Breu historia de la llengua valenciana ( II )

Per Joan Benet Rodriguez i Manzanares

Els canvis sociopolitics fan desplaçar el centre de gravetat a Castella, en especial despres del casament d’Isabel de Castella en Ferran d’Arago. Encara aixina seguixen havent un fum de poetes i cultivadors de la llengua valenciana. En este sigle ya s’havia fundat l’Universitat de Valencia a instancies del papa valencià Aleixandre VI, en la qual la llengua valenciana era d’us habitual.

En quant a tendencies lliteraries la satira va deixant pas a la poesia religiosa, prenent aixina un caracter religios moltes obres hagiografiques, tractats morals, etc. Alguns autors del sigle anterior seguixen escrivint i s’afegiran uns nous. Comença la castellanisacio administrativa en la desfeta de les Germanies que portarà a alguns a decantar-se pel castellà com idioma lliterari.

Es un temps de postracio, decadencia i marginacio. Lliterariament hi ha un empobriment tematic, repetint motius escassos d’inspiracio. Es fa molt poc en prosa i lo unic destacat en religiosa es l’oratoria sagrada. Les causes d’este panorama es troben en el decaiment economic degut a l’expulsio dels moriscs, fet que repercutira en l’economia urbana, gelant molts dels entusiasmes lliteraris i l’adopcio d’una nova llengua lliteraria sense una forta tradicio: el castellà.

La postracio ya senyalada en lo sigle XVII s’accentua degut a motius politics: la desfeta d’Almansa (1707) i la consegüent supressio de les llibertats pel primer Borbo que alegà "justo derecho de la conquista". Aixina ho mostra l’elevat numero d’erudits en afany d’investigacio i revisionisme critic que desdenyaren el valencià com a llengua de cultura.

Per contra, el poble mantingue la seua llengua valenciana en els aspectes mes tradicionals i classics, i per al seu consum s’imprimiren molts follets solts (satires i coloquis). Com a genero destaca la poesia, sense pretensio estetica i populiste, i en una calitat mija. En narrativa una de les obres mes importants es la de Galiana.

El teatre se veu afectat per les varies prohibicions de l’Arquebisbe Mayoral, que no mermaren les condicions de conreu sent junt a la poesia el genero mes utilisat (coloquis, milacres...).

A lo llarc del sigle les figures ya no apareixen aïllades com en lo sigle XVIII, degut ad una major abundancia de les fonts d’informacio; aixina, per eixemple, un lliterat com Villarroya apareix junt a diverses manifestacions populars com les critiques politiques en forma d’octavetes.

Per primera vegada des de fa tres sigles les figures tambe deixen d’estar solitaries entre si, apareixen societats a on els escritors en gusts lliteraris comuns es reunixen, lo que donarà lloc al naiximent de la Renaixença lliteraria, recolzada lliterariament pel Romanticisme historiciste de Boix, i que es concreten en la fundacio a finals de sigle de la societat "Lo Rat Penat".

Les tendencies a principis de sigle seran molt paregudes a la corrent popular començada per Carles Ros, autors com Lluïs Navarro, Civera, Clérigues o Pasqual Martínez, pero estes formes evolucionaran donant noves com els llibrets de falla i desenrollant uns atres generos com els milacres (reminiscencies dels antics misteris).

La primera mitat del sigle XX seguix la trayectoria marcada per la Renaixença encara que en certes matisacions i innovacions: apareixen els semanaris lliteraris d’exit com "El Conte del Dumenge", a l’hora que s’intenta per primera volta aplegar ad un acòrt en lo referit a normativisacio (Fullana, 1905) que seràn peu per a posteriors treballs filologics molt importants.

Est interes naix de l’imposicio fabriana en Barcelona per ad unes normes per al catala, que alguns valencians adopten degut a l’inexistencia normativa valenciana. Estos intents s’intentaren atallar en unes normes transaccionals conegudes com "Normes del 32 o de Castello" (que en realitat no eren ni una cosa ni l’atra) que era l’oficialisacio de Fabra per al catala en certes concesions valencianes. A cap dels firmants convence, com prova els diferents matissos i observacions fetes per casdascu.

D’aci derivaran dos branques;

Una valencianista (que a partir d’estes normes intenta valencianisar-les, reprenent els estudis de Fullana, sobretot Adlert i Casp en cap).

I una atra catalaniste (que preten acostar-les al mes pur barceloni, encara que seguixen dient-les "Normes del 32", en cap estan Fuster, Valor, Salvador...).

Estes dos branques son les que han subsistit fins a finals del sigle i principis del següent.