Des de la gramatica normativa de l´academia de Zaplana (I)

L’adquisició d’un eixemplar de la nova Gramàtica establida per ad eixa llengua inventada per l’AVL, me motivà a escriure sobre ella i a fer un anàlisis exhaustiu sobre el contingut de la mateixa.

Premonicio de lo que anava
a ser l´AVLL per al poble valencià:
¡PESADILLA!

Degut a que tot el treball s’ha tingut que basar en varios artículs que separaren la temàtica per a fer-la mes atractiva, la direcció de RENOU, ha pres la decisió de publicar-los correlativament en cada numero de la revista; vol dir açò, que en quatre ocasions consecutives aniran apareixent estos escrits per a que cada llector se senta informat sobre el contingut d’eixe bodriu que desprès de tant de temps s’han tret de la manega els impresentables acadèmics de la “loca acadèmia de Zaplana”.

Han perdut, els “benpagats de la ciència”, la gran ocasió de demostrar la seua voluntat per a defendre la Llengua Valenciana autentica, la del poble, la conreada per tot lo mon i, han preferit, en este desbarrament indecorós i abrreant, riure’s, atra vegada, dels valencians.

L´autor confia en que la delectació de la que ell ha gaudit, faça, que també disfruten els amics de la nostra revista.

El passat dissabte, dins dels programes dels viages a Valéncia que tan desvanit me deixen i me reconforten, portava entre cella i cella comprar algun TEBEO, de Mortadelo i Filemón, fique per cas; pero, front als llibres d’una important llibreria, me varen poder mes les ganes de riure, de descantillarme a rialla batuda, que de perdre el temps en eixos personages còmics als que ya coneixia.

Portada del llibre
"La Llengua Valenciana" de
D. Lluis Revest Corso

¿I a que no saben per qué vaig baratar, a última hora, els tebeos de Mortadelo i Filemón?: Per la Gramàtica Normativa Valenciana. I els puc assegurar que encara m’estic partint de la rissa, perque els científics “benpagats” de la Figueres, -els de l’acadèmia pactada entre Zaplana i Pujol- desprès de l’anàlisis detingut d’eixe bodriu de llibre -que me va costar una pasta, pero la done per ben invertida perque mes val un gust que cent panderos- me pareixen, en quant a filologia científica, la “troupe” dels Fofitos.

Començaren les rialles ya en la primera pàgina en l’apartat dels “Preliminars”. En lo mes fondo de les entreteles d’estos “benpagats”, seguix vigent el dictamen que ya figura, inclús, en l’Estatut, i la pròpia idea del sistema llingüístic unificat. Ad ells, d’eixe altar del cientifisme, que no els baixen, com no baixen, tampoc, ad eixos santons que seguixen situant en lo mes alt de la trona de la llengua d’ells, a Guarner, Carles Salvador o Enric Valor, tres verdaderes figures del rampant catalanisme, tres precursors de la discòrdia, dels que, com si no els coneguérem i sapierem lo que foren, ara els situen com a la matèria primigènia per a “la dignificació de la llengua que culminá amb la signatura de les Normes de Castelló”.

Rematen la plana 12, en una afirmació que si el partit en el Govern tinguera visió de futur i suspicàcia, i un tant de tolerància i mala llet, s’adonaria de per on van els tirs (yo ya sé que ells saben per on van eixos tirs i saben ben be lo que fan) al llegir que aquelles normes del 32, “aprofundien des d’una òptica valenciana, en la tasca codificadora iniciada per Pompeu Fabra”. ¿Ho volen mes clar? Que algú m’explique, puix, que c. pinta Fabra en la codificació de la Llengua Valenciana, i perquè ara, estos, intenten santificar al químic com al gran valedor de la parla dels valencians. Està clar perquè ho fan i, també està clar on volen anar a parar. Ells intenten que aquella jugarota de Castelló, siga el desideràtum de l’unificació, que aquell bodriu, se torne en la taula de salvació d’una llengua a la que no estimen pero a la que volen ofendre i enterrar.

