Historia de la Llengua Valenciana (del seu llibre “Pomell de Valencianitat”)

Lliteraries... Afegint embolats, artificis enganyosos

Ben poca cosa. Pero l’haver escrit Rimas catalanas li causà tan bona impresio a S.G., que es donà pressa per afegir “amb sà criteri cientific”. Lo que no puc trobar per cap de costat es d’on trau que el seu criteri for cientific. Poeta romantic i cientific no casen, no encaixen be. I tampoc es veu a on diu Querol que la llengua dels valencians siga la catalana.

Sanchis Guarner, com a bon catalanisador, calla, silencia tot lo que no conve a la seua intencio. En este cas, una cosa important: Wenceslau Querol, encara que havia naixcut en Valencia, era catala. Els seus pares eren catalans que, per qüestio de treball, s’havien establit en Valencia. Ho diu Almela i Vives. Querol es considerava catala, com tots els fills de pares catalans naixcuts fora de la seua terra. No era un valencià sancer.

No va ser tampoc ninguna figura “cabdal” de la Renaixença: la seua activitat, apart d’eixes poques poesies, es reduix a haver assistit a alguna reunio de catalans i felibres, sent dubtos si la presencia de Querol suscrivia per Valencia o per Catalunya; haver segut Mantenedor en 1872 en Barcelona i haver presidit un Consistori de Jocs Florals en 1885 alli mateix, possiblement pel seu carrec important en la “Sociedad de Ferrocarriles del Norte”.

Si Querol té algun merit com a poeta romantic, sera en llengua castellana. En llemosi, com diu Llombart que escrivia Querol -molt extranyat del titul que havia posat a les Rimes-, pareix fluixet: no va guanyar mai el llorer de la Flor Natural, ni va ser en Valencia ni president ni mantenedor. Solament en 1859 fon premiat un poema seu, pero... estava escrit en castellà.

Ademes, llegint les seues poesies, qualsevol es queda esbalordit pensant: ¿d’a on s’haura tret S.G. que Querol, comparant-lo a Llorente, té mes ambicio estetica, pretensions epiques, que es calit, lucit i vibrant, d’exuberancia continguda, vehement, afectat a temes sublims i a la lluita viril? Pretensions, ambicions, pot ser les tinguera. Pero la realisacio fon passable nomes. No es cosa de l’atre mon. No té un vers fluit; no corre el vers; es més rimador que poeta; i abunda en sons estridents, com a bon catala, martellejant continuament.

Pero..., ya ho hem vist: va escriure “catalanes” i, clar, aixo mereix que S.G. li regale lloances, adjectius encomiastics immereixcuts, comparant-lo a Llorente. Una atra tergiversacio de valors esn favor de lo catala.

Remarquem que la tercera de les raons catalanistes -que la Renaixença tingue orige en Catalunya- ni es certa ni es valida per a canviarli el nom a la Llengua Valenciana.

cites

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

Entrar com
a usuari