA). Per no resoldre el problema aplicant una sola lletra, tenen que acudir a quatre grafies, quatre (X, TX, IG i G) que, ademés de lo pervers del sistema, no fa mes que complicar l’escritura d’eixe català que tant defenen. No se pot escriure Xilxes o Xirivella i eixe mateix so que en principi de paraula volen que sone com la CH valenciana, servixca, també, per a que en mig de paraula, sone d’una atra manera, com per eixemple en rebaixes. Això son verdaderes barbaritats científiques que no li passen per alt a cap fillolec responsable; pero ya sabem en quines mans està el pandero.

L’apartat 4,4 el de la grafia TZ, constituix un atre mes dels modos aberrants de lo que volen que s’escriga no pronunciant-se, com no se fa, en la parla normal. En valencià pronunciem “caracterisar” i no “caracteritzar”, i diem “realisació” i no “realització”. Totes estes coses conduixen a l’usuari de la llengua a escoltar cóm en Canal 9, escriuen en pantalla “els ofereix este programa” i lligen “els oferix”, no sé si per vergonya.

No cal que els explique de qué va l’assunt perque es de tot lo món conegut. Pero no vullc saltar-me l’apartat 4,5 on pàrla, la grámatica, de la representació del so comú a les grafies G, J, TG i TJ, perque es de lo mes curiós. Per culpa d’unes raons etimològiques que no s’exponen, que se les engulen, s’han d’escriure eixos dígrafs entre mig de moltes paraules que, de fet, en la parla comuna tampoc se pronuncien, com per eixemple: coratge, paisatge, desitjar, pitjor, corretjut, platja, metge o fetge, i que tots pronuncien: corage, paisage, desijar, pijor, correjut, plaja, mege o fege.

No cal recordar, tampoc, que la consonant CH, s’arreplega en tota la lliteratura valenciana del sigle d’or i que, evidentment es una lletra tan valenciana que don Lluïs Revest, l’home al que acodixen estos sabuts per a validar les normes del 32, diu d’ella: La “CH” representa l’africada sorda (equival a la x en principi de paraula o darrere consonant i al dígraf tx dels catalans). La conservació de la Ch seguint un ús iniciat fa mes de quatre segles en Valéncia, conforme a la practica molt ben raonada del pare Fullana té l’avantage de no confondre, en l’escrit, sons tan distints com los inicials de chic i Xativa. Es esta, una mes de les opinions del mestre Revest, a les que no feren gens cas ni els normistes ni ara mateixa la gentola d’eixa loca acadèmia, que Zaplana li oferira a Pujol per a major gloria del catalanisme.

Pero no creguen que en contra de la norma 13 de les de Castelló, sols parla mal Revest, no; un contemporaneu i mes actual que don Lluïs, un tal Perez Moragón, declarat catalaniste, te el valor d’escriure en un opusculet que edità 3i4, lo següent, referent ad eixa norma: “…és la mostra mes desencertada de confusionisme d’aquestes articulacions, així com de les seues correlacions amb sons equivalents del francès i del castellà”.

¿I, desprès d’estos eixemples que els bobos útils de la loca acadèmia coneixien, han tingut el valor o la desvergonya de no solucionar el problema aplicant la consonant CH, com Deu mana, la tan valenciana lletra de la CHUFA i l’ORCHATA a la nova normativa? ¿No creuen que eixa gramàtica es per a riure’s mes, que llegint en un TEBEO?

Arribem, ara, a una de les tantes parides d’este destarifo metodològic, com es la de la ele geminada. Tornen a insistir en que “per raons etimològiques”, cometen esta aberració; pero eixes raons etimològiques no les expliquen, dic yo si perque els seria impossible justificar l’absurt. Així que se llimiten a dir que certs cultismes s’escriuen amb l.l: al.licient, Avel-li, Brusel.les, il.legal, novel.la, aquarel.la o Compostel.la, fiquen per cas, quan, en cap de les paraules que s’indiquen i en llengua valenciana, se pronuncien com ells pontifiquen. Per a major descrèdit, esta norma tampoc s’arreplega en cap passage de cap autor dels nostres clàssics. Es Ivan Tubau, un filolec català, qui referint-se ad esta L geminada, escriu en el seu llibre “Paraula viva contra llengua normativa”: ¿Hi ha alguna raó no etimològica per mantenir en l’ortografia una geminació que no es fa, quan la mateixa ortografia no reflecteix dobles consonants que sí que se fan?

¿Perquè no expliquen estos sabudets que han parit este bodriu de gramàtica, d’on se trauen l’etimologia de la ele geminada? Continuarè, ho promet, per seguir baquejant-me de riure.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
junts front a la AVL
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: