Associacio Cardona i Vives

Editorial

Per Gonzalo Romero Casaña

Fa anys en esta editorial, que porte escrivint vora ya d’onze anys, relatava les sensacions que vaig tindre, despres d’assistir ad eixa entrega que de les Palmes Dorades Ilicitanes, es fa des de casi tres decades en la bonica ciutat de les palmeres. Alli en el sur, com li agrae dir a l’amic admirat i volgut, President del Grup Cultural Ilicità “Tonico Sansano Mora”, Josep Esteve Rico Sogorp, ens reuniem diverses entitats culturals de tot lo Regne.

Gonzalo Romero Casaña

El fet es que encara que l’acte d’entrega de dits guardons, sempre resultava ser solemne, i impecablement organisat pels nostres companyers del Vinalopo, al final del mateix tenia lloc un debat sobre qüestions d’actualitat o historiques al voltant del valencianisme. Un fet com este, que en principi res te de roïn, sino més be tot lo contrari, puix pense que el confrontar idees, proyectes, punts de vista, o plantejaments distints, encaminats a fer les coses lo millor possible i entre entitats i persones unides per l’amor per lo nostre, solia acavar en una constatacio de lo llunt que estem les associacions valencianistes, en tindre clars uns objectius comuns, i lo que es tal vegada més greu, tindre clar que el principi irrenunciable de l’atra part a mantindre la seua llibertat, deuria ser tambe una obligacio primerissima, a tindre en conter per aquells als que s’arroguen la condicio de poseedors de la veritat absoluta.

Curiosament, el meu amic Rico i yo, l’u d’Elig, i l’atre de Castello de la Plana, soliem mirar aquell desgavell, de “¡Tu vas fer!”, “¡Yo vaig dir!”, “¡Ell va pensar!” …, en certa pena i incredulitat, mentiria si diguera que tot lo mon alli reunit apart dels mencionats, actuava d’eixa manera, per sort en el valencianisme tenim, moltes persones a les que els seus solits ideals mai els han fet pedre la flexibilitat, i la moderacio, i sobre tot les ganes d’escoltar, indispensables per a entendre-mos entre mosatros mateixa.

Esta historia que varios anys repetirem, i repetim, es sense cap de dubte, el pijor enemic que tenen les entitats valencianes, que des de Sant Rafel del Riu al Pilar de la Horadada, entenen i defenen la singularitat propia d’esta terra, esta gent, esta Llengua Valenciana, o esta cultura, que conforma l’actual Comunitat Valenciana.

El valencianisme cultural necessita un pacte, un pacte d’unitat en lo basic, de respecte entre associacions i idees, entre persones i maneres d’actuar, per supost el pacte no significa que es tinga que donar per bo tot lo que facen els nostres, ni molt menys, la llibertat d’opinio i d’accio, deu de tindre camps amplis en els que se puga desenrollar, pero eixa llibertat te uns llimits, perque la llibertat d’uns sense dites llimitacions pot caure en el fatal error de convertir-se en dictadura per ad atres.

La tolerancia, el respecte, la comprensio, no exents quan aixina s’entenga de discrepancia, deuen de ser punts irrenunciables a seguir si de veres volem, que el nostre idealisme, basat en la valenciania de les terres de Castello, Valencia, i Alacant, siga el referent de la cultura i idiosincrasia de la nostra terra.

¡Ixca!, s’entenguen estes paraules que de cor escric, i despareguen per a sempre, les veritats absolutes, els camins obligats, o les mentires convinancieres d’interessats en enfrontar un moviment cultural, massa valuos per a deixar-lo pedre per falta d’enteniment si de veres volem defendre l’idea de lluita i defensa de la nostra Patria Valenciana.