Associacio Cardona i Vives

25 Anys de “Cardona Vives”

Per Leopoldo Penyarroja Torrejón i Eliseo Forcada Campo

S’unixen els bons recorts i el sentiment de gratitut a l’evocar la data de fundacio de nostra Societat Cultural “Cardona Vives”, ara fa 25 anys, quan un grup de castelloners, amants de la seua llengua, la seua historia, i la seua identitat natural, espentats per eixe gran intelectual que fon Mn. Josep María Guinot i Galán, institucionalisà, en forma d’associacio, la defensa i promocio d’eixes inquietuts patriotiques (patriotiques en el sentit més etimologic, perque naixien del llegat natural rebut dels pares i de la nostra terra). Els qui firmem estes notes, participants en la fundacio, recordem els noms de José María Escuín, Víctor Bort, Vicent Insa, i atres fills de nostres benvolgudes comarques castellonenques, part de la terra valenciana no sols des de la reconquista i re-fundacio del Regne de Valencia per la voluntat politica de Jaume I, en 1238, sino de molt abans, en el marc de la civilisacio hispanica.

Lleopolt Peñarroja

Pero lo ocorregut des del 82, quan encara es vivia entre nosatres l’unitat de consciencia i accio valenciana, i encara un cos d’intelectuals llaurava en la mateixa direccio transmetent-nos un sentiment de força colectiva, sobrepassa la capacitat de sorpresa. El canvi de signe politic de la Generalitat, en 1995, que -suponiem- pararia l’agressio de l’anexionisme catala, alimentat per l’anterior adimistracio, no es va traduir, salvo en els simbolismes, en res visible. Al contrari, infectat ya el sistema educatiu i mediatic, la norma del no meneallo (que tot es quede com està, es dir, en les mans dels mateixos gestors de l’anexionisme) fon el sintoma palpable de la rendicio llingüistica i cultural en que hui nos trobem.

Hi ha fets i fites clau en este trayecte. El Dictamen del Consell Valencià de Cultura de 13 de juliol de 1998, mare de tots els darrers mals del valencianisme, soterrava la capacitat normativa de la RACV; acceptava ab claritat meridiana l’unitat del catala; vorejava l’autentica normativisacio valenciana de l’ultim quart de sigle; reduia al no res la verdadera llengua valenciana historica i creava una nova entitat liquidadora del valencià: l’AVLl. Ab este dictamen dictat, el poble valencià perdia tota garantia futura de preservacio de la seua llengua i es trencava, en part per l’incoherencia de les seues entitats més senyeres, inclosa la RACV, lo que quedava del valencianisme cultural.

Els politics (els qui no defenen ni la nostra llengua ni el nom de la nostra llengua i els que sols defenen el nom, pero no la llengua) dotaren eixa extranya Academia ab una majoria abrumadora de partidaris de l’anexionisme catala, es dir, posaren la llengua valenciana en mans dels qui volien la catalana. I tenim el cas inaudit d’una Academia que es un microparlament de partit unic i majoria inalterable, que no treballa per a recuperar a llengua de la societat que la manté, sino per a liquidar-la i imposar la del vei.

Eliseo Forcada

El 9 de febrer de 2005 la propia AVLl votava per unanimitat, es dir, incloent els vots dels exvalencianistes, el dictamen autotitulat “principis i criteris per a la defensa de la denominacio i l’entitat del valencià”: l’assalt més frontal mai abans intentat des d’una institucio de la Generalitat a l’identitat d’una llengua i d’un poble. El dictamen, monument a l’ignorancia historica i cientificament pedestre, no fea sino desarrollar lo que ya dia el del 1998: que el valencià es catala i se li pot dir catala. Se fea en realitat una subversio, des de dins, del nom de la llengua, no de la llengua, perque ésta (la gramatica, el lexic i l’estructura sancera del nostre valencià patrimonial) ya havia segut liquidada per l’AVLl a traves d’una serie de dictamens anteriors i parcials, des del que proclamava l’oficialitat de tots els usos catalans de la Conselleria de Cultura de temps de Ciprià Ciscar (1982), al que catalanisava de cap a peus el curriculum de l’ensenyança elemental i secundaria del valencià. El treball de liquidacio ha continuat ab la denominada “Gramatica Normativa Valenciana” i el “Diccionari Ortogràfic”, de 2006.

La longa manus del poder invisible ha arribat a l’interior de nostres més amades institucions, i en 2003, per mig de la fantasmal introduccio dels accents de les Normes del 32 en nostra normativa valenciana del Puig, realisada en contra del sentir majoritari dels seus usuaris, del sentit comu i de la rao cientifica, ha conseguit trencar el cor mateix de nostra normativisacio: la Secccio de Llengua i Literatura de la RACV, ultim castell de defensa de la nostra llengua.

Hui, el panorama, en Valencia, i en Espanya, està a la vista.

Nos queden la consciencia i l’esperança, que no hem de perdre so pena de deixar de ser lo que som. Tambe la satisfaccio de saber que nostra Associacio ha segut i es un referent de rectitut i fidelitat en la ciutat i les terres de Castelló.