Associacio Cardona i Vives

Per Terres de Portugal i Espanya

Per Santiago Vernia Martínez

Est estiu hem anat la meua dona i yo a fer un viage “per terres de Portugal i d’Espanya”, com se titulava un llibre molt interessant de Miguel de Unamuno.

Sant Vicent Ferrer

Viajar per Portugal deuria de ser un eixercici obligatori per als espanyols, degut a que el nostre país veí te uns parametres i uns plantejaments similars als nostres, pero en un desfase de temps i de circunstancies que fan possible estudiar si nosatros anem be o malament.

No me detindré ací en fer un panegiric dels paisages ni de la gastronomía de Portugal, encara que seríen motiu per ad atres articuls.

Pero si que vullc nomenar la nostra visita al Cap de Sant Vicent, punta mes occidental del continent europeu.

Aquella punta o cap té tres branques: una es el propi Cap de Sant Vicent, que se diu aixina perque allí va fer cap, damunt d’una nau, el cos martirisat del Sant mort en Valencia i patró del Cap i Casal del Regne. El depositaren en una ermiteta que hi havia entre aquells acantilats espantosos i uns corps el vigilaren durant varios sigles, hasta que fon traslladat a Lisboa.

Una atra de les branques es la de Sagres, on Don Enrique el Navegador fundà l’Escola de Navegació que va supondre la renovacio total dels conceptes humans, geografics i cientifics de l´epoca i en conseqüencia va fer que la Nautica deixara de ser una magia per a convertir-se en ciencia practica.

Aixina i tot, l’eleccio del lloc on va fundar l’Escola no deixa de tindre components de misteri i de por: les tormentes que hi ha en aquell extrem del Mon son espectaculars, i per baix de la peninsuleta hi ha coves que fan bufar l’aigua i donen un sentit espectacular al territori. Tot ho aprofitava Don Enrique el Navegador per a que allo fora un lloc mitic i sense igual.

Per a mí, eixe es el raser que nos diu si un politic veu el hui i la coyuntura inmediata, o es capaç de vore el demà i el pervindre.

Don Enrique el Navegador va ser qui canvià els destins de Portugal i el va fer una nació capdavantera durant sigles.

I yo me preguntava: ¿On estan els politics valencians? ¿Com es que no aprofiten el fet mitic de que el nostre Sant Vicent donara sentit ad estes terres mítiques i no fan una germanor que fertilise a dos pobles distants en kilometros pero tan proxims en necessitats i carencies com son el poble portugues i el poble valencià? ¿Qué farien atres pobles, en atres politics, si tingueren un Sant que dona nom a terres tan lluntanes, i en un sentit historic tan acusat? ¿S’imaginen quina d’actes i de banderes, de cobles i de mocadorets flamejant al vent si en conter de dir-se Cap de Sant Vicent se diguera d’alguna manera mes nortenya?

Eixa pobrea de iniciatives es la que despres nos fa lamentar que atres nos neguen aigua o nos vullguen robar una llengua que es nostra.

Pero els nostres politics, que nomes fan us de valencianisme quan venen eleccions, i despres no tenen vergonya d’ajudar a una AVL en sous millonaris mentres a nosatros nos obliguen a demanar caritat, eixos mateixos politics no saben sembrar en el camp on pertoca.

Mentres el valencians no sapiam a qui tenim que votar, totes les nostres manifestacions seran de protesta, quan be podríen ser de goig.