Chicotet estudi comparatiu de les veritats irrefutables de lo valencià i de les mentires de lo català (I)

Per Federico Bonillo Vigo

La veritat es que el problema no es llingüistic, sino politic. Simplement es tracta de crear una “nacio catalana” anexionant-se uns territoris ab el pretext de la llengua. Ho dic, perque en lo tema de la llengua alguns o uns quants podrien arribar a certs acorts puntuals, -Yo mai-. Be, si acas en dos punts molt concrets: 1º que els Valencians i els catalans parlem una llengua -aço es evident- i 2º que yo parle Valencià i ells un dialecte nomenat Barceloni, encarregat fer pel fundador de l’IEC Prat de la Riba i prefabricat per En Pompeu Fabra, un ingenier industrial en quimica -aço tambe es evident- , pero clar, yo soc yo i els politics de tanda, pensant no mes en l’interes i profit partidiste i personal, trien l’opcio de “ tirar per lo carrer d’en mig” davant l’inconpetencia d’uns i el chantage d’atres, ans que deixar les coses ben claretes des de´l principi.

Deixe per atra ocasio (no molt tart) un estudi-resum del naiximent del concepte de nacio catalana i de l’imposicio de la supremacía de la llengua catalana ( imperialista l’una i absorvidora l’atra ).

Sense entrar en la fondaria de l’historia (puix aixo, ho deixe per atre estudi, treball o articul), fent memoria i repassant lo que temin en comu els Valencians i els catalans i fent una llista comparativa, me done conte que son moltes les similituts -mentires- i tambe moltes les diferencies -veritats- que compartim o no en els catalans.

Anem a vore:VALENCIANS

El poble valencià va tindre coneiximent de la seua identitat i memoria historica ans de la reconquista per En Jaume-I. L’invasio arabica de les terres de la nostra patria, convertiren ad estes en la taifa mes important de l’Al-andalus, arribant a ser en lo temps, lo que es coneix per L’Antic Regne Moro de Valencia ( S-VIII-IX Y X ), no mes comparable ad ell en sapiencia i lluentor, el tambe Antic Regne Moro de Cordova.

Catalans
¿La gran catalunya? durant el mateix periodo, era un territori desvalgut i sense cohesio, dominat pels Gots i Visigots, que entre lluites internes deixaren que l’invasio islamica els dominara casi per complet (la Tarraco romana, Lleida i Tortosa passaren a ser territori musulmà). De fet, acollonats per l’invasio islamica, recorriren a demanar ajuda al rei franc Carles Martell i mes tart al seu fill Carlemagne, creant la “Marca” (obviant els catalans, nomenar la paraula Hispana), que conquista de nou els territoris de Girona i Barcelona, establint els comtats de la coneguda com a Catalunya Vella. Segons el llibre “Que es Catalunya” de Lluïs Casassas, Xavier Fabregas i atres cinc mes, ab prolec d’Edmon Valles (Edicions 62, 1980) textualment diuen i reconeixen en la pag. 44 que : “Durant el domini dels gots (segles V,VI i VII) i fins des de l’any 971 a 1040, el país – que encara no podem anomenar pròpiament Catalunya – tingué un paper secundari, doncs fins als segles X i XI el nostre país no es formà dins l’espai dels comptats que integraven la Catalunya Vella i no fou mes concretament fins al segle XII amb les conquestes dels regnes islamics veïns de Tortosa i Lleida, que Catalunya es configura com a entitat propia”.

VALENCIANS
El 28 de setembre de l’any 1238 el rei moro Zaid, firmà les capitulacions de la Ciutat i Regne de Valencia, entranr el rei En Jaume-I el 9 d’octubre en la mateixa, establint el nou Regne Cristia de Valencia independent, pero dins la Corona d’Arago, donant-li mes tart els privilegis d’uns Furs propis com a regne.

