Bernat Artola: cent anys del gran poeta de Castelló

Per Antoni Atienza

Bernat Artola i Tomàs fon un poeta valencià en tot el sentit de l´expressió. Un home que mai va renunciar a la seua llengua, ni a la seua gent; que va conèixer la riquea i la pobrea. Una persona que tingué una generositat absoluta, total, i que mai va perdre eixa gràcia, tan valenciana, del que riu per no plorar.

Bernat Artola naixqué en Castelló, en el carrer dels Cavallers, nº 62, en 1904, en un ambient de cultura, dins d´una familia dedicada a l´arquitectura. Germà seu fon el popularíssim facultatiu Francesc Artola. Estudià Bernat en l´Institut "Francesc Ribalta", i fon mestre seu el filolec Lluïs Revest. En este centre d´ensenyança Bernat Artola es faria un grup d´amistats per a tota la vida, bona part d´ells rellevants personalitats de la cultura valenciana, com Joan Batiste Porcar, Enric Soler i Godes, Francesc Esteve, Eduart Codina, Manuel Segarra... En principi, Bernat Artola devia estudiar Arquitectura en Barcelona, pero renuncià a uns estudis que no li omplien. En canvi, a principis dels anys 1920 començà a escriure en llengua valenciana, presentant-se als Jocs Florals de Lo Rat Penat, a on guanyà importants premis. Feu el servici militar en Barcelona, i en la seua Universitat va decidir cursar Filosofia i Lletres. Allí, un professor, Manuel de Montoliu, li va sugerir que llegira als grans clàssics valencians, sobre tot a Ausias March. Artola trobà en l´ànima torturada del poeta de Gandia inspiració i reflexió. Per aixó, quan en 1928 publica "Elegies", l´obri en una cita del senyor de Beniarjó. La seua calitat poètica va creixer imparable, i és ya considerat un gran autor quan se publica, per l´editorial L´Estel, l´antologia "La poesía valenciana en 1930", i en ella és inclós. Artola regresà a Castelló sense acabar la carrera, i deixant-se dur per la bohèmia, es dedicà a escriure, i a dibuixar, per eixemple, la portada i alguns dibuixos de la novela de Josep Pascual i Tirado "Tombatossals". La sort li va somriure, tocant-li la loteria. Després de guanyar més i més premis, va decidir culminar els seus estudis en Salamanca. Allí coneixerà a Miguel de Unamuno, les idees del qual l´influiràn poderosament en la seua obra. En 1935 publica "Terra", una publicació intimista i retòrica. Éste és el llibre de llenguage més catalanisat de tota la producció d´Artola, fet explicable perque en eixe moment Catalunya, que ya ha alcançat la seua autonomia, i s´ha rebelat per aconseguir-ne un major grau d´autogovern, és l´enveja i el deler de tots els nacionalistes valencians. La seua admiració cap al poble català el porta a adoptar algunes formes lèxiques catalanes, ben conegudes per Artola degut a la seua llarga estància en Barcelona, pero sense renunciar a la morfología ni a l´expresivitat valencianes.

La Guerra Civil de 1936-1939 va trencar els seus plans de futur, ambicions i somis. Va contribuir a salvar l´image de la Mare de Déu del Lledó, i participà en el Congrés Internacional d´Escritors Antifascistes, en la delegació valenciana, junt a Adolf Pizcueta, Carles Salvador, Enric Navarro i Ricart Blasco.

Després de la Guerra, Artola, que sempre s´havia declarat fervent valencianiste, fon represaliat pels vencedors, els quals li varen tancar la possiblitat de ser professor. Sense estabilitat professional, Artola es va dedicar a la lliteratura, publicant, sempre en valencià, "Festívoles" (1941), "A l´ombra del campanar" (1945), "Poble" (1947), "Llàntia Viva" (1947), i "Lledons" (1951). A pesar del patiment, de l´humillació, de la pena íntima, de la depressió, Artola seguix amant a la vida, al seu poble, a la llengua dels seus pares. Llengua que ara bull, més popular i més valenciana que mai, brollant de les fonts del parlar del carrer, dels cants i expressions de la gent valenciana. Plenament sumergit en la vida de Castelló, Artola participà en la fundació de la Junta de Festes de la Magdalena, en 1944. Seguí escrivint, sobre tot crítiques teatrals i d´art en "Mediterráneo", i festivament en llibrets de gayates. Tornà a participar, exitosament, en els Jocs Florals. Pero esta glòria lliteraria no li donava per a viure, i després de vendre l´estudi de Castelló, buscà treball en Barcelona i en Madrit. Alguns amics li oferiren feines mal pagades i insegures, pero que li permitiren sobreviure en mig d´una casi misèria. En el temps el contractaren en l´Editorial Llatina, i en un pasar, pogué casar-se en 1955 en la valenciana Enriqueta Castellets Folch, en la qual tindria un fill, Bernat. Pareixia que les coses anaven a rodar millor, perque, després de casi vint anys després de la guerra, se li va reconèixer oficialment la seua categoría de profesor d´ensenyança secundària, i el dret a tindre una plaça com a tal en un Institut. Pero llavors una malaltia se l´emportà, quan per fi els seus problemes econòmics estaven a punt de solucionar-se. Fon soterrat en la seua amada terra de Castelló. La seua figura se nos apareix com la d´un home conscient de que era, de cap a peus, valencià. Per l´ambient en el qual es va moure, Artola pensava que el català i el valencià estaven lligats; pero lo que tenia molt clar, es que la llengua valenciana no devia estar subordinada a la catalana, i que els escritors valencians tenien tot el dret del mon a utilisar els modismes i el vocabulari específicament valencià, i inclus a desenrrollar una lliteratura pròpia i independent valenciana, que és tant com proclamar una clara frontera entre les dos llengües. Per ad ell, l´ortografia devia esta somesa a la parla, i ésta devia ser la pròpia del poble. Ésta fon la seua lluita, i per aixó els seus últims llibres de poemes reflectixen un intens voler cap a la paraula valenciana, cap a la gent humil que guardà ésta la nostra llengua, tan maltractada i baquetejada. Que parlar valencià sempre ha estat mal vist: abans, perque calia parlar castellà; hui, perque nos fan parlar català, que com el castellà, és llengua de senyorets, i no de poble rústic i pla.

En estes idees, no nos deu d´extranyar que Artola fora tancat en un ostracisme per part dels estaments culturals més poderossos. Artola fon incómodo, perque no es plegà a escriure en castellà, ni volgué escriure en català. Pertanyia al bando dels vençuts, i no es volgué mai agenollar davant dels vencedors; i tampoc pensà en convertir-se en un protegit dels editors catalans. Ell volia ser lliure, tindre les seues pròpies idees, defendre-les i viure tranquil en la seua conciència. Per tant, el seu camí se nos revela trist i solitari, rebujat per uns i per atres, pero en l´anima feliç del qui sap que no està en venta. És comprensible que esta soletat i els problemes econòmics l´exiliaren de la seua i la nostra terra. L´exili sempre és un destí amarc per a qui tant ama les seues montanyes, i les seues plages, i la seua mar. Pero mai se´n anà del tot. No es podia anar.

Bernat Artola és nostre. Els seus ossos reposen entre nosatros, i la seua veu es deixa sentir tots els anys en el Pregó. Eixa composició, senzilla i emblemàtica, recupera les arrels del nostre poble. Forem alguna cosa abans de Jaume I. Som un poble en marcha, en conciència històrica i esperança en el futur. Mai li faltà l´esperança a Bernat Artola. Mai nos deu de faltar a nosatros tampoc. No, mentres el poble valencià siga capaç de tindre poetes tan cívics, tan valents i tan compromessos, com fon Bernat Artola i Tomàs.

cites

Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce y muy linda, que con brevedad moderada exprime los secretos y profundos conceptos del alma, y despierta el ingenio a vivos primores, donde le resulta un muy esclarecido lustre.” “Esta lengua formaron de lo mejor que había en la lemosina y por lo que les faltaba recurrieron a las tres lenguas más excelentes de todas las del mundo según antes hemos probado. De la hebrea tomaron... De la griega... De la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la lengua fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese.
Rafael Martin de Viciana

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: