Associacio Cardona i Vives

Els Valencians en Grecia (i III)

Per Antoni Atienza

En l´estiu de 1307, la Companyia va abandonar Tracia –com ells la nomenaven, Romania- i es va dirigir cap a Macedonia. La Companyia era temuda, coneguda com “dels francs”, i quan s´anunciava la seua arribada, les poblacions s´amagaven. Pero com ya hem dit no estava unida, sino trencada en dos Companyies, una que seguia a Rocafort, i l´atra a Entença i Arenós. En la marcha, les tropes de les dos Companyies anaven distanciades, pero quan ocasionalment s´alcançaren, començaren a discutir i s´arribà a les mans. Berenguer d´Entença es clavà en la baralla per a posar pau, i en la refrega, fon assassinat per dos parents de Rocafort. L´enfrontament es va generalisar. Arenós va fugir, tement per sa vida, mentres l´infant Ferran va aconseguir detindre la lluita. Pero Arenós ya no es fiava de Rocafort, es negà a tornar a la Companyia, i finalment es presentà a l´Emperador, entrant al seu servici.

Preso de Bernat de Rocafort.
Obra del valencià J. Segrelles

En esta situació, l´infant Ferran va decidir tornar a Mallorca, i Muntaner, després d´entregar al Consell de la Companyia els sagells i els llibres de contes, el va acompanyar, junt a atres cavallers amics de Berenguer d´Entença. Pero en el viage, foren apresats per un cavaller frances, de nom Teobalt de Cepoy.

Quedà com a comandant suprem Bernat de Rocafort, que es va asentar en el golf de Salonica, i canvià el sagell de la Companyia, per un cavaller coronat com a rei, sense inscripció. Probablement, Bernat de Rocafort ambicionava convertir-se en princip o en duc. Llavors, va oferir el seu recolçament a Carles de Valois, aquell princip que va invadir Catalunya, per a depondre als Paleolegs i coronar-se com a Emperador de Constantinopla. Contactà en Teobalt de Cepoy, que com hem dit havia apresat de camí cap a Aragó a l´infant Ferran, a Muntaner i a atres cavallers. De forma que Cepoy es presentà davant de Rocafort, duguent-li presoners a Muntaner i a un cavaller, Gomez de Palací, al qual Rocafort feu ajusticiar per ser un dels més importants partidaris del d´Entença. Muntaner fon alliberat, i tornà definitivament a Valencia, no sense visitar a l´infant Ferran, que va patir encara uns messos de presso.

Rocafort va proclamar com a nou senyor a Teobalt de Cepoy, i el va jurar com a tal. En 1308, la Companyia es va dedicar a saquejar la regio. Pero Rocafort havia perdut el respecte dels seus homens, farts de les traicions que havia acumulat. Damunt, per a Teobalt de Cepoy, Bernat de Rocafort era ya un problema, puix no es fiava d´ell, de manera que començà a intrigar prop dels capitans de la Companyia. Quan es va reunir el Consell, els representants dels almogavers sobornats per Cepoy es queixaren de l´actuació de Rocafort, i finalment este fon detingut, junt al seu germà Gisbert. Cepoy els va embarcar en una galera, carregats de cadenas, i els va entregar al rei Robert de Napols. Robert odiava a Rocafort des dels dies de la guerra de Sicilia, i manà tancar als germans en un calabos del castell d´Aversa, a on muigueren de fam i set. D´esta manera acabà els seus dies Bernat de Rocafort, personage que unia el valor, puix ell fon el que realment creà la Companyia, traguent-la del sege de Gallipolli, a l´ambicio i la crueltat. Quan la Companyia va coneixer el destí de Rocafort, va eixecutar als capitans conjurats en Cepoy.

Atenes i Neopatria

En 1204, la Quarta Creuada havia atacat l´Imperi Bisantí, i havia creat una serie d´estats controlats pels creuats, bona part d´ells francessos. Les guerres entre elles eren continúes, i en 1309, un d´eixos estats, el Ducat d´Atenes, governat per Gautier de Brienne, va cridar a la Companyia, uns set mil homens, que s´havia quedat sense cap després de la pressó de Rocafort. Durant eixos messos, el saqueig al qual havien somes la regió, els feu eixir cap a Tesalia. El govern de la Companyia era democràtic, a través del Consell dels Dotze i el Consell General, en el qual tenien veu i vot tots els membres combatents de l´host.

Mort de Jaume III, en 1349.
Obra del valencià J. Segrelles

Finalment, arribaren a un acort en el duc d´Atenes, i en la primavera de 1310, la Companyia creuà el pas de les Termòpiles i entrà al servici de Brienne, reconquistant trenta castells i netejant les fronteres d´enemics. Pero, llavors, Brienne va despedir als almogavers, manifestant que no li feien falta i que no els pensava pagar. Eixe hivern, la Companyia es va replegar cap a Tesalia, i després, a principis de 1311, tornaren cap a Atenes per a reclamar lo que era seu. La batalla es donà a la vora del riu Cefiso. Brienne contava en una poderosa cavalleria pesada. Pero la vespra els almogavers remogueren la terra i obrigueren canals, empantanant tota la plana. El 13 de març de 1311, la cavalleria de Brienne carregà, per a quedar-se estacada en el fanc. La resta és fácil d´imaginar, coneguent els metodes de lluita dels almogavers, i Brienne va morir en un dart travessant-li el coll. En ell, caigueren bona part de l´altiva noblea franca. Els almogavers eren els amos del ducat d´Atenes.

Entre els cavallers de Brienne hi havia un catala, Roger Deslaur, al qual els almogavers perdonaren la vida en la batalla, i li donaren el govern del Ducat, com a noble que era. Deslaur muigué en 1312, i llavors els almogavers oferiren el ducat a Fadric, rei de Sicilia, que l´acceptà en nom d´un fill seu, Roger Manfret, nomenant un vicari, Berenguer Estanyol, mentres França reclamava el Ducat i el Papa escombregava a la Companyia per la seua desobediencia.

El ducat d´Atenes es va organisar seguint les lleis de Barcelona, i la capital s´instalà en Tebas. En 1317 prengué possessió del Ducat Alfons Fadric, fill bort de Fadric de Sicilia. Durant el seu govern, els almogavers conquistaren part de Tesalia i fundaren el ducat de Neopatria. Després, els ducats deixaren d´estendre´s. Alfons Fadric muigué en 1330. Els Ducats d´Atenes i Neopatria quedaren aixina lligats a la Casa de Sicilia, fins que en 1382, Pere II de Valencia “el Ceremoniós” els va incorporar a la Corona d´Arago. En este proces, foren figures princials el religios valencià Antoni Ballester, arquebisbe d´Atenes, i Bernat de Ballester, governador de Tebas. També es probable que foren valencians el bisbe de Megara Joan Boïl, i Berenguer Ballester, enviat del rei. En una carta a Joan Boïl, en la qual li concedix dotze homens per a la custodia de l´Acropolis, es troba la famosa alusió de Pere II al Partenón: “...com lo dit castell sia la pus rica joya qui al mon sia e tal que entre tots els reys de cristians en vides lo porien fer semblant”. De fet, en Valencia era a on es centralisava el govern d´aquelles terres d´Orient.

Pero eren uns territoris als quals Arago no recolçà ni ajudà, envoltats d´enemics: els venecians, els genovessos, la resta de ducats... En 1351 l´almirant valencià Bernat Ripoll es va reunir en l´esquadra de Ponç de Santa Pau front a Constantinopla, en quatre galeres valencianes. En febrer de 1352, en aquelles aigües, la flota valenciana-catalana es va enfrontar a la genovesa, i encara que fon un triumf per al rei d´Aragó, Bernat Ripoll muigué en la lluita. En 1379, els navarros –que havien invadit algunes comarques dels Balcanes- atacaren els ducats aragonessos, reduïnt la seua presencia a Atenes. En aquells anys, el ya vell Pere II de Valencia ambicionava Sicilia, i un dels seus agents era el valencià Jaume Rigolf, que en la seua galera duia i portava notícies. En eixa epoca, el castellà o governador d´Atenes era el valencià Romeu de Bell-Arbre, “Castella e Capita del Castell e Ciutat de Cetines”; Cetines era el nom que rebia Atenes. Pere II envià al vescomte Felip Dalmau de Rocabertí, el qual governà alguns messos el ducat aragones en Grecia, deixant com a vicari al tambe valencià Ramon de Vilanova. Vilanova, un dels cavallers més importants del seu temps, governà durant dos anys, en els quals va consolidar la situació del ducat, buscant la pau en els veïns per a reforçar al minuscul territori front a la pressio dels navarros. Pero en 1384, davant de les tensions que hi havia entre Pere II i el seu fill Joan, Vilanova degué abandonar el ducat i tornar a Arago, deixant com a governadors als germans Roger i Antoni de Lluria, que tambe devien de ser valencians, fins 1385. En 1385, Atenas fon atacada pel senyor de Corinto, pero encara va resistir l´Acropolis fins a 1388. Eixe any se tanca la historia de la presencia de la Corona d´Aragó en Orient.

Un almogavar valencià més

Pere II de Valencia “el Ceremonios” va tindre almogavers valencians en les seues tropes. En la seua crónica es llig: “en la reraguarda, apres totes les adzembles, els almogavers de Valencia”. Pere II va aconseguir conquistar el Regne de Mallorca, i reconstruir aixina la Corona de Jaume I, en 1343, després de derrotar al seu parent Jaume III. El rei de Mallorques pogué fugir França, a on va preparar la seua tornada. Desembarcà en Mallorca, pero fon derrotat en la batalla de Lluchmajor per les tropes comandades pel governador, el valencià Gilabert de Centelles, senyor de Nules, el 25 d´octubre de 1349. El rei fon mort per un almogaver de Borriana, que li tallà el coll. El cos fon portat com a trofeu de guerra a Valencia, a on estigué fins a principis del segle XX en la seua Seu, fins que fon traslladat en tots els honors a la catedral de Palma, a on actualment reposa.

Després de tot aixó, crec que queda clar que els almogavers no eren, a soles, lo que podem llegir en tantísims llibres: també eren valencians. Molts d´ells, eren valencians.