Catalans
Una volta segurs dels araps, els comtats de l’inexistent catalunya es separen del vassallage del rei franc i mes o manco separats per territorits depoblats al sur i sur-oest de lo que era l’antiga Hispania (anys 900-1000), Lleida i Tortosa eren encara territori islamic i fins les definitives conquistes per part d’En Jaume-I d’estos territoris (que incorpora a la Corona d’Arago), no conformaren l’actual catalunya nova ( segons ells), pero verdaderament Lleida i Tortosa eren de la Corona d’Arago en seu episcopal i eren frontera dels llimits ab el regne moro de Valencia. Mes tart el comtat de Barcelona, gracies a embolics matrimonials de la dinastia dels comtes de Barcelona en la Corona d’Arago, adquiri predominancia dins de la llavors catalunya i mes concretament en l’any 1350, en que no se sap com ni per que ( segons els grans historiadors catalans del sigle passat i els actuals ) passa a ser nomenada Principat de Catalunya (sense princip)

VALENCIANS
Sense entrar en mes detalls ( ya ho fare en atre moment) en lo tocant al tema de la llengua hem de tindre en conte que tant en l’Antic Regne de Valencia (en predomini durant sis sigles de l’influencia d’arabismes i el romanç de Castella i Arago), com en els desparramats comtats catalans (a mitat cami entre la llengua romanç d’Arago i les influencies del provençal del sur frances) , aixina com en la majoria dels territoris de la hispania romanisada, dic yo que parlaven algo – es a dir, no erem muts- parlaven llengues mes o manco paregudes en els seus subestrats, estrats, adstrats i superestrats, cadascuna en les seues particularitats, segons les influencies rebudes de les distintes cultures, pero del Llati vulgar per damunt de tot, degut a la forta i llarga dominacio romana. Crec que en aixo estem tots casi d’acort. Puix be, la tan manida teoria de l’origen de la nostra llengua, que afirma que va ser portada pels conquistadors que vingueren en lo rei Jaume-I, se cau pel seu propi pes, basicament per dos raonaments:

1ª/ Si en sis sigles de dominacio arap, no varen conseguir fer-mos parlar el arap, ¿com un grapat de soldats sense cultura i que ademes encara no tenien, ni consciencia, ni consolidada una llengua propia, pogueren ensenyar-mos a mosatros?. Recordem, que catalunya no va tindre conciencia com a tal, fins l’any 1350.

L’historiador E.Vidal en lo seu llibre “ Valencia durante el reinado de Jaime-I” i basant-se en els “Libres de Avehinaments”, aixina com el mes ilustre historiador de lo nostre Regne el profesor A. Ubieto basant-se el “Lo llibre primer del Repartiment de data 7 de juliol de l’any 1237”, (cite les senyes d’una de les tantes conferencies que ha donat i dona Na Teresa Puerto), afirmen en sifres lo següent (encara i tot les fraudulentes manipulacions, tachadures i garramanchos del fuller i garramos de Bofarull):

Els oriunts entre l’any 1387 i 1396 son: Valencia 36%, Castello, 30%, Terol 28%, Catalunya 1,2%, Saragossa 1,2%, Extrangers 1,2% i restant Peninsula 2,4%.

N’hi ha un atre reconte des de 1401 a 1450: Valencians 51,64%, Aragonesos 15,72%, Castellans 11,50%, Extrapeninsulars 11,50%, Catalans 4,23% i per determinar 5,41% i en 1457, el casell de l’inmigracio per regions oferix ad estes sifres: Castellans 63,5%, Valencians 27,6%, Aragonesos 5,9%, Catalans 2,5% i Balears 0,5%. En les Corts de Monsò en l’any 1.510 el reconte de cases era de: 55.616 cases per a tot lo Regne, de les que 9.879 estaven en Valencia i per l’any 1.489 la proporcio de musulmans, mossaraps i cristians en tot lo Regne de Valencia era del 50%.

2ª/ Lo Poble Valencià ya tenia una consciencia idiomatica pre-jaumina, a lo manco dos o tres sigles ans, com ho demostren les impreciables “Harges/Jarches valencianes” que apareixen ya en lo sigle IX, dins del moviment cultural mossarap ( mossaraps: valencians que permaneixqueren dins dels dominis musulmans sense que, per aixo, tingueren que renunciar a sa llengua, religio i cultura ), sent unes de les manifestacions mes populars escrites en “Romanç Valencià”.

Les Harges/Jarches o Zejel, son unes breus composicions poetiques i amoroses que van com a remat final dels poemes coneguts com “Moaxahes/Moaxajas”, que son una derivacio de la modalitat dels poemes originals cultivats en l’Al-Andalus i nomenats “Muwassah”. Ad estes Harges/Jarches foren escrites principalment per dos poetes valencians: Ibn Ryhaym de Bocairent (1121) i per Ibn Lubbun, senyor de Morvedre ( ara catalanisat per Sagunt) en la segon mitat del sigle XI. Ad estos poetes s’anticiparen en mes de cent anys a la mes primitiva “Cantiga” gallec-portuguesa i al primer trovador provençal En Guillem de Poitiers que vixque entre l’any 1071 i 1127. Per a mes senyes sobre la consciencia idiomatica pre-jaumina, dir que Sant Pere Pascual (Valencià de Burriana, 1227-1300 i per tant anterior a la conquista) als 23 anys havia conseguit el Doctorat en l’Universitat de Paris. Per ultim, i com aquell que diu, els ilustres personages religiosos uns i soldats atres de la Marca Hispana – ara catalans de sempre - que vingueren en lo rei En Jaume-I, una volta firmada les capitulacions, els primers s’entornaren cap a les seues diocesis i els atres al prohibir-los lo rei aragones l’entrada en Valencia “a sac” - es a dir a boti i rapinya - ya no tenien motius per a quedar-se en lo regne novell conquistat Per tant les gents provinents dels comtats de la Marca Hispana (segons el profesor A. Ubieto, no eren mes de 1.000), no pogueren fer valdre la seua llengua front als mes de 65.000 cristians, 2.000 judeus i 120.000 moros habitants del regne moro conquistat. De totes les maneres ells son aixina: si no poden traure profit, ho envien tot a fer la ma i si poden, fins i tot venen a sa mare o lo que siga a canvi de conseguir lo que volen. ¡ Proves de sobra n’hi ha en l’historia de lo seu caracter !.

Tant si volen com si no volen, la llengua Valenciana es la primera llengua neo-llatina en un Sigle d’Or, ans encara que la castellana. Pero doctors te l’iglesia i tot i aixo, els que no ho tenen, gracies a l’indolencia dels anacronics i desvergonyits politics que mos governen des de Madrit, com des de aci, han deixat que mos el furten davant dels nassos.

Catalans
Respecte als catalans hem de dir, que entre el feudalisme mes obstraciste, les pugnes i rivalitats entre els diferents comtats per a obtindre mes poder, plorant al rei dels francs, llepant el cul al rei d’Arago, acordant matrimonis entre els seus fills i filles en aquells i furtant per aci i per alla, crec yo que no tingueren temps de perfeccionar el seu llenguage, mes al contrari, puix entre el provençal i els seus dialectes ( Gavaldà, Carlades, Occità, Llemosi, etc ) de cap al sur de Francia, junt ab el romanç d’Arago, les senyes llingüistiques, aixina com la ¿gran catalunya? d’ara, estaven per fer i “parlaven com parlaven”. A tal sentit, vullc fer referencia, no a lo que des d’aci podem dir mosatros, si no a les opinios d’alguns catalans, que encara i tot sent catalans i erudits en historia, lliteratura i filologia, eren i son imparcials en les seues tesis fins i tot “doctorals” ( Bo, ho dic, perque encara que agranant per a sa casa, no mos llançen la merda a mosatros ¡que ya es dir! ). De totes maneres, d’una forma o d’atra, sempre s’els veu el plomall i com se sol dir “s’agarra ans a un mentiros que a un coixo”. A tal respecte i en lo tocant a la llengua catalana, dir no mes que: dos anys en acabant del fundacional “Congres Internacional de la Lengua Catalana” en 1906, organisat pel mallorqui Mosen Alcover i per a inflamar els abrasors nacionalistes de la burguesia catalana, en aquell 1908, es quan el català Antoni Rubio i Lluch (en Ch, que curios ¿no?) mos data per primera volta, el terme “ llengua catalana”. En lo seu llibre “ Documents per a la historia de la cultura catalana mitdeval” (Tom-I, pag. 201, Doc. CCIV) mos diu que: La primera volta que apareix el nom “llengua catalana” es en l’any 1.362 , quan Pere el Cerimonios mana que el llibre frances de cavalleria “Lançalot” fora traduit en llengua catalana. Fins eixa data, la llengua catalana, puix “NO EXISTIA, NI TENIA DENOMINACIO D’ORIGEN”. Es mes, una persona ¿molt volguda per tots mosatros? lo ¿senyor? Manuel Sanchis Guarner, en la pagina 20 del seu llibre “La llengua dels Valencians”, mos repetix eixa mateixa cita en perfecta catalanisacio o normalitzacio i diu: (perque…. “ Es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”…) Tot aço mos porta a la següent conclusio: Si la conquista de Valencia te lloc en 1238 i el català segons els seus mateixos comissaris politics, afirmen que no n’hi han documents fins casi un sigle i mig en acabant i que lo primer document es de 1362… ¿

Podia algu parlar una llengua que encara no existia com a tal, ni tenia consciencia de ser diferent? Impossible: li faltaven encara 124 anys per a que escomençara a existir i tindre nom. De totes maneres, hui en dia i a pesar de la cohesio aparent en els criteris sobre la llengua catalana i de la forta normalisacio i normativisacio del català, no sempre ha segut aixina, ni tampoc a dia de hui, ho es, puix n’hi ha persones del mon llingüistic i filologic, que discrepen obertament en l’estatus oficial del “barceloni” com a estandart de la llengua catalana, encara que la gran majoria, no obstant son d’aquells que pregonen, allo de: “El nostre Valencià, el català de tots”

VALENCIANS
Ans de la conquista i en acabant (des de l’any 1.238) hem segut historicament sempre un Regne. Hui en dia, constitucional i estatutariament som ( encara que no m’agrada ) “Comunitat Valenciana”. En primer lloc, perque ad esta denominacio no unifica res la nostra identitat, mes be dividix i enfronta les tres provincies (especialment Castello i Alacant en Valencia) i perque acceptat i reconegut en l’Estatut d’Autonomia Valencià, la realitat es que, mai hem tingut un pes especific dins de la politica de l’Estat Espanyol, mai hem seguts reconeguts com a un poble en poder de determini, mai se mos ha vist com a un poble capaç de traure “llegitimament” profit de les qüestions d’indole estatal, ni autonomic. En realitat per a tots ( per als de fora i per als d’una “gran minoria” d’açi dins): No som res, en tot cas “La Puta del Rei” be del PP o del PSOE-PSPV. Estic segur, que si manasen EU, ERC, o qualsevol atre partit (tant en la Generalitat, com en Madrit o en abdos llocs) continuariem sent lo mateix. i fent-mos lo mateix: Mosatros, la puta del rei i ells, humiliant-mos en tots els ambits. La veritat es que açi, si que n’hi ha una gran i fonamental diferencia en els catalans i es que ells, siguen del partit politic que siguen: tots tenen el desig comu d’eixe sentiment de nacionalisme i de ser catalans ans i per damunt de tot. Ya voldria yo per a tots el valencians, tindre viu i actiu eixe sentiment paregut, pero diferenciat ad aquell, que per a mi es el de Patriotisme.

Catalans
Mal que siga, els catalans des de fa uns cent cinquanta anys mes o manco, reinventaren la seua historia plena de buits i que com en la llengua, a base de comprar voluntats, pagar dispendis per a crear catedres en universitats per casi tot lo mon , repetint una i un millo de voltes les mateixes mentires, han conseguit que tots les accepten com a veritats inmutables. En fi, que de ser un grapat de comtats en un territori dividit en lo qual el comtat mes important era el de Barcelona, han passat a ser i afirmen que des de 1350 son el Principat de Catalunya, que per matrimoni en el regne d’Arago formaren la Corona Catalano-Aragonesa i que adaptant tots ad estos termes als nous temps son i formen els quimerics Països Catalans i que per ultim i com articul primer en la reforma del seu estatut s’autoreconeixen i declaren com a Nacio Catalana i a mosatros mos nomenen com a Pais Valencià dels seus països. Els barbarismes historics que han reafirmat com a veritats son: Corona Catalano-Aragonesa, Principat de Catalunya i Pais Valencià. Lo correcte seria: Corona d’Arago, Regne de Valencia, i Comtat de Barcelona o simplement Catalunya.

…./….continuara