“Les normes de Castelló…-diuen- van ser ràpidament acceptades per la immensa majoria dels usuaris de la llengua escrita”: ¡mentira!

I, desprès d’eixa falsetat passen a recordar-nos tota l’historia mes recient per mig de la que s’ha arribat ad esta imposició normativa d’obligat compliment per a tot organisme oficial o, associació particular subvencionada. I, es clar, citen el malait dictamen del Consell Valencià de Cultura, del 88, que va donar lloc a la malaurada acadèmia que, entenia, que les Normes de Castelló, “havien segut el punt de partida de la normativisació consolidada”. Desprès vindria lo del “àmbit llingüístic, i lo de les Autonomies que en el seu estatu diuen que lo dells es el català” i, per tant lo nostre també, encara que els polítics defensors de la Llengua Valenciana, intenten fer-nos creure que els burros volen, fent-se passar per angelets purs i bons, pero polítics, al fi.

No vullc oblidar-me de citar, perque ho citen ells en estes “preliminars”, a Don Lluïs Revest qui, en el seu llibre “La llengua Valenciana: “Notes per al seu estudi i conreu”, opuscul al que lloen, diguent de l’autor que, “amb un remarcable to didàctic i rigor científic, possà les basses ortogràfiques de les Normes de Castelló, de les quals va ser u dels artifecs principals”.

Deixaré per a un atre articul les pagines següents d’este preàmbul de la GNV, perque vullc seguir escrivint sobre la meua inversió rissuenya; pero ara vullc tornar a insistir en el valor plausible de don Lluis Revest al que encumbren i, en canvi, -sense llevar-li cap de merit-, li feren doblar la voluntat en algunes qüestions propostes per Fabra de les que ell discrepava, com per eixemple del tan impost “amb”, del que ara fan us i abus sense donar ninguna raó científica que el justifique i del que Revest dia: “Altra forma, adoptada per l’Institut i la qual creem francament rebujadora es l’AMB en substitució de l’ab usat pels clàssics. Al nostre Regne la forma usual rònega i secular es en: ni “amb” ni “ab” passaran mai segurament al llenguage parlat. Se va enganyar el pobre don Lluïs. Pero seguia aixina: ¿A qué acceptar exclusivament una forma no gens eufònica preferint la mes sonora, universalment emprada en los bons temps de la llengua, sense atra raó que d’ésser l’altra usual hui en lo parlar de Barcelona? ¿Perquè no li feren cas i valencianisaren la preposició per a la Llengua Valenciana que ell proposava? Senzillament, perque lo que se pretenia, ya en aquelles dies, no era atre, mes que l’unitat de la llengua catalana i, des de Castelló, se prestaren a fer la llavor de sapa, a fer de testaferros, a fer d’infeliços innocents, quan en Valéncia, mes espavilades, se tragueren la pasta de damunt i deixaren que aquells berinocs castelloneros, arrimaren el muscle per a deixar la mar de content a Fabra i, al mateix temps, fer malbé tots els questionaments valencians, baratant-los per aquells que emanaven des de Barcelona i per els que sentien una predilecció. Ho descobrim en les paraules de Sanchez Gozalbo qui no s’explicava perque la gent, en un principi, no volia assumir “lo de Fabra”, sent com era “l’únic sistema viable dels proposts fins a l’hora d’ara que son les Nórmes de l’Institut d’Estudis Catalans”.

Ya sé que tot lo que estic escrivint s’ha escrit moltes vegades, inclús yo ho he fet; pero com resulta que ells, en mes mijos que nosatres, son capaços de reincidir en les seues aberrants teories, una i atra vegada i, hasda es possible que hi haja gent que se trague tot lo que li conten, es necessari no baixar la guardia i seguir insistint en la verdadera historia que no es la que ells s’inventen.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari