La batalla d´Almansa. Part 1ª

El 25 d’abril de 1707, en la plana d’Almansa, dos eixèrcits chocaren en una batalla que va decidir el destí de Valéncia com a Regne. Allí, es va perdre, i es va guanyar, una corona. Les conseqüències de la batalla d’Almansa encara estan vives en el subsconscient colectiu dels valencians. A rant de la derrota de les tropes austracistes, el nou rei Felip V va abolir l’antic sistema foral valencià, “por justo derecho de conquista”, i els valencians somesos a una terrible repressió. Des de llavors es diu que, quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

Felip V als 18 anys

Una guerra.

A finals del segle XVII, el Regne de Valéncia travessava una etapa de rebelió. El sistema feudal valencià, establit per Jaume I i el seu besnet Alfons II, havia patit una dura prova en el bandejament dels moriscos, en 1609. Des d’eixe moment, bona part de la noblea valenciana, per dir-ho senzillament, no arribava a la fi del mes, i l’unica solució era pujar els impostos que pagaven els llauradors. Un tribut especialment rebujat pels llauradors era la partició de fruits, es dir, que hi havia que entregar al senyor una part de les collites. Una bona part dels llauradors estaven en contra de pagar, i raonaven que eixes càrregues eren ilegals. Per aixó, començaren a obrir pleits i a denunciar als senyors. Pero en 1693, els llauradors de Muro i les poblacions veïnes s’alçaren contra el duc de Gandia i el comte de Cocentaina, per a protestar per l’arrest de quatre homens de Vilallonga pel bale del duc de Gandia. La revolta, coneguda com la Segona Germania, fon ràpidament sofocada per la milícia, comandada pel governador de Xàtiva. Un dels seus principals dirigents, Francesc García d’Àvila, de Ràfol d’Almunia, va poder fugir.

Hi havia, per tant, descontent en el camp valencià. En aixó, en novembre de 1700, muigué sense fills el rei de Valéncia i Espanya, Carles II, de la familia Austria. En el seu testament, deixava la corona al net del rei de França Lluïs XIV, de la familia Borbó: Felip d’Anjou. El jove, proclamat rei d’Espanya com a Felip V, anà a Madrit a ser coronat monarca d’Espanya. Pero esta resolució no fon ben vista en Europa. El cosí de Carles II, l’Emperador Leopolt I, de la familia Austria, va considerar que li havien furtat una herència que no devia eixir de sa Casa. Per atra banda, Holanda i Anglaterra, enemics de Lluïs XIV, varen vore en por l’engrandiment que ara tindrien França i Espanya unides. D’eixa manera, es va formar un front europeu per a impedir que Felip V fora rei d’Espanya. Com a candidat, Leopolt va presentar al seu segon fill, l’archiduc Carles.

Carles d’Austria tenia entre els seus consellers militars a Jordi de Hesse, que havia segut virrei de Catalunya. També estava entre aquelles personalitats un valencià, Joan Batiste Basset, un home que havia fet carrera en l’eixèrcit imperial d’Austria lluitant contra els turcs en Hungria; era un home valent, impulsiu, generós.

Per a començar, els austríacs atacaren les possessions espanyoles en Itàlia. Felip V, que estava fent Corts en Catalunya, les va interrompre i se’n anà a la guerra. L’enfrontament va passar per diversos episodis, pero estava clar que les batalles decisives s’havien de lliurar en Espanya. Per aixó, confiant en les amistats que Jordi de Hesse mantenia en Barcelona, es va dispondre un desembarcament de tropes britàniques i holandeses en esta ciutat en 1704. Aquella expedició fracassà, i a soles va conseguir capturar Gibraltar. A l’any següent, en juliol de 1705, es va plantejar una nova expedició des de Lisboa cap a Barcelona. En ella es va embarcar Joan Batiste Basset, i junt ad ell estava, com agent dels austracistes, Francesc García d’Àvila. Si era la mateixa persona que en 1693 havia participat en la Segona Germania, es cosa que es discutix.

