Les Normes «del 32» i l´unitat de la llengua

Per Josep Maria Guinot i Galan

I. INTRODUCCIO

He de començar donant gracies a tots els qui se ho mereixen: al senyor presentador, per les paraules elogioses que m´ha dirigit i que reconec no mereixer-les; als senyors organisadors d´est acte, per l´honor que em conferixen de pendre part en este cicle de conferencies, ocupant esta docta catedra de cultura i llengua valencianes de Lo Rat Penat, i finalment a tots els qui m´honren en la seua presencia, fiats en l´esperança d´oir alguna novetat o cosa interessant.

Ben poc o no res puc dir a este dignissim auditori, que ell no conega ya, perque en Valencia s´ha fet molta llum sobre els problemes que afecten a la nostra identitat: historia, cultura, llengua, etc..., i, aci, en Lo Rat Penat particularment, sobre les normes ortografiques, dins d´este cicle tan important de conferencies. No es com en Castello, a on, per a nosatros (els qui alli defenem la nostra llengua materna i som atacats per mig d´una especie de terrorisme escrit), hi ha un lloc molt estret en els mijos de comunicacio social.

Davant la gravetat del moment actual, en el que nos juguem, a vida o mort, la supervivencia de la nostra llengua (i quan dic «nostra llengua» me referixc a la valenciana, la nostra llengua materna; no, a la de Barcelona), he cregut convenient acceptar l´afectuosa invitacio que em feu Mossen Josep Alminyana, a qui no podia dir que no, per l´estreta amistat que nos unix, sorgida del compartiment dels mateixos ideals, dins de la prestigiosa associacio d´«Amunt el Cor».

II. JUSTIFICACIO DEL TEMA

El fet d´haver deixat a la meua discrecio l´eleccio del tema, m´obliga a justificar-ho ara i aci. Com soc l´ultim en parlar en este cicle, pareixent-me que estaria ya tot dit, en conte d´elegir un tema concret i parcial, que podia ser una repeticio, he cregut millor elegir un tema de totalitat, que està en la base de tots els atres problemes: el de l´unitat de la llengua, «agarrant el bou per les banyes», com diuen al meu poble.

El metodo que emplearé sera aproximadament l´escolastic -no debades he passat pels seminaris i per l´Universitat Pontificia de Valencia-; aixina es que començare per una exposicio de l´estat de la qüestio, formularé la tesis i donaré els principis de solucio. La tesis contraria quedarà indirectament refutada, i acabaré en uns corolaris o escolis, que cauran com una fruita madura.

III. ESTAT DE LA QÜESTIO

Començaré per exposar les tendencies actuals sobre la naturalea de la Llengua Valenciana.

Dos son, en l´actualitat, les tendencies principals que dividixen als valencians, que es preocupen de la naturalea de la seua Llengua: una tendencia unificadora, i una atra, disgregadora, en relacio al catala, ya s´enten. Procuraré explicar-les objectivament.

1. La tendencia unificadora opina que la Llengua Valenciana es un dialecte del catala. Segons ells, la «nostra llengua» es u dels dialectes que, junt al mallorqui i al catala, integren una mateixa llengua: la catalana. Com a dialecte que es, no te dret a un conreu literari independent, sino que deu subordinar-se, en tota la codificacio lingüistica, a la normativa de l´Institut d´Estudis Catalans. En eixa normativa deuen escriure els escritors valencians, i eixa normalitzacio es la que cal portar a l´escola. Tot lo que no està normalitzat, o es dialectal o vicios. En quant a l´ortografia, nomes val la del mateix Institut, pero baix del camuflage de «Les normes de Castello». No importa que la llengua, que diuen «comuna», siga practicament la de Barcelona, com ho afirmen clarament tots els autors. No importa que eixa ortografia siga una copia de les normes de Pompeu Fabra, feta pels i per als catalans, d´acort en la seua fonetica, excesivament etimologica -plena de lletres inutils; no importa que no la observe ningu; lo que interessa es, per mig d´ella, introduir el catala entre els valencians. S´escomença per l´ortografia, i seguix tot lo demes: lexic, giros sintactics i morfologia catalans. Perque els escritors normalitzats, quan hi ha dos paraules o giros pareguts, u valencià i un atre catala, indefectiblement ampren sempre el catala. Per aixo, «ni a duro el pam» diuen «vore, vindre, tindre, meua, teua, nosatros, ab, semana, baix, dos», etc...; ells diuen «venir, veure, tenir, meva, teva, nosaltres, amb, setmana, per desota, totes dugues», etc..., fent-ne una barreja de catala i valencià, que mes be nos fa llastima.

La finalitat que perseguixen es apoderar-se de l´escola -transigint, a ultima hora, en dir, a la «nostra llengua», valenciana- per a anar cap a l´assimilacio total en el catala, en perjui de la Llengua Valenciana, que, privada del soport literari, quedaria en un patois despreciable, condenat a una mort lenta i a sa desaparicio, despres.

2. Passem ara a la segona tendencia valenciana actual, la que ells diuen disgregadora (per mes que, en realitat, no separa res que no estiguera ya separat), i l´unic que ella vol es, ademes d´evitar la desaparicio de la nostra llengua materna, la Valenciana, cultivar-la noblement i portar-la a l´esplendor d´uns atres temps.
Esta segona tendencia (secessionista del catala, si voleu) està formada per dos branques: una integrista, i una atra, moderada. Les dos corrents d´opinio apunten al mateix blanc: a la defensa de la Llengua Valenciana autoctona, independent, en totes les conseqüencies: Gramatica, Vocabulari (naturalment tambe ortografia), i a ser usada com a Llengua de cultura.
Pero, la primera corrent esgrimix arguments o consideracions de tota classe, sobre tot, d´orde historic i lingüistic, mentres que la segona posa l´accent en consideracions juridiques, no sols de les lleis lingüistiques, sino tambe les del dret positiu: les convencions de l´Unesco, els texts de la Constitucio espanyola i els de l´Estatut de la Comunitat Valenciana, interpretats sense trampa de cap classe. Detallem-ho un poc.

ELS INTEGRISTES.

Els partidaris d´esta corrent ideologica arranquen, com a punt d´eixida, de l´autoctonia de la Llengua Valenciana. Per a ells:

1. El valencià es una evolucio del romanç antic, aço es, anterior a la venguda del Rei Don Jaume I. No es pot negar que, en tota Espanya, es parlava un romaç, baix la dominacio dels arabs;

2. Els catalans, que vingueren acompanyant al rei Conquistador, i els qui vingueren mes tart a repoblar el Regne, no van arribar a ser, en numero, mes del cinc per cent, en relacio a la poblacio autoctona i, per tant, segurament serien absorbits per ella, sobretot en l´aspecte cultural en el que tenien, en general, un nivell molt baix (a la fi, quasi tots ells eren pastors, llauradors i soldats);

3. Valencia, als pocs anys, tingué un impressionant floriment literari autocton, i produi una nuvolada de brillants escritors (l´Edat d´Or de la literatura valenciana, no catalana). Estos escritors crearen i fixaren la llengua literaria -lo que es prou per a donar-li justament el nom de Llengua-. L´influencia dels escritors valencians sobre el catala s´afegia a la decisiva influencia que anteriorment havien eixercit sobre ella fets, tan importants, com la promulgacio dels Furs en Valencia, la Cronica del Rei Don Jaume, i el que la cancilleria real, establida en Valencia, tinguera, com a llengua oficial, el valencià;

4. El valencià ha vingut escrivint-se en tots els temps, sens interrupcio; ha segut donat de gramatiques i diccionaris i ha gojat d´un bon Renaiximent;

5. Finalment, en algun moment d´exaltacio patriotica, disculpable, tiren en cara als catalans el seu interes per omplir el buit cultural dels primers temps, apropiant-se indegudament dels nostres classics.

ELS MODERATS.

Esta corrent moderada prescindix del problema de l´orige de la Llengua, que el considera com a cosa sens importancia, aixina com als atres problemes filologics o lingüistics, que no tenen res que vore, segons ells, per a l´assunt que es ventila; accedixen a colocar les dos llengües, catala i valencià, al mateix nivell, com a dos germanes, pero centren tota l´argumentacio en el camp de les lleis lingüistiques i en el dret positiu (Unesco, Constitucio, Estatut), per a arribar a la següent conclusio: que l´us del valencià, o siga, el de la nostra llengua materna i vernacula, es un dret natural, reconegut per les lleis, i te el fonament en la seua diferencia del catala -fet innegable- i en la voluntat del poble de cultivar-la, com a Llengua de cultura, en tots els graus de l´ensenyança i literariament, aixina com en tots els mijos de comunicacio social. Efectivament, el dret a l´us de la Llengua materna, en l´educacio dels chiquets i en els graus superiors de l´ensenyança, està reconegut per la llei civil i ademes obedix a les lleis de la formacio de les llengües, admesa per la mes exigent lingüistica cientifica moderna. Per tant, sustraure-li a un poble sa llengua materna, subordinar-la a una atra o sustituir-la per eixa, falsejant el seu nom no es unicament una falta de honradea, sino, ademes d´un atac als drets de l´home i d´un poble, un comportament anticientific, contrari a la Lingüistica moderna.

Com lo d´esta part ultima (lo que la Lingüistica diu a proposit d´este problema) es l´objecte principal d´esta dissertacio, permeteu-me, abans d´entrar en ell, llegir-vos lo que diu l´Unesco al respecte.

IV. CRITERIS SOBRE LES LLENGÜES NO OFICIALS DE L´UNESCO. Acort de l´Unesco de 1954:

1. La llengua materna es el mig natural d´expressio d´una persona; i una de les seues primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut per a expressar-se.

2. Tots els alumnes han de començar els seus cursos escolars en la llengua materna.

3. No existix res, en l´estructura d´una llengua, que impedixca convertir-la en un vehicul de civilisacio moderna.

4. Si la llengua materna resulta adequada, en tots els aspectes, per a servir de vehicul d´instruccio en les Universitats i establiments d´ensenyança, es precis utilisar-la com a tal.

UNESCO 1962: «En resum, l´extermini d´una cultura i d´un poble son una mateixa i unica cosa.»

V. CONVENCIO RELATIVA A LA LLUITA CONTRA LA DISCRIMINACIO EN L´ESFERA DE L´ENSENYANÇA UNESCO 1960:

Art. 5, apartat 1.

c) S´ha de reconeixer als membres de les minories nacionals el dret a eixercir les activitats docents que els son propies entre elles, la d´establir i mantindre escoles i, segons la politica de cada Estat en materia d´educacio, utilisar i ensenyar el seu propi idioma.

Apartat 2. Els Estats, parts integrants de la present Convencio, es comprometen a prendre totes les disposicions que calguen per a garantir l´aplicacio dels principis enunciats en l´Apartat 1 d´est articul.

(Espanya deposità l´Instrument d´Acceptacio el dia 30 d´agost de 1969. El text de la Convencio fon publicat en el Bolleti Oficial de l´Estat del dia 1 de novembre de 1969).

En conseqüencia, si els nous mestres de «valencià» escomençaren a ensenyar en les escoles el catala, «La nostra llengua normalitzada», en conte d´eixa llengua nostra, la Valenciana, tan dolça que hem adepres i heretat de les nostres mares, aixo seria considerat com una burla als drets de l´home i a les convencions internacionals, i com un atentat contra el poble valencià.

VI. TESIS

Pero ya es hora de passar a formular la nostra tesis i a defendre-la:

EL VALENCIÀ ES UNA LLENGUA NEOLLATINA I INDEPENDENT, DIGNA DE POSSEIR UNA CODIFICACIO LINGÜISTICA PROPIA: ORTOGRAFIA, GRAMATICA I DICCIONARI.

En la defensa de la sustantivitat de la nostra Llengua Valenciana volem eixir al pas dels qui s´esgarren els vestits dient: «volen escindir la llengua»! ( iQuina aberracio! ) i tambe de tots els qui s´apoyen en eixa inexistent unitat de la llengua per a imposar-nos les normes ortografiques catalanes.

Començarém afirmant que no es trata d´anar contra ningu, sino de treballar pels nostres drets, aplicant al valencià els principis generals que afecten a totes les llengües, des del punt de vista lingüistic i juridic. Particularment nos ocuparém de les doctrines lingüistiques mes modernes i cientifiques, que expliquen l´evolucio de les llengües fins a sa ereccio en llengües propiament dites. Totes les llengües del mon que son de tres a quatremil (i el numero de dialectes encara supera eixa cifra), procedixen d´una atra llengua anterior, de la qual s´han escindit; i les que tenen categoria de llengua han arribat a eixa consideracio per reunir les degudes condicions. El valencià deriva del llati, com les atres llengües romaniques; i el llati, de l´indo-europeu, junt a les atres llengües, abans anomenades indo-germaniques. Les llengües vives evolucionen, i ve un moment en que son distintes; son com un fill de familia que ha escindit l´unitat familiar, per a constituir sa propia llar; es llei socio-biologica.

Com he dit abans, anem a raonar en termens de lingüistica cientifica moderna. Renuncie a presumir d´erudicio lingüistica, donant-vos noms de savis i escoles que no fan falta al nostre objecte. Nomes en citaré dos d´importancia: Schleicher y Saussure.

August Schleicher (1821-1868), representa el punt culminant de la lingüistica comparada. Este savi alema, influit per Hegel i per les doctrines evolucionistes de l´epoca, nos va portar dos principis fonamentals de la lingüistica moderna: primer, les llengües es consideren com a organismes vius, que naixen, se desenrollen, maduren, i moren, deixant darrere d´ells els seus propis fills. Schleicher es l´autor de la Teoria de l´Arbre Genealogic, per la qual la Lingüistica s´emparenta en les ciencies Naturals; segon principi: l´estudi de les llengües s´ha de fer directament sobre elles, a base del parlar del poble.

Estos dos principis, que ell aplicà fidelment als estudis que feu del litua i al seu intent de reconstruir la primitiva llengua indo-europea, tenen molta importancia. Si els tingueren en conte alguns filolecs, engreits én la seua suficiencia, no es guiarien unicament per l´estudi dels texts escrits, i procurarien fer-se carrec de les greus divergencies fonetiques que hi ha entre el valencià i el catala. No es metodo cientificament correcte atendre´s solament a l´escritura, que, a vegades, amaga les divergencies fonetiques, per estar sempre atrassada en relacio a l´evolucio del llenguage. Esta evolucio del llenguage te tanta importancia, que eixe canvi paulati, pero incessant, es, per als jovens gramatics o neo-gramatics, l´objecte principal de la Lingüistica moderna de remats del sigle XIX.

Pero la figura mes senyera de la Lingüistica moderna es segurament Ferdinand Saussure (1857-1913), en qui se cifra el punt de partida de la Lingüistica del sigle XX. Este savi professor suïs ha segut un verdader revolucionari de la Lingüistica, i la seua obra ha d´estar present en totes les qüestions de llengua. De Saussure es la distincio entre llengua i parla; la primera (la llengua) es un fet social, colectiu, conjunt de normes gramaticals, vocabulari i sistema de pronunciacio d´una comunitat determinada; la segona (la parla) es, pel contrari, una realitat individual, realisacio de la llengua en un moment donat, per un parlant concret. Portem a colacio est autor, perque tambe insistix en l´estudi de la llengua viva (dels parlars, no dels texts escrits) i per mig d´ells (dels analisis de la llengua viva), arribar al descobriment de les estructures globals, donant pas a la moderna Lingüistica estructural. En resum, la metodologia propia de la Lingüistica moderna es l´induccio, els estudis de la llengua del poble en sa evolucio, relegant a segon terme l´estudi dels texts morts de l´escritura.

I, sens extendre´m molt mes, voldria dir dos paraules sobre la llengua parlada i la llengua escrita. Es evident que no es parla de la mateixa manera que s´escriu. El llenguage coloquial es mes espontani, mes senzill, gramaticalment mes simplificat; en les capes inferiors, ple de vulgarismes i de faltes de gramatica. El llenguage escrit, en canvi, es mes formal, mes elevat, selecciona les paraules i els enllaços etc... Quan se tracta de fer un llenguage noble partint del llenguage del poble s´ha de prendre, com a base el parlar de la gent mes culta, es deu fugir de barbarismes i solecismes, pero tambe de paraules extranyes innecesaries, i, sobre tot -cosa que no sempre s´ha tingut en conte en el catala actual, i, alguna volta dins de la nostra casa- el llenguage escrit no s´ha d´omplir d´arcaismes, fent d´este modo, una llengua de laboratori, artificial i ininteligible per a la gent de cultura correnta.

En quant als canvis lingüistics, que afecten a tota forma de llengües, estos son molt mes lents en l´escritura que en el parlar. L´escritura es conservadora, cristalisa el llenguage en una epoca concreta, el parlar, no; perque, com a viu que es, evoluciona pel temps; i, per aixo, l´ortografia tambe canvia, per a adequar-la mes a la pronunciacio: unes ortografies mes, i unes atres, no tant; (d´aci que hi haja ortografies etimologistes i fonetistes, entre les que nomes hi ha diferencia de grau i de modernitat, ya que l´ortografia es com un vestit que cal renovar de quant en quant, perque no es res cientific, tot es convencional ). El resultat del diferent ritme d´evolucio entre l´escritura i el parlar es lo que porta, moltes vegades, a un ostensible desajust. I es que no pot oblidar-se la llei de l´evolucio, o siga, el dinamisme que porten en son interior les llengües, que les fa canviar lentament, pero sense parar.

Que aço es aixina, ho demostra l´existencia de milers i milers de llengües i dialectes, procedents d´atres arbres lingüistics. La major permanencia de la forma escrita i el fet d´entendre´s, d´alguna manera, uns ad atres, els diferents parlants, podrien fer creure que la llengua es sempre la mateixa i que les modificacions no tenen gens d´importancia, com si la llengua fora un organisme estable.

Les llengües indo-europees son molt distintes entre si i de la llengua mare, d´on se suponen originaries; les llengües neollatines tambe son molt distintes de la llengua de Virgili i Cicero. Per mes que cada llengua ha evolucionat diferentment de les atres -les seues parentes-, procedents del mateix tronc, hi ha un canvi important entre la fase moderna d´una llengua i els seus principis. Si volem fer la prova, anem reculant en la lectura de texts i vorem com creixen les dificultats d´inteligencia (proveu-ho en valencià, a vore qué passa, quan arribeu a Ausias March o als Furs); els nostres classics ya necessiten notes explicatives. ¿Qué seria al passar al llati vulgar, al classic o a l´indo-europeu? I no oblidem que les paraules, en que s´expressen, estaven ben vives en la boca del poble, en aquells temps.

Els canvis fonetics, semantics i lexicals fan, al cap d´un cert temps, que la comunicacio entre els parlants, separats per diferents territoris o epoques, siga ya molt dificil, quan no impossible, i originen la diversificacio de les llengües o dialectes.

Les causes que, en concret i per a una llengua, han determinat la separacio de sa soca primitiva, es objecte de l´Historia de la Llengua. Molt agrairém, el dia que es presente, l´estudi complet i exhaustiu de l´Historia de la Llengua Valenciana. D´eixa historia coneixem les linies generals: l´estrat pre-romà, l´influencia decissiva dels romans, dels godos, dels arabs i de les llengües modernes. Els pobles van assimilant elements lingüistics dels invassors i veïns. Pero no tots els canvis obedixen a factors externs, perque es deu contar tambe en les lleis fonetiques d´evolucio interna. D´ells s´ocupa la Gramatica historica, una de les rames de la qual, i molt important, es la Fonetica evolutiva o diacronica.

Pero es hora ya de passar al tema de la categoria lingüistica d´un idioma, en este cas, del valencià.

Dialecte i llengua estandar. Lo que hem dit ya, explica perfectament la formacio de les llengües o dialectes. Pero ¿Quins factors intervenen en l´ascensio d´un dialecte a la categoria de llengua? ¿Ha fet eixa pujada el valencià? ¿Quan i per quins factors? Eixe es ara el problema.

Encara que alguns filolecs, per a donar-nos la pindola i fer-nos renunciar a tindre llengua de cultura, insistixquen en que la paraula dialecte no te cap connotacio pejorativa, en realitat es tot lo contrari. El dialecte, que ascendix a llengua, te tots els drets; els atres dialectes queden subordinats a ell, condenats a la vida domestica i en cami d´extincio. Es qüestio de temps. Cego està qui no sap llegir en l´historia.

Per una atra part, no hi ha cap llei lingüistica que impedixca a un dialecte poder convertir-se en llengua de cultura, si les circumstancies li son favorables. La qualitat de dialecte no es un estigma vitalici. Va haver un temps, un llarc temps, en que tots els savis romanistes dien que el catala era un dialecte del provençal. Ho dien Frederic Diaz, fundador de la filologia romanica, Meyer Lubke (fins l´any 1926), Mila i Fontanals, Mossen Antoni Mª Alcover, Schultz-Gora, Henri Bourciez i, en l´antiguetat, el mateix Dante. ¿Es que per aixo, els catalans se van dedicar a cultivar el provençal en les escoles i a escriure tots en provençal? Els filolecs que es van equivocar al dir que el catala era un dialecte del provençal poden tambe ara equivocar-se, i s´equivoquen, al dir que el valencià es un dialecte del catala. ¡Que vinguen als nostres respectius pobles i estudien la llengua viva; i a vore si despres son capaços de dir que el catala i el valencià son la mateixa llengua!

VII. CAUSES

¿Quines causes son les que, «de facto», convertixen un dialecte en llengua? Es curios i paradoxal que la Lingüistica nos diga que eixes causes generalment no son d´orde lingüistic. Al mateix temps que les enumerarém, vorem la seua aplicacio al cas concret del valencià.

1. Factors politics.

El rei Don Jaume vullgué que Valencia fora un regne independent del d´Arago i del comtat de Barcelona; establi aci, en Valencia, la seua cort; feu del valencià la llengua oficial, fet que imitaren els organismes administratius; aço, acompanyat d´una geografia i d´una historia propia, fon causa, mes que suficient, per a produir una unitat lingüistica diferenciada i lingüisticamente hegemonica.

2. Factors socials i economics.

Valencia va ser, des de la venguda del rei Don Jaume (i la cosa venia d´abans), un empori de riquea i de opulencia, en una floracio comercial, agricola, industrial, artistica i cultural, etc..., i inclus, des del punt de vista demografic, la ciutat mes poblada de la Corona d´Arago. Els elements humans que aci venien immigrant, poc importants en numero, anaven sent incorporats i absorbits per la cultura de Valencia i varen prendre sa llengua per model. Aci tenim un atre factor suficient per a elevar un parlar a la categoria de llengua.

3. Factor cultural.

La Llengua Valenciana, utilisada per una nuvolada d´escritors brillants, creà un llenguage literari i el fixà com a instrument de cultura. Te dret a ser considerada com a llengua, i no com a dialecte, una llengua que produix un tal florejament literari.

4. Argument de prescripcio.

La Llengua Valenciana ha segut usada com a tal pels nostres escritors en tota classe de materies i en tots els temps; ha tingut gramatiques i diccionaris. ¿Qué li falta per a ser una verdadera llengua ?

5. Argument psicologic.

La consciencia lingüistica. El poble valencià sempre ha cregut parlar i escriure una llengua, emparentada i pareguda al català, pero distinta: la VALENCIANA, actualment es molt dificil, per no dir impossible, l´inteligencia mutua, donada la diferencia fonetica, de morfologia, de sintaxis i de lexic. Son estos arguments prou suficients per a constituir una llengua diferenciada. Sobre eixa consciencia tenim testimonis grafics en l´obra EL CRIT DE LA LLENGUA, de Mossen Alminyana. A ells podem afegir testimonis explicits, d´eixa consciencia constant, d´autors tals com Don Lluis Revest, D. Manuel Sanchis Guarner i Germa Colon.

A est ultim argument solen objectar que, entre valencians i catalans, hi ha una determinada comprensio. Pero podem contestar-los en paraules d´Enric Wulff: «La mutua comprensio no basta per a definir un dialecte, per quant aquella tambe pot donar-se entre parlants de llengua distinta, pero emparentada; del mateix modo que, en una interpretacio amplia del terme, la comprensio pot ser simplement escrita i no oral, per la referencia a una forma escrita comuna»; lo que te una gran aplicacio al cas de les relacions entre el valencià i el catala, tan diferents foneticament, pero que poden no pareixer-ho, si s´adopta una ortografia arcaisant, com la catalana, que amaga les diferencies fonetiques, encara que siguen tan grans.

En lo que acabem d´exposar crec que hi han suficients arguments per a donar la nostra proposicio o tesis per demostrada.

Recapitulant, podem dir que el valencià migeval era una verdadera llengua, que no s´ha perdut, i que, encara que hipoteticament en l´actualitat fora un dialecte -cosa que neguem rotundament i que afirmen els despreciadors de lo nostre-, estariem en el dret de cultivar la nostra llengua materna en l´escola portar-la fins a l´Universitat i elevar-la a l´esplendor que ha tingut en uns atres temps, per virtut de les lleis lingüistiques, del dret natural -dels drets humans- i de les lleis positives que rigen els pobles civilisats.

En el valencià del sigle XIII, el romanç «pla valencià» va accedir a la categoria de llengua de cultura -categoria que no mai ha perdut-, per haver-se cumplit en ella les condicions o factors que hem senyalat, qualsevol dels quals era mes que suficient per ad aixo: factor politic, factors socio-economics, influencia d´una gran ciutat (Valencia), floriment d´una esplendorosa literatura; cultiu gramatical, i, inclus, una Renaixença. A tot aixo s´unix una consciencia viva, generalisada en l´historia, i la voluntat del nostre poble de reivindicar tota la nostra personalitat valenciana, de la qual forma part la llengua, la perdua de la qual seria la perdua de la cultura i de l´anima del poble valencià.

VIII. CONSEQÜENCIA

En conseqüencia, podem acabar dient:

EL VALENCIÀ ES UNA LLENGUA NEOLLATINA, AUTOCTONA I INDEPENDENT, QUE TE DRET A UN CONREU LITERARI, COM A LLENGUA DE CULTURA, I A POSSEIR ORTOGRAFIA, GRAMATICA I VOCABULARI PROPIS.

IX. COROLARI

L´Ortografia valenciana llegítima es l´ortografia valenciana, aço es, la de la nostra Academia de Cultura, i no la de l´Institut d´Estudis catalans, disfrassada baix de l´eufemisme de «les normes de Castello» o «del 32».

Salvador de Madariaga, en el seu llibre España (pg. 186), escriu:

«Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua difiere lo bastante para poder permitirse gramática y vocabulario propios, si sus literatos quisieran construírselos. »

Puix sí, aixo volem. AIXO ES PRECISAMENT LO QUE VOLEM.

Conferencia pronunciada per D. Josep Mª Guinot i Galàn, en Lo Rat Penat, Valencia, el 11 de giner de 1983.

cites

...me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar...
Joanot Martorell (1413-1468)

diccionari

corrector

LINKS

Per un domini punt val
Salvem la Magdalena
junts front a la AVL
Valencia universitaria
El teu nom en valencia
Associacio d´Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
GAV
Mosseguello

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:
Contrasenya: