Associacio Cardona i Vives

Jaime Siles (Poesia)

Per Josep Lluïs García Ferrada

Desde fa alguns números, venim publicant en Renou, eixemples poètics d´alguns del millors poetes valencians que escriuen en llengua espanyola. Considerem, ben al contrari que els catalans, que tant eixa llengua com la Valenciana, son patrimoni de tots els valencians. Per atra banda, ho hem repetit alguna vegada, la poesia nacional està dominada molt seriament per poetes valencians. Hui portem ad estes planes, -sense que el ritme de aparèixer en Renou, puga considerar-se un rankin, o mes be la circumstancia de tindre mes a ma a cada autor- a Jaime Siles, que es valencià des de 1951. Jaime estudià en Salamanca, Tubinga i Colina. Ha segut catedràtic en universitats com les de Viena, Salzburgo, Graz, Ginebra i, inclús en Madison (Wisconsin). En l´actualitat impartix filologia llatina en l´universitat de Valéncia. En una semblança tan curta no nos podem estendre en el currículum d´este gran poeta, soles dir que te, entre atres, el Premis nacional de la critica, el Fundación Loewe, o el Internacional de la Generación del 27, i , en 2003, se li concedia el Teresa de Avila, pel conjunt de la seua obra.

A veces oigo una campana china
en medio de un jardín lleno de rosas
que suena en mi interior y que ilumina
algas dormidas, playas perezosas.

A veces oigo un làpiz cuya mina
describe trayectorias misteriosas:
un punto o una curva que termina
en no sé cuántas líneas sinuosas.

A veces oigo llegar des de muy lejos
un perfume que cruza los espejos
de un sonido que suena en el color

de otro perfume cada vez más lejos
que escucha los reflejos de reflejos
de una playa que solo es un olor.

A vegades escolte una campana china
en mig d’un jardi plenet de roses
que sona en l’interior i que allumena
algues dormides, plages pereoses.

A vegades escolte un llapis i sa mina
descriu trayectòries misterioses:
un punt o una curva que acaba
en no se quantes llinies sinuoses.

A vegades escolte arribar des de molt llunt
un perfum que creua els espills
d’un so que sona en el color

d’atre perfum cada vegada mes llunt
que escolta els reflexes dels reflexes
d’una plaja que sols es un olor.

cites

No es el catala una llengua romanica que sempre haja estat entre les llengües en personalitat propia: tot lo contrari, era considerat com una varietat dialectal de la llengua provençal, i nomes des de fa relativament poc, ha mereixcut la categoria de llengua neollatina independent
A. Badia Margarit