Quan l’expedició es va detindre en Altea per a fer l’aiguada, Basset demanà permís per a desembarcar i alçar al Regne de Valéncia. Carles d’Austria li donà fussells, tambors i alguns diners, pero ni sol home. Pero quan García d’Àvila arribà a la plaja, va buscar als seus contactes, i en poques hores va juntar un eixèrcit de llauradors dispostos a defendre la causa de l’archiduc Carles. Dos dies després, Dénia capitulava i es proclamava a l’archiduc, rei Carles III. En les semanes posteriors, Basset feu una marcha triumfal fins a Valéncia, que en decembre li va obrir les portes. El Regne de Valéncia, excepte algunes comarques en mans dels borbònics –com Peníscola, que no es va rendir i fon assejada desset messos-, era austraciste. Per a aconseguir el recolzament a la causa, Basset va prometre als valencians que quan Carles III fora efectivament rei, es faria justicia, i els impostos senyorials i les particions de fruits serien suprimides. Esta postura era clarament revolucionària, pero Basset la trobaria justificada en el fet que bona part de l’aristocràcia valenciana era borbònica, i per tant, traïdora a Carles. Mentrimentes, en Barcelona desembarcaren les tropes ingleses. Montjuich va opondre ressistència, i en l’assalt muigué Jordi de Hesse. Catalunya quedà també dins del bàndol austraciste a finals d´any.

La repressió als borbònics en Valéncia fon mínima, i no hi hagué cap d’ajusticiament que no fora en causa. Basset va resistir un sege dels borbònics, mentres en la primavera de 1706 Felip V va intentar recuperar Barcelona, pero fracassà. Quan els borbònics es retiraren, des de Catalunya els anglesos avançaren cap a Valéncia, comandats pel comte de Peterborough, enemic de Basset. Quan Peterborough entrà en Valéncia, va asumir el comandament suprem, i acabà detenint i empressonant a Basset i als seus amics.

Este fet fon molt important. Els valencians entengueren que Carles III preferia entendre’s en la noblea, i que les promesses de supressió de tributs eren fum de boja. Llavors, sustituïren la devoció a l’archiduc per l’indiferència. Aixó es va vore incrementat pels abusos comesos pels soldats anglesos, que requisaren casi totes les cavalleries de l’Horta per al seu eixèrcit.

Eixe any de 1706 pareixia que acabaria en la victòria de Carles d’Austria. Un eixèrcit angloportugués, comandant pel marqués Das Minas i Lord Galway1, facilità que l’Archiduc controlara Saragossa i entrara en Madrit el 20 de juny, i Alacant es va rendir a Carles en agost, després de dos seges i un bombardeig naval. Pero en aixó, des de França Lluïs XIV va enviar reforços al seu net Felip. Al seu front anava Jaume Fitz-James Stuart, duc de Berwick, fill bort del rei Jaume II d’Anglaterra. La presència de Berwick obligà a Carles d’Austria a eixir de Madrit cap a Valéncia, a on entrà el 30 de setembre de 1706. El 10 d’octubre, jurà els Furs de Valéncia en la Seu, sent l’ultim rei en fer-ho.

Berwick, per la seua banda, es va adreçar cap a la Mancha i el sut del Regne, ocupant Oriola i Elig. Era un eixèrcit en pocs cavalls i mal alimentat. Varen prendre Xixona, Elda i Novelda, estes dos efímerament. Berwick necessitava reforços i provisions, i volia ressitir en Oriola i Cartagena. Pero en realitat, els austracistes desconeixien la seua delicada situació, i pel contrari, temien una contraofensiva del general borbònic. Per aixó, evaquaren la vall del Vinalopó, i a l’hora, es plantejaren concentrar en la Foya de Castalla les tropes ingleses, holandeses i portugueses aquartelades en Valéncia i Alacant. El 8 de febrer de 1707, l’esquadra de l’almirant britànic Clowdisley Shovell desembacava en Alacant 9.000 homens, holandessos i anglesos. Llavors, els austracistes cometeren un greu erro. El 21 de febrer es feu un consell de guerra en Valéncia, presidit per Carles d’Austria. Es sabia que Berwick anava a rebre reforços de França, que alvançaven comandats pel duc d’Orléans. Per un costat, hi havia que impedir la conjunció dels dos eixèrcits borbònics, i per atre, per a Carles d’Austria era prioritari recuperar Madrit; per tant, es va decidir no atacar a Berwick per Múrcia, i dirigir-se cap a Madrit per Xàtiva i Almansa. D’eixa manera, pensaren, Berwick es sentiria amenaçat i no atacaria. A soles es va contemplar en eixa àrea la recuperació d’Oriola, per a contentar als valencians. Tot decidit, el 7 de març, l’Archiduc va abandonar Valéncia cap a Barcelona, enduguent-se tropes que minvaren l’eixèrcit aliat.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari